EL GENERAL FRANCO I EL VATICÀ II

EL GENERAL FRANCO I EL VATICÀ II

Diumenge del mes d’agost. És migdia. Des del meu pis estant sento els crits dels incontables banyistes, joiosos de poder-se remullar en el mar. Els diumenges, les platges són més atapeïdes de gent que els dies feiners. És lògic. A la gent que fa vacances s’hi sumen els barcelonins que venen a Blanes a passar el cap de setmana. Enyoro poder-me banyar en el mar, però sé que, en el meu cas, no és prudent. Potser quan arribi el mes de setembre...Ja es veurà.

Entretant, faig tot el que puc perquè el diumenge sigui -també per mi- un dia diferent dels altres dies. Ja he celebrat en solitari l’Eucaristia, pensant en els feligresos i en els amics. Una comunitat invisible, però present, que em mereix tota l’estima de què sóc capaç. Per això us escric, mogut per l’esperança de poder fer algun bé, per petit que sigui. Així em mantinc fidel a la meva vocació de tota la vida. Res m’omple tant com la idea de viure en comunió amb els amics i feligresos.

He escollit el tema de “Franco i el Vaticà II”. Motiu? Com que veig que l’exhumació de les despulles de Franco va per llarg, penso que -entretant- no hi perdem res exhumant alguns records del Generalíssim i dels anys en què vam viure -tots plegats- sota pal.li. Franco, com tothom sap (o hauria de saber) no veia amb bons ulls Joan XXIII ni tampoc el Vaticà II que Joan XXIII va posar en marxa. Ja li anava bé que les coses seguissin tal com estaven. Però les coses demanaven canvis profunds i radicals. Després d’una guerra civil fratricida, què podia anar bé, en una Espanya dividida entre vencedors i vençuts?

Entre els vençuts hi havia Catalunya, “roja i separatista”, als ulls de Franco. Barcelona va ser una de les ciutats més castigada. Jo no havia nascut, encara, ja que vaig néixer el 24 de juliol del 1939. La guerra civil es va donar per acabada el 18 de juliol, dia festiu per tots els espanyols i dia, també, de la “paga doble”, que va servir per comprar moltes voluntats indecises. Era l’època del pa negre, negre com les sotanes dels capellans. Això no obstant, van ser els capellans els primers que van alçar les seves veus de protesta contra les tortures del règim als dissidents. Això va ser l’11 de maig de 1966, o sigui: mig any després de l’acabament del concili (1962-1965). Pocs dies abans de la presa de possessió del bisbe auxiliar de Barcelona Marcelo González. Jo l’havia conegut a Roma, durant els dos anys en què vaig fer la llicenciatura en teologia dogmàtica, a la Universitat Gregoriana, dirigida pels jesuïtes i considerada la millor Universitat del món en estudis teològics. Només que, en la meva opinió, la millor teologia -en aquells anys- era la que tenia lloc a l’Aula conciliar, cada dia, amb els debats dels Pares conciliars. No van ser poques les vegades que vaig fer campana de les classes de la Universitat per poder ser present a la plaça de Sant Pere del Vaticà, escenari dels debats del concili. Quin gran goig veure aquell estol de bisbes -un promig de 2.400- d’arreu del món, entrant i sortint de la basílica de Sant Pere, per tal de dur a terme el famós aggiornamento (la posta al dia) de l’Església, que Joan XXIII va posar en marxa. I deien que era una Papa de transició...Un tapaforats, a l’espera de trobar un successor digne de l’”insubstituïble” Pius XII. (Ja, ja...Déu escriu dret amb ratlles tortes).

