"CATALUNYA SERÀ CRISTIANA O NO SERÀ"

El cristianisme es va menjar Jesús de Natzaret. I a mi el que m’enamora és Jesús de Natzaret, el Jesús dels evangelis. És curiós que hagi trigat anys i anys a ser-ne conscient. Alguna explicació hi deu haver.

JESÚS ERA JUEU. I tanmateix el sentim ben nostre.

• El cristianisme va néixer a partir del Judaisme, la religió del poble escollit. Pobre poble escollit! Va ser engolit per la història. I a punt de ser exterminat en les càmeras de gas del nazisme. I això va passar en l’Europa Occidental, tan culte, lliure i fraternal!

El que m’agrada de Jesús és que va redimir la religió dels seus propis excessos i pecats, el primer dels quals és pensar que la religió no peca, justament perquè condemna el pecat PENSA QUE NO PECA.

• Jesús també condemnava el pecat, però mai el pecador! Per això m’agrada Jesús. La diferència pot semblar petita i -això no obstant- és ABISMAL.

Robert Brasillach va ser condemnat a mort per col.laboracionista.

Va dictar sentència el general De Gaulle. Poc després de l’Alliberament de França. De seguida hi hagué una reacció dels homes de lletres de França demanant el perdó per Brasillach. Un dels primers a alçar la veu va ser l’escriptor catòlic Mauriac (Premi Nobel de Literatura). Tot seguit s’hi va afegir l’Albert Camus (també Premi Nobel de Literatura, però agnòstic i ex-militant del comunisme), s’hi va afegir bo i remarcant que, en el seu fur intern, “sabia” que, cas d’haver sigut al revés, Brasillach potser no hauria demanat l’indult per a ell, Albert Camus.

Al final, De Gaulle no va cedir. Brasillach fou condemnat a la pena màxima. El general francès va comentar: “perquè era intel.lectual”. Amb això volia dir que la seva responsabilitat era més gran: En lloc d’aportar llum als francesos, els havia abocat al desastre.

En canvi, amb els bisbes col.laboracionistes no va passar igual.

De Gaulle estava decidit a enviar a l’exili més de 30 bisbes que havien col.laborat amb el règim de Vichy, del general Pétain. I, en especial, el nunci de Roma a París, Valerio Valeri, número 1 en el rànquing del Cos diplomàtic de Roma.Tots havien de ser expulsats de França, però sobretot Valeri, l’expulsió del qual era innegociable. Pius XII, contrariat, va enviar a París Ángelo Roncalli, com aquell qui hi envia l’últim de la fila, en senyal de protesta.

• “No han volgut Valeri, enviem-hi Roncalli, i a veure com s’ho prendrà el general De Gaulle”. Roncalli, per la seva part, va dir:
• “Quan no es disposa de cavalls, bons som els ases”!

Roncalli va aconseguir que, d’aquells 34 bisbes que, en teoria, havien de ser expulsats de França, només 4 ho fossin. En va salvar 30. Com s’ho va fer? Empatitzant amb la causa del general De Gaulle i dels partissants, o sigui: dels que havien lluitat per l’alliberament de França de la fèrula dels nazis. Era l’últim del Cos diplomàtic i va obtenir millors resultats que el primer.

Estimo el cristianisme perquè és la religió dels humils. La del poble. Em sembla que és bo recordar-ho en aquests moments. Vivim una pàgina conflictiva de la nostra història. Em ve a la memòria el Vaticà II i la seva proposta d’aggiornamento (de posta al dia) de l’Església. El que semblava impossible es va fer realitat. El vot majoritari dels bisbes es va decantar per la proposta de Joan XXIII. Els canvis que van venir són d’una importància capital. Encaren recollim els fruits. La litúrgia en les llengües vernacles va ser un d’ells. La religió mistèrica va deixar pas a la religió efectiva. El culte a Déu es va traduir en amor al proïsme.

Des d’aleshores ençà, l’argument “ad baculum” ha perdut pes.

Ha perdut pes malgrat els esforços que van fer Joan Pau II i Benet XVI per retornar a l`antic règim. O sigui, al règim de l’autoritarisme. A la pregunta: Per què m’hauria de captenir d’una determinada manera?, la resposta “perquè Déu ho vol” o “perquè, si no, seràs castigat”, ha quedat obsoleta. Ja no té eficàcia ni en la vida civil. Ho acabem de veure en la qüestió dels llaços i la normativa electoral. També, en això, la figura de Jesús és emblemàtica. Jesús va dir:

• “No he vingut a destruir la Llei i el que digueren els profetes, sinó a complir-la”. Cal afegir-hi (a la llum del context complet): “I a ensenyar-la a complir”. Sobretot a “ensenyar-la a complir”.

Es tracta d’això: de complir la llei sense renunciar a les nostres legítimes aspiracions”.

Tot vol temps. I el temps és or. Un or que Déu ens el regala. No mal gastem el nostre temps en lluites estèrils. Més importants que els llaços són els mateixos presos polítics, que els llaços pretenen visualitzar. Però, fins i tot sense els llaços, els veiem cada dia a la pantalla del televisor. Ha de ser duríssim passar tantes hores tancats en la sala de justícia del suprem i retornar cada vespre a les respectives presons, per, a l’endemà, aixecar-se cada matí i tornar a la mateixa sala a escoltar el que tots sabem i coneixem: que no hi hagué ni revolta ni sedició.

És ara quan entenc aquella misteriosa frase del bisbe Torras i Bages:

• “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Frase profètica, que ens ve com anell al dit: Mai no hauríem dit que serien tan necessàries les virtuts cristianes com ho estant sent ara, en l’hora present. I heus ací que, aquestes virtuts -específicament cristianes- les veig més en els nostres presos polítics que en els nostres bisbes catòlics o que en els partits de dretes que es vanten de ser catòlics, apostòlics i romans.

Els partits de dretes són tan “romans” com els manaies de Setmana Santa, que ben aviat veurem.

Tant de bo l’Església sàpiga veure que -una vegada més- té l’oportunitat de deixar els bàculs de banda i agafar el gaiato dels pastors. L’Església està tocada dels mateixos mals que ha condemnat sempre des de posicions de poder. Mals tan poc malèfics com la sexualitat mal entesa.

És Quaresma: temps de fer penitència i temps, també, de ser misericordiosos i de demanar perdó. El perdó -atès que som humans- ha de ser sempre recíproc. “Qui estigui net de pecat, que tiri la primera pedra”. Ningú no hi està. Ergo: abandonem les pedres. I sobretot pensem que val més el vot que totes les pedres que podem imaginar. Acabo: “Catalunya serà cristiana o no serà…” No serà, què? No serà res. Avui dia, les “conversions, ja no són en l’àmbit religiós, sinó en la política. Camus va deixar el comunisme perquè va veure que era un sistema totalitarista. Sartre no ho va saber veure. Joan Pau II, tampoc. Qui, de tots tres, podem considerar més cristià? Rectificar és de savis? Sí, però savis en són (o n’haurien de ser) tots els cristians.

Vostre: jaume