PASSEJANT PEL BULEVARD DELS PAPES

PASSEJANT PEL BULEVARD DELS PAPES.

Porto més d’un any passejant a diari pel bulevard dels Papes. Des de Pius IX (últim quart del segle XIX) fins a Joan XXIII (1958-1963). Aquí faig parada i fonda. I després, faig una breu passejada, que va de Joan XXIII fins al Papa Francesc. El resultat de tantes passejades és un llibre que estic a punt d’acabar. Encara no sé quin títol tindrà. En principi, el volia titular: Joan XXIII tenia raó. Perquè, de fet, el vaig començar per aquest motiu. I segueixo pensant que tenia raó: va demostrar que l’Església podia ser governada amb la bondat, amb el perdó i la concòrdia. I encara més: governar l’Església en favor de la pau en el món. Joan XXIII va ser el Papa de la Pau. Hi va contribuir com el que més.

La idea d’escriure un llibre sobre Joan XXIII va ser dels meus feligresos de Riells. En Lluís, l’Emili i en Ramon em van dir:

• Per què no escriu un llibre sobre Joan XXIII? Expliqui li coses que sap, que no són poques.

Deien això, perquè, en els meus sermons, sovint citava Joan XXIII. Conec moltes anècdotes seves, però el llibre que estic acabant va més enllà de les anècdotes. És més: fins i tot les defujo una mica, perquè he descobert que l’interès de la cúria era precisament convertir Joan XXIII en un Papa anecdòtic. I el Papa Joan no va ser, en absolut, un Papa anecdòtic. Va ser, sens dubte, el Papa més sòlid del segle XX. I un dels millors Papes de l’Església.

El llibre el dedico als meus feligresos, ja que, la suggerència d’en Ramon, va ser, en el seu moment, molt compartida pels feligresos.

Els feligresos saben que em considero fill del concili del Papa Joan. Per la senzilla raó que vaig ser ordenat l’any 1962, l’any de la inauguració del concili (11 d’octubre), i enviat a Roma a estudiar teologia dogmàtica a la Universitat Gregoriana. Aviat vaig veure, però, que la millor teologia s’estava coent -en viu i en directe- en l’Aula conciliar.

El primer any de ser a Roma vaig passar més hores a la plaça de Sant Pere, a l’aguait del que tenia lloc a l’Aula conciliar, que en les aules de la Universitat Gregoriana.

Al cap de poc d’haver arribat a Roma, em vaig posar en contacte amb José L. Martín Descalzo, capellà i periodista, que escrivia com els àngels. M’havia llegit -pràcticament- tots els llibres que havia anat publicant. Va quedar parat. I me’l vaig guanyar per aquest costat.

Em fa molta pena que ja no hi sigui.Vaig saber de la seva mort pel teòleg Juan José Tamayo, que em trucava sovint, perquè solia ressenyar els seus llibres a la revista “Ciervo”. Li vaig enviar un dels meus llibres d’articles, editat per l’Ajuntament de Riells (amb l’ajuda inestimable d’en Josep Montsant), i en Tamayo em va escriure una carta molt generosa, amb més lloances de les que podia esperar, i la seva carta la vaig afegir -a tall d’epíleg- en el següent llibre d’articles: Déu a peu de pàgina.

No vaig a caminar, és cert, però, a canvi, faig contínues passejades pel Bulevard dels Papes, i algunes excursions, també.

Quantes coses he après que no sabia! Quantes sorpreses m’he endut! Algunes de les coses que avui són notícia, com el robatori de nens per part d’una monja, en els anys del franquisme, tenen el seu precedent en algun dels Papes. Pius IX, per exemple, va ordenar que robessin un nen, fill de pares jueus, que vivien en un dels guetos dels Estats pontificis, i se’l va quedar contra la voluntat dels pares, que van tenir dificultats -fins i tot- per visitar el seu fill. I és que la criada de la família era cristiana, i va batejar, d’amagat dels pares, el nen, perquè va caure malalt. Quan es va saber que el nen era cristià, Pius IX va ordenar que el portessin al Vaticà, per tal de donar-li una educació cristiana. El fet va aixecar molta polseguera. La gent es preguntava: amb quin dret?

• Amb el dret que dóna estar en possessió de la veritat, va contestar Pius IX. I se’l va quedar. Basti dir que el nen va arribar a capellà.

