24 i 25 aniversari i sant

24 i 25 de JULIOL: ANIVERSARI I SANT

Estimats feligresos i estimats amics: El poeta Josep Mª de Sagarra, en la introducció al seu monumental poema de Montserrat, escriu:

• “Deixeu-me ser en la vostra gran festassa/ en el banc dels anònims recollit/ mentre per Montserrat es fa de nit/ i un vent d’octubre passa/ fregant el ventre rebotit/ de tanta penya grassa.”

Faig meus aquests versos de Sagarra -que he escrit de memòria, per la gran estima que em mereix aquest gran poeta, a qui vaig tenir el goig de conèixer -per iniciativa seva- quan jo comptava quinze anys i vaig tenir la sort de guanyar un dels premis extraordinaris -de tema lliure- en el Primer -i únic- certamen literari de “Jocs Florals”, celebrat a Blanes, l’any 1956. Jo era tan sols un seminarista. L’entrega de premis va tenir lloc en el Teatre Fortuny, de Blanes, avui desaparegut, però ple a vessar en l’ocasió que comento.

El poema que vaig presentar a concurs era un sonet, el títol del qual resa així: “Obrint el sagrari per primera vegada”. El vaig escriure en el Seminari. El vaig enviar complint les bases del concurs i me’n vaig oblidar. La meva sorpresa va ser immensa quan vaig saber -off the record- que el meu sonet havia sigut premiat i que, en el moment de recollir el premi, l’havia de llegir. Això últim no em preocupava. Estava habituat -des que era un infant- a recitar poemes en públic. El meu pare me n’havia ensenyat. En els anys de la postguerra, el meu pare dirigia el grup de teatre parroquial. Les obres que solien representar havien de ser representades, o bé només per homes o bé només per dones, mai homes i dones junts. Sempre per separat, com en el temple parroquial: els homes a la dreta i les dones a l’esquerra. I encara sort que l’Església passa per ser la gran defensora de la família, no? (Quin món més estrany! Quan serà que “el sentit comú”, que va guiar els passos de Joan XXIII, podrà viure i regnar pels segles dels segles? Que sigui aviat, altrament m’ho perdré…)

Els dies feiners, el meu pare sortia de casa per anar a assajar. A vegades era el grup d’homes, i altres, el de les dones. L’hora convinguda solia ser les 9 del vespre. La meva mare li deia:

• Emporta’t en Jaume (o bé: el noi). I jo sortia amb el Pare, cap el Centre Catòlic de Blanes, un local que és a tres portes del meu domicili actual. El local és -avui encara- de propietat parroquial. En la planta baixa és un bar cafeteria, corrent i normal. I en el primer pis hi ha el teatre parroquial, on s’hi feien els “Pastorets”, per Nadal, i la resta de l’any el tipus d’obres que he mencionat.

Durant els assajos, algú va tenir la idea de fer-me recitar una poesia, per tal d’omplir l’estona que quedava buida durant els entreactes. El meu pare hi va estar d’acord. Em va dir:

• Recita-els-hi “la confessió d’en Jeroni”, que la saps molt bé.

La vaig recitar amb tot l’aplom, davant del grup d’actors, asseguts a la platea, per escoltar-me. Els hi va agradar, perquè em van aplaudir i felicitar. Així va ser com vaig començar la meva modesta carrera de “rapsoda”, abans i tot de saber el significat d’aquesta paraula. Estimulat per la bona acollida, em vaig aprendre de memòria uns quants poemes, que recitava -a més de fer-ho en els esmentats assajos- en totes les reunions familiars, quan els casaments, batejos i comunions se celebraven a les cases, amb tota la família reunida, la de prop i la de lluny. Quan arribava l’hora dels postres, jo ja s’havia què em tocaria fer, però, com que m’agrada recitar versos, no em feia pregar. Recitar, era una de les poques coses que sabia fer. Tant és així que, en totes les representacions del grup de teatre parroquial, havia de sortir a prosceni, davant de les cortines, a recitar un vers, tal com ja estava anunciat en el programa. De tal manera que vaig passar a formar part de la companyia, per entendre’ns. I quan la companyia anava de “bolos”, jo també hi anava. I així, un any, amb els guanys de la companyia, aquesta va decidir gastar-los fent un viatge a Montserrat, amb autocar. I m’hi van convidar. Va ser la primera vegada que vaig visitar Montserrat. D’aquí ve que hagi començat aquesta columna amb els versos de Sagarra, del Poema de Montserrat. Tornem, ara, al premi obtingut en els Jocs Florals.

