EL GENER ENS POSA A PROVA

EL GENER ENS POSA A PROVA Columna 351

El primer mes de l’any té la rara virtut de posar-nos a prova. Per si ens quedava algun dubte, aquí van algunes dades que ho confirmen.

• NIT DE LA VIGÍLIA DEL DIA DE REIS.

Orfa d’aquells elements que fan -de la nit de la vigília de Reis- una nit màgica, la vigília d’enguany ha passat de llarg, amb un silenci que no tenia res de màgic. Tanmateix, va tenir la virtut de despertar en la meva memòria un record que jeia adormit des de fa molts anys. I vet aquí que es va despertar de cop, com per art d’encantament. Jo devia tenir uns 8 anys. No havia entrat encara en el Seminari. Feia els estudis de primària en el col.legi dels Pares de la Sagrada Família, de Blanes, més conegut com el col.legi dels “Padres”, només que sense els “Padres”. Aquests havien marxat en esclatar la guerra civil, i no havien tornat. S’esperava el seu retorn, però no se sabia quan. En el seu lloc hi havia mestres, que no eren com els mestres de les escoles nacionals. Eren de l’ensenyament privat. El sou d’aquests mestres sortia de la butxaca dels pares dels alumnes, la majoria d’ells -si no tots- catòlics.

Era un dia d’hivern. El cel era rúfol. Amenaçava pluja. Els alumnes teníem els ulls posats en la pissara. El mestre es va girar de cara els alumnes i va anunciar que era el moment de fer el “dictat”. Els alumnes vam treure la llibreta del pupitre i miràvem el mestre amb el bolígraf a la mà esperant que comencés el “dictat”. Però el mestre, no sé perquè, no semblava decidit a començar el dictat. Hi havia alguna cosa que el distreia. Quina cosa podia ser, aquesta que el distreia?

• Hi ha dos pupitres buits, va dir el mestre, amb cara de preocupat.

Tots els alumnes vam girar el cap, de forma automàtica. I en efecte: hi havia dos pupitres buits. Dos alumnes havien faltat a classe. El mestre, abans de començar el dictat, va voler saber el nom dels dos alumnes que havien faltat a classe. Això rai!, de seguida els va saber. Van ser molts els que van aixecar la mà, però el mestre només va cedir la paraula als alumnes dels pupitres veïns dels dos pupitres buits:

• Falta la Pepita, va dir un alumne que seia al costat del primer dels pupitres buits.- I la Nuri, va dir un altre alumne, que també era veí del segon pupitre buit.
• La Pepita i la Nuri!, va recalcar el Mestre. Algú sap perquè no han vingut a classe…?

Silenci a l’interior de l’aula. Un silenci tan espès com els núvols d’aquell matí d’hivern. El dia també era rúfol a l’interior de l’aula.

• Ningú no sap res?, va insistir el mestre, entre sorprès i amenaçador. Llavors em va mirar a mi. I tu, Jaume, em va dir, tampoc no saps res? Tu i la Pepita, no sou veïns? No sou del mateix carrer?
• Sí, senyor mestre. Vivim en el carrer Raval. Hi ha dies que venim junts al col.legi, però avui no l’he vist. No hem vingut junts.Em pensava que ja era a classe…
• S’ha acabat el dictat, va dir el mestre. Copieu a la llibreta la frase que -ara mateix- escric a la pissarra. I agafant el guix, va escriure:

“No está permitido faltar a clase sin permiso de los padres”. Cent vegades, va sentenciar el mestre.

Aquell dia, quan va ser l’hora, vam sortir del col.legi bastant amoïnats. No era just que el mestre ens hagués castigat per culpa d’aquelles dues noies. Eren elles que havien fet campana, i no sosaltres. Les havia de castigar a elles, no? Però no va ser així: vam pagar justos per pecadors.

En arribar a casa, el pare va voler saber “per què feia mala cara”. I com que va insistir, li vaig explicar que el mestre ens havia castigat injustament.

• Injustament?, em va dir el pare. Per a la meva sorpresa, ell no va trobar que el càstig fos injust.
• Com que no? Quina culpa hi tenim, nosaltres? Són elles les que han fet campana, o no?

