“PORRO UNUM NECESSARIUM”
(La cosa que més importa, només és una). (Resposta de Jesús a Marta).
Jesús -segons l’evangeli de Lluc- va anar de visita a casa de Marta i Maria, dues germanes, amigues de Jesús. Ja coneixeu aquest passatge de l’evangeli de Lluc. M’estalvio, doncs, la transcripció. N’hi ha prou amb recordar que va ser molt ben acollit. Dic jo que aquesta és una de les qualitats de Jesús que marca la diferència entre ell i Joan el Baptista. Jesús feia vida “social” (avui ho diem així; en temps de Jesús es deia que “alterna amb publicans i pecadors”) Cap de les dues interpretacions és exacta. Tal vegada la més exacta és que “Jesús no feia accepció de persones”.
Doncs bé: Marta es va desviure per preparar el dinar. És lògic: tenien un convidat. I a l’Orient Mitjà, l’hospitalitat és (o era) una gran virtut. Però en aquest cas, resulta que Maria guanya la partida a Marta, ja que Maria es va asseure als peus de Jesús per escoltar-lo. També és lògic. Jesús es va fer popular (no dic “famós”, que és un altre concepte) per la seva manera de predicar. Donava gust escoltar-lo.
Marta es va queixar de la passivitat de la seva germana. I Jesús va renyar Marta carinyosament. “Marta, Marta -li va dir- et preocupes per moltes coses i només una és necessària. Maria ha triat la millor”.
La resposta de Jesús ha sigut tradicionalment interpretada com una valoració de la vida contemplativa per damunt de la vida activa.
Sigui com sigui, el passatge de Lluc em ve com l’anell al dit per fer-me la pregunta (que també vull que us feu vosaltres, amics):
En les presents circumstàncies (de confinament global) estic segur que la resposta seria: La salut. (És o no és?).
En l’hora present, ningú no entendria que, anunciar la “bona nova” de l’amor de Déu es pugui fer imitant l’actitud contemplativa de Maria. Crec que tothom es decantaria per donar valor -posem per cas- a les obres de misericòrdia, que són 14 (en el compte que en fa l’Església).
Entre aquestes hi ha la de “visitar els malalts”. No em passa per alt que aquesta (precisament aquesta) no es pot dur a terme, en les presents circumstàncies. Es pot fer d’altres maneres, prou que ho sabem, però no és prudent visitar-los de la forma tradicional. A més: està prohibit. I que jo sàpiga, ningú no ha acusat el govern de ser “anticlerical”.
Doncs bé: en alguna cosa -malgrat tot- hem avançat. En altre temps, no haurien mancat les veus acusadores contra aquesta prohibició. Veus fora de seny, com, per exemple, la de Joan Pau II, que, en la seva primera visita a Espanya, va renyar els bisbes espanyols perquè no havien defensat els “drets de l’Església”. Recordeu que la primera visita es va retardar a causa del cop d’Estat de Tejero (cop fallit), i quan la visita de Joan Pau II va tenir lloc hi havia el primer govern socialista, que va governar amb majoria absoluta.
La principal obligació dels catòlics -pregunto- és defensar els drets de l’Església? És evident que no. L’Evangeli ens ensenya a defensar els drets de les persones, sobretot els de les persones més pobres.
L’amor preferencial pels més pobres ja va ser present en el discurs inaugural del concili, Gaudet Mater Ecclesia! (S’alegra -avui- la Mare Església), discurs memorable que no ha perdut ni un gram d’actualitat.
Jo no he vist que -des d’aleshores ençà- l’Església hagi recuperat l’alegria que tenia aleshores, en veure reunits quasi tots els bisbes de l’Església, disposats a secundar la reforma (o posta al dia) que postulava Joan XXIII. Només demano que hi reflexionem.
Vostre:Jaume