En aquells anys, Sagarra estiuejava a Blanes, en una casa del Passeig de Mar, molt a prop del lloc on actualment resideixo. Vaig saber que havia assistit a l’acte de lliurament dels premis, però no com a jurat, sinó

assegut en les últimes files del Teatre Fortuny (o sigui: “en el banc dels anònims, recollit”, per dir-ho amb les mateixes paraules que fa servir a l’inici del “Poema de Montserrat”), acompanyat dels seus amics habituals del “Casino de Blanes”, que Sagarra freqüentava, com també l’havia freqüentat -molts anys enrere- l’escriptor Joaquim Ruyra. Segons vaig saber, Sagarra havia comentat als seus amics que l’únic poema que li havia agradat era “el poema que ha llegit aquell noi seminarista” perquè es “notava que era autèntic, tant pel contingut com per la manera de recitar-lo”.

I heus aquí que un amic de Sagarra ho va comentar al meu pare, que es va estarrufar com una lloca amb els seus pollets. I encara més quan aquest amic va dir al meu pare que el poeta Sagarra em volia conèixer. De manera que, una tarda, a l’hora prevista, acompanyat del meu pare, vaig anar a la seva casa d’estiueig, de Blanes, i vaig estar conversant amb ell una mitja hora. Guardo per a una altra ocasió el contingut de la conversa, al final de la qual li vaig demanar que em dediqués el seu “Poema de Nadal”, que encara conservo i que és el poema que més vegades he recitat -i en més llocs diferents- en la meva vida, convençut com estic que la poesia és una de les millors eines d’espiritualitat que existeixen, amb independència de la fe de qui l’hagi escrit. Com a anècdota final, tan sols dues coses: Jo, en aquella edat, encara no havia obert mai un sagrari, però havia passat moltes hores agenollat davant del sagrari, on viu -empresonat- el nostre redemptor. L’altra anècdota és que -en aquells anys de seminarista-, jo no tenia cap jaqueta per anar a recollir el premi. El meu germà Pere, el segon dels tres germans, emva deixar la seva. Em va servir tant per recollir el premi, com per visitar el poeta Sagarra, a qui sovint veia passar pel passeig de mar, cami del port, amb els braços darrere l’esquena, i movent el dits de la mà…,senyal inequívoca que -anant de passeig- comptava versos. Ell mateix havia declarat, en alguna entrevista, que era tanta la facilitat que tenia, que en lloc d’escriure versos, “els pixo”. Són paraules seves, que, avui, em plau recordar-les.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Ahir, 24 de juliol -lloat sigui Déu- vaig complir 82 anys. Sóc molt conscient que són molts anys, i que els que he complert o pugui arribar a complir, són de propina. M’ho diu el càncer que arrossego i m’ho diu també el metge oncòleg que em tracta. Benvinguda sigui la propina, mentre pugui comptar amb la meva família de feligresos i amics-lectors. No en tinc d’altra, de família. De manera que, gràcies de tot cor!

Ahir l’aniversari i avui, el meu sant patró. Venen junts.Però no va ser per aquest motiu que em van batejar amb el nom de Jaume, sinó que m’hauria dit Jaume, igualment, perquè és (o era) el nom del meu avi i també el del meu pare. Les dones del carrer “Raval”, de Blanes, quan em veien passar, em cridaven per fer-me la mateixa pregunta, sempre:

• Com et dius, maco?

• Jaume, per servir a Déu i a vostè.

• I el teu pare, com es diu?

• Jaume, també.

• I el teu avi?

• Jaume...Tots Jaumes, tots jaumes…!, els deia per abreujar, i en sentir això, aquelles dones del meu carrer reien satisfetes, perquè era això el que desitjaven que els digués: Tots jaumes, tots jaumes! (com dient, no cal que m’ho pregunteu més).

Avui, més que mai: Vostre, jaume 25-VII-021