FAKE NEWS

"FAKE NEWS" - "NOTÍCIES FALSES" - (Periodisme diabòlic)

Amb aquest títol obre portada la revista “El Pregó” (Nº 557). Signa l’article l’Oriol Domingo. Comença explicant que el terme, com a tal, fou escollit “Paraula de l’any, 2017”, pel diccionari Collins.

Llàstima de no haver-ho sabut abans! Hauria introduït el terme en el meu llibre -Més que un crim- relatiu a la mort del meu fillol brasiler, major d’edat, mort a ganivetades el 5 de desembre del 2010. Ell va morir a mans d’un flipí de 44 anys, el doble de l’edat del fillol en el moment de morir (22 anys, a un mes de complir-ne 23; ja no hi va ser a temps).

Morir és un moment. Però l’acarnissament del botxí, amb un ganivet recent comprat, de grans dimensions, va durar uns 10 minuts. El temps de clavar-li unes quinze ganivetades, 13 de les quals no eren necessàries, ja que la segona i la tercera -ambdues al tòrax i seguides- foren mortals de necessitat. Li van provocar una hemorràgia interna.

La primera ganivetada li va buidar l’ull esquerre, amb la qual cosa la seva indefensió fou quasi completa. El fillol no s’esperava l’atac i no duia a les mans cap tipus d’objecte per defensar-se. Va ser el primer atac el que jo vaig veure, esgarrifat, de lluny estant. Havia intentat atacar-me a mi el primer, però vaig ser a temps a barra-li el pas d’accés al menjador. S’inicià un forceig, que només va cessar quan el fillol -des de l’altre cap del pis- va cridar -per tal d’avisar-me- que l’atacant duia un ganivet.

• Prou que el veia, jo!, però no podia dir res, concentrat com estava a barrar-li el pas, estrenyent les dents i fent força amb les dues mans i el peu. Encara avui hi ha el testimoni mut -però clamorós- d’aquest forceig: dos llistons esquerdats al capdavall de la porta, que no disposa de pastell.

Vaig sortir a demanar ajuda, convençut com estava que, si m’apropava al fillol i al seu botxí, els morts seríem dos. Així mateix m’ho van confirmar els Mossos d’Esquadra, quan van arribar al pis. Jo estava tan trasbalsat, que no sabia si havia fet bé (o no) de sortir a demanar ajuda. Ajuda que vaig demanar des del bar “Mamma Mia”, dues portes més enllà de l’entrada de l’immoble en què visc (i que compartia amb el fillol, abans del crim).

Un crim que va ser Més que un crim, tal com explico en el llibre homònim que vaig escriure i publicar, com l’única manera possible de sortir al pas de les moltes mentides o notícies falses (“fake news”) que la premsa de Girona va publicar, i que el bisbat va fer seves sense contrastar-les ni analitzar-les, a pesar de no haver estat mai imputat pel jutge que va instruir la Causa, ni haver ordenat que es precintés el pis, perquè no li calia. Ja disposava de totes les proves que precisava. L’autor del terrible crim havia sigut detingut quasi in fraganti (encara anava brut de sang, quan el van detenir). De manera que, a les 7 de la tarda d’aquell dia -10 de desembre de 2010-, el cas, com a tal, estava resolt. Però ai!, el judici -amb jurat popular- no va tenir lloc fins tres anys i 6 mesos més tard.

Tres anys i sis mesos que van ser aprofitats per la premsa de Girona per sucar pa en la sang del crim i en la morbositat d’unes falses declaracions, que la premsa va estar repetint de manera cíclica, com si en aquest espai de temps -tres anys i mig- no hi hagués hagut cap altre crim: només el crim de cal rector de Riells, resident a Blanes, Crim que va tenir lloc en el pis de la seva propietat. I pis que ha quedat estigmatitzat, no tant pel crim en si, com per les reiterades “fake news” amb què fou tractat el crim i el mossèn, padrí del fillol i propietari del pis.

Les falses notícies -tergiversadores dels fets reals- van servir en safata d’or l’oportunitat que el bisbe cercava per silenciar-me i allunyar-me de la vida pública, com a capellà-escriptor, columnista assidu de l’Avui, “El Punt” i -finalment- “El Punt-Avui”, el més pròdig en oferir als lectors falses notícies (“fake news”), ja que les hi va estar oferint durant tot el temps d’espera del judici amb jurat, a més dels dies que va durar el judici, i fins i tot després, un cop acabat el judici, ja que no va saber pair que -malgrat els seus esforços i la complicitat amb els advocats de la defensa i fins i tot amb la fiscal- el Jutge de l’Audiència de Girona no m’imputés cap de les falses acusacions que m’havien estat fent per mitjà de les falses notícies, que havien estat servint als lectors.

Entenc, doncs, que el Papa Francesc -en la seva exhortació apostòlica “Gaudete et exultate”- condemni la mentida, la difamació i la calúmnia, comparant-les a actes terroristes. De tal manera que -qui menteix, difama o calumnia- “llança una bomba destructiva, i ell (l’atacant) es queda feliç i tranquil”. Això és molt diferent -diu el Papa Francesc- de la noblesa de qui s’acosta a parlar cara a cara, amb serena sinceritat, pensant en el bé de l’altre”. I jo gosaria afegir-hi en el bé comú, ja que els afectats per la mentida, la difamació i la calúmnia són tots els receptors d’aquesta pesta negra que són les “fake news”.

El Papa Francesc, citant l’evangelista Joan (8,44) anomena el diable “príncep de la mentida” (príncep, doncs, de les “falses notícies”). Doncs bé: atès que -últimament- sembla que s’està reinstaurant la figura de l’exorcista en les diferents diòcesis, no estaria gens malament que comencés la seva tasca per aquells bisbes (o bisbats) que, de forma maquiavèlica, fan (o han fet) ús de “falses notícies”, des del convenciment erroni que “el fi justifica els mitjans”. Si el que pretenia el bisbe era silenciar un capellà escriptor, que li era persona no grata, perquè, segons ell, aquest capellà “criticava” l’Església, hauria de veure que -aprofitant la desgràcia de la mort del fillol (que hauria pogut ser la meva) per desfer-se del capellà molest i relegar-lo al silenci i a l’ostracisme social-, no ha fet més que el contrari del que pretenia, això és: donar (ell) més motius -i motius de més pes- per criticar l’Església que els meus articles, per haver-se sumat a la premsa carronyera, en lloc de contribuir a fer resplendir la veritat que ens allibera.

No pot ser que, mentre es multipliquen els abusos de pederàstia, com en el cas de Pensilvània (Estats Units), recentment publicat, encara hi hagi bisbes, com el de Girona, per exemple, que, abusant de la seva autoritat. recorrin a una calúmnia tan vil com la ja esmentada -el pitjor flagell de l’Església actual- per assolir el seu fi inconfessable de privar un ciutadà-capellà del seu Dret a la llibertat d’expressió -la mare de totes les llibertats-, sense la qual l’Església es converteix -malgrat ella mateixa- en l’últim reducte del despotisme il.lustrat i en esclava del “prícep de la mentida”.

Vostre: Jaume.