EL RÈGIM DE CRISTIANDAT

EL RÈGIM DE CRISTIANDAT Columna 354

Forma de govern que es caracteritza per l’Aliança entre l’espasa i la creu, és a dir: entre el poder secular dels emperadors i els monarques i el poder religiós de l’Església, entesa com una societat perfecta de desiguals. Per una banda hi ha la jerarquia -amb el Papa al cap davant- i, per l’altra, tota la resta (els súbdits d’ambdós poders).

Aquest règim va començar amb l’emperador Constantí i l’edicte de Milà, en virtut del qual, l’esmentat emperador va decretar el cessament de la persecució dels cristians. La religió cristiana va passar a ser la religió oficial de l’imperi, però no es va afiançar com a tal fins que no va regnar l’emperador Teodosi I (379-395). Aquests dos emperadors van ser els artífexs d’aquesta aliança de poders, que caracteritza la vida dels pobles d’Occident en tots els seus aspectes: cultural, religiós, social, polític i econòmic. Va ser la manera de fer front a la decadència de l’imperi romà -cada vegada més fragmentat internament- i al perill extern de la invasió dels pobles bàrbars, anomenats així per la seva llengua, desconeguda pels romans, els quals van definir-la pel seus sons més repetits (“bar-bar-bar”).

El paper de Constantí va ser decisiu. No hi ha certesa històrica de la seva conversió. Si bé se sol citar la victòria obtinguda en la batalla del “ponte Milvio”, contra Majencio, com la confirmació fefaent de la seva conversió, atès que la tal victòria va estar precedida, segons la llegenda àurea, d’una visió sobrenatural. En aquesta visió, Constantí hauria contemplat en el cel el signe de la creu, refulgent, acompanyat de les següents paraules: “In hoc signo vinces” (“Amb aquest signe venceràs”). (Aquí s’escau dir allò de: “si non e vero, e bene trovato” ).

Constantí, doncs, va ser el primer que va donar el pas a un model de societat en el qual, tant l’autoritat religiosa com la civil o profana tenen el seu origen en Déu. D’aquí en vingué la necessitat dels monarques de ser coronats pel Papa, com la manera més eficaç de visualitzar la sacralitat del poder. Sacralitzat aquest, “creure” esdevé pel creient sinònim d’obeir. Perquè, més que ciutadà és súbdit, d’ambdós poders: el poder de l’Església i el del Monarca. Rendir culte a l’emperador va deixar de ser un problema, per convertir-se en quelcom normal, fins i tot pels cristians, els quals -a partir del cessament de les persecucions- van poder accedir a càrrecs públics.

Els problemes i les tensions derivades d’aquí són fàcils d’imaginar. Per exemple: En cas de dubtes seriosos que afectin directament els continguts de la fe cristiana, ¿Qui té l’última paraula: el Papa o l’Emperador? El primer problema que es va presentar ja va ser la doble condició -divina i humana- de Jesús: ¿Això com es menja?

Per tal de posar fi a les divisions sorgides arran de la doctrina predicada per Ari, capellà de l’església d’Alexandria, Constantí va convocar el Concili de Nicea I. que va començar la seva singladura l’any 325. El Concili de Nicea està considerat el primer dels quatre grans concilis doctrinals de l’Església. Aquest, en concret, va consistir en fixar el Credo, l’himne o pregària que conté l’enunciat de les veritats fonamentals de la fe cristiana. Que siguin fonamentals, no vol dir que siguin vertaderes. Ho són pels creients, però compte! Per uns creients que ho són per la seva condició de ciutadans de l’Imperi romà. No hi ha altra elecció. La primera sessió d’aquest concili es va celebrar en el palau imperial. Va ser presidida per Constantí, que va fer el discurs inaugural. Tot fa pensar que Constantí va ser present en les altres sessions i, en totes, hi va intervenir. El Papa Silvestre, en canvi, no hi va ser present. Hi ha qui diu que ni tan sols va ser convidat. Va estar representat per dos capellans romans. Aquí ja hi ha un problema pels defensors a ultrança del Primat (i encara més, del Primat Absolut). La primera formulació de les veritats de fe -el credo- es va fer, per tant, per iniciativa de l’emperador Constantí. Ell va sufragar les despeses del viatge dels bisbes que hi van assistir. Va intervenir en els debats, va decantar la balança contra Ari, el va desterrar, i, amb ell, els dos únics bisbes que no van donar el seu braç a tòrcer. Finalment, Constantí va clausurar el concili i, els bisbes, no van tenir cap inconvenient en batejar el primer credo amb el nom de Niceno-Constantinià.

El Concili de Nicea va encunyar la fórmula Homousios, que significa “consubstancial”, o sigui que el Pare i el Fill són de la mateixa substància o de la mateixa naturalesa, en contra del que sostenia Ari.

Comença així una llarga tradició històrica, en la qual l’Església accepta que el poder imperial (o, més tard, el poder real) li tregui les castanyes del foc. No és, doncs, estrany que, un cop acabat el concili, els bisbes fossin convidats per Constantí a celebrar un suculent banquet en el palau imperial, en acció de gràcies per l’”èxit” del concili i, alhora, en acció de gràcies pels 20 anys de regnat de l’emperador (les vicennalia). I el dimoni que estossegui.

El règim de Cristiandat va continuar fins al Vaticà II (1962-1965), perquè després es digui que Joan XXIII va ser un mal per a l’Església, i és el millor que li ha succeït en 20 segles d’existència. Vull acabar aquest escrit amb una idea que em sembla bastant escaient:

• Quan venim al món, som un nounat que plora, mentre els altres riuen i fan festa. El repte consisteix en arribar al final de la vida amb un somriure de pau als llavis, mentre els altres, al nostre voltant, ploren. No crec que hi pugui haver major victòria.-

Vostre: Jaume. (31-I-2021)