Pius IX va ser el Papa més estimat i més odiat de la Història. El seu pontificat va se el més llarg de la història. Ho és, encara. Va tenir temps de tot: de ser estimat i de ser odiat. A Joan XXIII, un periodista li va dir, per afalagar-lo:

• Vostè s’ha guanyat la simpatia dels fidels, amb tanta o més rapidesa que Pius IX. Ja pot estar content..
• No corri tant, li va dir el murri del Papa Joan. Vostè ja deu saber com va acabar Pius IX, després de mort….Un escamot va estar a punt de tirar el seu cos al Tíber. Espero que no em passi una cosa així.

No va ser així. A la seva mort hi va haver un riu de llàgrimes, que haurien pogut cobrir el seu fèretre. Però eren llàgrimes de dol. El món sencer es va sentir orfe.

El món sí, però alguns cardenals de la cúria, no. En vida del Papa Joan no van dir mai res. Però, una vegada mort, van dir autèntics disbarats.

Mai no hauria imaginat que, l’odi teològic -aquesta contradicció en els termes- pogués germinar en la religió cristiana. Però m’he vist obligat a rendir-me a l’evidència.

Ahir vaig escriure el capítol sobre Joan XXIII i el famós “col.loqui amb la lluna”. Va tenir lloc el vespre del dia de l’obertura del concili. Estava amb en José Luis dinant en una cafeteria propera a la plaça de Sant Pere. Volia anar a la residència a descansar i en José Luis em va dir: De cap manera.Vull que et quedis amb mi.

• I això?
• T’espera una sorpresa...Confia en mi.

En el mes d’octubre, es fa fosc més aviat. I així que va començar a fer-se fosc, anaven arribant a la plaça de Sant Pere joves i més joves amb una torxa encesa a la mà. En poca estona, van formar una immensa creu de torxes enceses, que travessava la plaça, amb el pal central, i amb els dos travessers la creuava de cap a cap. Quina meravella! De cop i volta, tota la lluminària de les grans festivitats es va encendre sencera. El Vaticà sencer -les pedres, les fonts,les columnes, les estàtues dels apòstols- era un davassall de llum. Amb la creu de foc crepitant al bell mig de la plaça. Fascinant.

El Papa Joan ja estava malalt, de càncer, en aquella data, però no ho sabíem. La cerimònia del matí havia durat quatre hores. Per força havia d’estar cansat. Sortiria a la finestra, no sortiria?

Ho podria deixar aquí, perquè ja ho explico en el llibre. Però no sóc capaç de negar-m’hi. Ni tampoc em vull allargar. Curt i ras:

Va sortir. I tant que va sortir!. I va fer un discurs improvisat, que ens va tenir a tots enganyats. Amb aquestes, la lluna va treure el cap entre núvols. I el Papa Joan se’n va adonar: va veure la llenca de llum de plata que, com una espasa, va tallar la plaça. I va exclamar:

• Mireu la lluna! Ens ha vingut a veure. També vol participar de la nostra festa. També està contenta, com tots nosaltres, perquè avui hem viscut un dia històric. El vaixell del Vaticà II ha començat la seva singladura….Pregueu a Déu que arribi a port!

La plaça va esclatar en aplaudiments. Tothom volia el concili!

Però el Judes no devia estar lluny, esperant la seva hora.

Hi hagué, encara, un altre moment memorable, en aquell discurs improvisat. Va ser quan el Papa Joan va dir que, comença a ser hora de tornar a casa vostra, perquè estic segur que esteu cansats. Jo també. Avui hem tingut una jornada històrica. Ara us beneïré, però abans deixeu-me dir una cosa: quan arribeu a les vostres cases, feu una manyaga (una carezza) als vostres fills. I vull que els digueu que és la “carezza” del Papa, que els estima, com us estimo tots”.

Han passat més de 50 anys, des d’aleshores!

Les paraules del Papa Joan, evocades avui, em provoquen una fonda tristesa. En quin moment es va tòrcer, l’Església que ell volia i que tots esperàvem? D’això també en parlo en el llibre. Un llibre que es podria titular amb diversos títols. N’escric alguns, perquè m’ajudeu a triar:

• Joan XXIII tenia raó.
• Memòria viva.
• Ulls meus. (o Amb els meus ulls)

El meu quadern groc.

Vostre: Jaume. (Gràcies!)