ELOGI DE LA BONA FE

Post date: Jan 21, 2018 7:13:13 PM

En un temps com el nostre en què el fanatisme abunda; en què la fe no resulta atractiva i en què la mala fe adopta totes les formes possible, voldria fer un elogi de la bona fe, que, de fet, és l’única que compta i l’única que es tradueix en bones obres. I les bones obres, en definitiva, són les úniques que ens fan millors. Obres són amors i no bones raons.

Què entenc per bona fe?

Quan parlo de bona fe, parlo d’un perfil psicològic i d’una virtut

• L’home de bona fe no és un creient crèdul, com algú podria pensar. No té una fe cega, perquè la fe cega no és bona. I estem parlant de bona fe. El perfil de l’home de bona fe és el d’una persona coherent, honesta amb si mateix i amb la seva religió.

La bona fe, entesa com a virtut, és l’amor a la veritat i l’única fe que té valor. A diferència de la fe, virtut teologal, la bona fe no és teologal, perquè el seu objecte no és Déu. El seu objecte és la pròpia veritat.

La bona fe no necessita creure-ho tot, sinó només el que creu que és veritat. No eximeix de possibles errors (que també seran de bona fe), però exclou la mentida. L’home de bona fe es pot enganyar o equivocar, però no enganya. I sobretot no menteix. La bona fe i la mentida són incompatibles, perquè la mentida suposa mala fe.

L’HOME DE BONA FE DIU EL QUE CREU I CREU EL QUE DIU.

La bona fe no afirma coses en les quals no creu, i es manté fidel a les que creu. La fidelitat a les coses que creu va lligada a la veracitat del que creu. Si dubta sobre la veracitat del que creu, s’absté de creure-hi.

El que té bona fe, el primer que vol és no fer mal. No és de les persones que afirmen que una cosa és veritat perquè ell ho creu, sinó que no creu res que no tingui per a ell suficient veracitat.

En la persona de bona fe hi ha una dosi importat de sinceritat, d’amor a la veritat, de tendència a la veracitat, i de franquesa. Són les persones que fan bona una religió. I no la religió qui les ha fet bones, com solem pensar.

LA MALA FE.

És sinònim de malícia. La persona de mala fe sol mentir, no té escrúpols, és hipòcrita i aplica un doble rasant.

De la mala fe no se’n pot esperar sinceritat. De la bona fe, si; sempre. L’home de bona fe no menteix a l’altre ni tampoc a si mateix.

És bo observar la bona fe contrastada amb la mala fe.

En l’àmbit religiós abunda la fe cega o bé a-crítica, i escasseja la bona fe. Sobretot en els capellans, els bisbes i les persones de vida religiosa.

Per començar, aquestes persones no és que tinguin mala fe, sinó que són més fidels a la Institució que a la veritat. Dit d’una altra manera, pensen que la fidelitat a la Institució és fidelitat a la veritat. La realitat desmenteix aquest pensament o aquesta convicció. I és a partir d’aquí quan les persones de fe demostren si són de bona fe o de mala fe. Es pot tenir mala fe des de l’error; des de la convicció errònia d’estar en possessió de la veritat. Per començar no hi ha veritats absolutes. Però el creient pensa que sí. No fa l’esforç intel.lectual de discernir. Mentre que aquest esforç és la característica de l’home de bona fe. No es cansa mai de buscar la veritat.

CERCAR LA VERITAT EN TOT ÉS VIRTUT.

El pensament humà no és només un mecanisme ni un divertiment. És una exigència. La “racionalitat” és la primera virtut de l’espècie humana. Té els seus drets i ens crea deures. Tenim el deure de ser racionals. Això no impedeix abraçar una fe o professar una confessió religiosa, però sense renunciar mai a la raó, al seu dictat, la seva llum i les seves exigències. Les religions tenen fama d’obscurantistes precisament per que obliguen el creient a tenir fe, i no a ser raonable. I aquesta exigència implica una renúncia a la veritat. Les creences de la religió són les principals veritats, essent així que sovint ni tan sols són veritats. En la mida que la religió exigeix la fe, en fa apologia i la fomenta, s’exposa a viure allunyat de la veritat.

HOMO LOQUAX, HOMO MENDAX.

Sovint perdem de vista que l’home té tendència a mentir. Sigui per instint de supervivència, sigui per afany de poder, o pel guany i el lucre. La Religió es preocupa d’inculcar les seves veritats, que no deixen de ser objecte de la fe. Importa més creure en les veritats que la religió postula, que discernir si són o no veritats. La religió predica la veritat revelada -poso per cas, perquè és el que ens afecta- donant per descomptat que és veritat tot el que predica. I és veritat perquè és revelada. D’aquí en ve el perill principal de la religió: crea crèduls, més que creients; i més creients cecs que raonables.

La bona fe no és la fe que s’ho empassa tot sense empatx, sinó la fe que creu el que pot creure i no el que li sembla impostat. Per tant, per tenir bona fe (o tenir fe de la bona) és precís tenir coneixements i se sincer amb un mateix i amb la fe que professa.

BONA FE I TESTIMONI.

Només l’home de bona fe pot donar testimoni creïble de la seva fe. Perquè ser de “bona fe” no vol dir ser crèdul, sinó tenir una fe de qualitat, de la qual en puguis respondre; en puguis donar testimoni sense necessitat de mentir ni de ser hipòcrita. No és el mateix que ser creient i no practicant, perquè això, que tant abunda, és no ser res.

La bona fe practica (i tant, que sí!), però es limita a les coses en les quals creu per la veracitat que tenen, i no imposa a ningú la seva fe, perquè la bona fe no necessita ser compartida per molts, sinó que demana comunió, no massificació. La quantitat no és per si sola garantia de veritat, sinó -simplement- de poder. Com en la democràcia i el dret a governar del vot majoritari. El mal de les grans religions és confondre quantitat amb qualitat, o dogma amb veritat. Un dogma és una veritat imposada. I una veritat imposada és una imposició.

L’home de bona fe es troba a prop de Jesús. I sap que la veritat i la sinceritat són bondats de la seva fe. No necessita creure en l’Església, perquè l’Església la veiem, i, per tant, podem jutjar-la. Podem pensar-la i estar-hi o no d’acord. Aquesta sinceritat, que demana esforç, és propi de la bona fe. No es preocupa per Déu, sinó per ser persona bona, i no deixar-se ofuscar per la seva fe ni la dels altres. Bona fe, fe de qualitat.

Vostre: Jaume