Va ser que no. Perquè, just en aquell moment, va entrar la mare. Venia de la casa dels pares de la Pepita. I va dir que estaven desfets. No sabien res de la seva filla. Havien trucat a l’Ajuntament i al quarter de la Guàrdia Civil, i en cap d’aquests dos llocs no van saber donar raó de la desaparició d’aquelles dues noies. A les quatre de la tarda érem de bell nou al col.legi. I vam poder comprovar -amb el cor encongit- que els dos pupitres continuaven tan buits com al matí. Ningú no va dir res. Ningú no va fer comentaris. La classe de la tarda se’ns va fer més llarga que mai. El càstig del matí -no sé perquè- ja no ens semblava tan injust. Vam sortir del col.legi amb el cor més encongit de com hi havíem entrat.

En el carrer Raval, la gent només feia que entrar i sortir de la casa dels pares de la Pepita, la meva veïna. Jo estava espantat. Cada vegada que sortia al carrer, havia de contestar la mateixa pregunta:

• Segur que no has vist la Pepita, aquest matí?

Jo feia que no amb el cap.

• Però si sempre aneu junts al col.legi…, Com pot ser que no l’hagis vist?
• Perquè avui ella no ha anat al col.legi.
• I no saps on ha anat?
• No. Ni idea.

A mida que queia la tarda, tot semblava més estrany. L’angoixa s’havia apoderat del poble. En aquells anys, tothom es coneixia. I que dues noies haguessin desaparegut sense deixar rastre, era quelcom incomprensible. A entrada de fosc, les campanes de la parròquia de Santa Maria van tocar a sometent. Es van organitzar grups de recerca. Cap a les 8 del vespre, em va fer l’efecte que tots els veïns de Blanes eren al carrer, a l’espera de notícies. La gent s’havia concentrat al final del carrer Ample, el carrer principal de Blanes. Com en la nit de Reis, vaig pensar, només que sense fanals i sense alegria. Quina vigília de Reis tan estranya!, no?

• Tan estranya o tan bonica, depèn de com es miri. No recordo cap altra espera tan solidària com aquella. Serà que les desgràcies uneixen més cors que les alegries?

Devien ser les 10 de la nit quan es van saber les primeres notícies. Les dues noies havien sigut vistes a la carretera que va de Lloret a Tossa.

• En la carretera que va de Lloret a Tossa? Què se’ls havia perdut, en aquella carretera, feta de revolts i més revolts? Déu meu, Senyor! Qui sap on devien ser a aquelles hores! Déu faci que les trobem vives!, deia la gent, com si cada família hagués perdut un fill o una filla. La gent volia el mateix que els pares d’aquelles dues noies: trobar-les vives!

I vives van ser trobades. En arribar la nit, les dues noies havien cercat refugi en una caseta de vinya, prop de la carretera. Un dels grups de recerca les va trobar. Temorenques i arraulides, a l’interior de la caseta.

• Què hi feu, aquí? Per què heu marxat? On pensàveu anar, criatures de Déu?
• A França.
• A França? Que no sabeu on sou? Sou a cinc quilòmetres de Tossa! Què se us hi ha perdut, a França?
• És que…
• Es que, què?
• Volem ser artistes de cine. I ens han dit que, per ser artistes de cine, havíem d’anar a París.

Tot aclarit. Si París, bé val una missa, ¿per què no ha de valdre un somni?

----------------------------------------------------------------------------------------------

Ai la neu! Abans tan bonica, i avui tan emprenyadora. Són mals temps per al romanticisme. Però no per a la solidaritat. Com més es complica la vida, més necessàries resulten les mostres de solidaritat. No tan sols per qui les rep, sinó que també per qui les dóna. Al final serà veritat que només tenim el que hem donat. Apa, doncs, siguem solidaris i superem junts les proves del mes de gener. Vindran dies més bons. Veurem minvar el fred i -amb les minves de gener- floriran els ametllers. I tot seguit, la mimosa. I amb el sol de l’estiu, la ginesta. Dóna’m la mà, amic,

i plantem cara junts a les adversitats. Un dia de vida és vida, diu el poeta Maragall. I un dia de vida val per tota una eternitat.

Vostre: jaume