Sis anys després de la mort de Pius XII va esclatar l’escàndol. L’opinió pública va qüestionar de valent el silenci de Pius XII en relació al genocidi del poble jueu a mans dels nazis. Alguna cosa hi va tenir a veure la manifestació de capellans -un centenar- contra la tortura del règim franquista. Estem parlant del mateix any: 1966. La columna de capellans va sortir de la catedral en silenci, en direcció a la comissaria de policia de “Via Layetana”. L’objectiu era entregar una carta al Cap de la Brigada Social, Antoni J. Creix, en la qual els capellans denunciaven la pràctica de la tortura, en general, i, en particular, la tortura a què havia estat sotmès recentment l’estudiant Joaquim Boix, de filiació comunista, i, per tant, no cristià (segons l’opinió en voga). Es va triar aquest cas perquè no fos dit que es defensava un catòlic pel sol fet de ser catòlic. No era això. Senyal evident que la llavor del Vaticà II ja donava fruit. Els capellans van anar a la comissaria vestits amb sotana, a pesar que molts d’ells ja no la duien habitualment. Sens dubte, van pensar que, així, potser ferien més respecte, però va ser al revés. La policia els va apallissar de valent. Jo ja era al Collell, i encara recordo les imatges en blanc i negre que la televisió ens va mostrar. Déu meu! Quina pluja de garrotades van rebre aquells capellans…! Recordo que em vaig sentir orgullós de la seva valentia. I també de ser capellà. Però no ho podia manifestar per no ferir els capellans de més edat (la major part dels del Collell) que consideraven Franco com el seu “salvador”. La generació del concili vam ser sempre respectuosos amb els capellans grans i les seves idees. Llàstima que no pugui dir el mateix dels capellans que vingueren després, ordenats per bisbes que havien promès fidelitat a Joan Pau II, poc fidel a la reforma del Vaticà II. (Mesuro les paraules, com podeu veure).

El cas és que només Pius XII havia acceptat el nom de “Santa Croada”, aplicat a la guerra civil espanyola, de la qual el general Franco en va resultar vencedor. Joan XXIII no va acceptar mai aquesta denominació. I Pau VI, tampoc. Era equívoca, injusta i maniquea. I tanmateix, encara dura. Mereixen més respecte les despulles de Franco que la de centenars de milers de morts no identificats, enterrats en fosses comuns, afusellats sense judici previ o bé amb un judici sumari militar.

Un cop acabat el concili, Franco va demanar a l’Antoni Garrigues, ambaixador davant de la Santa Seu, que fes un estudi de la doctrina del Vaticà II. Amb quina finalitat?

• Per adaptar-la als principis del “Movimiento Nacional”, o sigui a l’ideari de la “Falange española”.

Garrigues era el diplomàtic més preparat per fer aquesta feina, però, això no obstant, no se’n va poder sortir. De manera que va anar a trobar el general Franco per demanar-li que fos més concret:

• Em digui, sisplau, quins punts voldria Vostè que fossin revisats.

El general Franco -atenció!- va rebre Garrigues en el seu iot “Azor”.

• Quins punts, em pregunta?, li va dir Franco mentre prenia el sol a bord de l’”Azor”. “Vostè mateix: triï els que vulgui”. I tot seguit li va fer aquesta confessió: “Sap vostè què significa per nosaltres, els militars, la Falange espanyola? “Yo se lo diré: es la claca, ¿entiende? Ya sabe: en todo espectáculo hay siempre alguien encargado de aplaudir. Cuando éste aplaude, todos los demás hacen lo mismo”. Això era per a Franco la “Falange española”, ni més ni menys.

Quan, anys més tard, Joan Pau II va estrenar els seus “banys de multituds” i es va complaure amb elogis tals, com “Juan Pablo Segundo, te quiere todo el mundo”, el qui això signa es va dir a si mateix: “Ens ha ben fotut!”. No conec cap dictador que no cerqui l’aplaudiment de la multitud i que no disposi d’una “claca” que garanteixi els aplaudiments i les lloances. Ni un. Tots fan el mateix. En el cas de Joan Pau II, la “claca” eren els “legionaris de Crist”, el moviment neocatecumenal fundat pel sàtrapa Marcel Massiel, un pederasta redomat, bígam per més senyes i persona de doble vida. Com és que no va ser denunciat?

Resposta del cardenal Ratzinger, futur Benet XVI:

• “Perquè no podem desacreditar un amic personal del Papa”.

Un amic personal del Papa, no. Però un capellà qualsevol, sí. No li ve d’un, es veu. D’acord, però llavors que no es queixin els jerarques de l’Església de la manca de vocacions. Una cosa va amb l’altra. Per sort, queden els laics, o sigui: vosaltres. Penso que sou prou adults i formats com per saber la veritat de tot plegat. La veritat dol, a vegades, però té la virtut de fer-nos lliures (Paraula de Jesús, el nostre Mestre i Guia).

Que gaudiu de les vacances, ja que una cosa no treu l’altra.

Vostre: jaume