ESTRICTAMENT PERSONAL

ESTRICTAMENT PERSONAL. LA COLUMNA 333.

El número de la columna -tres vegades tres-, es mereix una modesta celebració. I res millor, en el meu cas, que celebrar-ho evocant algunes de les meves vivències del Vaticà II. Sé que no està bé parlar d’un mateix, però espero que no se’m tingui en compte, perquè no és de mi que vull parlar, sinó del que va significar per a mi viure de prop la inauguració del Vaticà II.

Recent ordenat capellà, vaig ser enviat a Roma pel mateix bisbe que em va ordenar: el bisbe Josep Cartanyà. Ja no el tornaria a veure, perquè el bisbe Cartanyà va morir mentre jo era a Roma. No va assistir al concili pe raons de salut. Justament això és el que jo vaig trobar a Roma: salut espiritual, que és la que més he necessitat en la vida. El pontificat de Joan XXIII apenes va durar 5 anys (del 1958 al 1963), però el solc que va deixar en l’Església encara perdura. Almenys jo no l’he oblidat.

Va sortir escollit en el dotzè escrutini. El conclave va durar tres dies. El nom de Roncalli era en la llista dels 25 cardenals més papables, segons el diari del Vaticà: l’Osservatore Romano. Però no figurava entre els primers, sinó entre els últims. Senyal que el diari del Vaticà no és un bon observador. (a pesar del nom). Roncalli va comptar amb els vots dels cardenals francesos, que guardaven molt bon record del seu pas per la Nunciatura de París. Va ser Nunci de París durant 10 anys, i va saber actuar de manera impecable. Va resoldre el problema dels bisbes que havien col.laborat amb el general Petain, durant els anys de l’ocupació nazi. Una mala papereta, ja que el general De Gaulle -en funcions de President de la República Francesa- va ser implacable amb els col.lboracionistes. Entre aquests, hi havia el Nunci Valeri, considerat el número 1 de la diplomacia vaticana. El més estimat per Pius XII. Però no per De Gaulle, que el va desterrar sense contemplacions.

Pius XII, quan va saber el “NO” de De Gaulle a Valeri (un “NO” innegociable), va tenir un gran disgust. Es va enfadar de tal manera, que volia deixar vacant la Nunciatura de París. Menys mal que els seus col.laboradors li ho van desaconsellar. Hauria sigut un disbarat. La Nunciatura de París està considerada la número 1 de les Nunciatures, per tot el que França ha significat -i significa- per a l’Església. Per no parlar del seu pes en la cultura occidental. Deixar vacant la Nunciatura de París podia significar perdre-la per sempre. És un país pioner en quasi tot. De manera que, Pius XII, s’hi va repensar. I va decidir fer cas dels seus col.laboradors. Aquests li havien dit:

• Per què no hi envia Roncalli? Serà una bona manera de pal.lesar el disgust de Sa Santedat, pel refús del general De Gaulle a Valeri, però sense córrer el risc de perdre la Nunciatura.

I així va ser. Roncalli va rebre un telegrama xifrat de Tardini, en el qual se li deia que deixés Istanbul i es presentés urgentment en el Vaticà. Stop. Tardini -a qui, anys més tard, Joan XXIII va nomenar Secretari d’Estat- va ser qui li va donar la notícia del nou destí. El protocol preveu, en aquests casos, una entrevista privada amb el Papa. Pius XII va rebre Roncalli, però no li va dedicar més de 5 minuts. Per què gastar temps, amb una persona com Roncalli, l’últim de la fila del Cos diplomàtic?

I ves per on, l’últim de la fila va ser el seu successor. Successor de l’últim gran monarca teocràtic de l’Església, considerat -per la cúria- com un Papa insubstituïble. Per sort, no hi ha ningú insubstituïble en la vida. Necessari, sí; tots ho som. Però insubstituïble, no. Ningú no ho és.

Roncalli comptava 77 anys, quan va ser escollit. Va ser una sorpresa. El contrast amb Pius XII -en el moment de sortir al balcó de la basílica- no podia ser més gran. Vam passar d’un Papa xiprer a un Papa paller. Cap de les tres sotanes blanques que la cúria té preparades, no li anava bé. No eren de la seva talla. Mai millor dit, perquè la talla de Joan XXIII va resultar ser única i irrepetible. I creieu-me que això em dol. Jo voldria que tots els Papes fossin com ell.

Suposo que no deu ser difícil imaginar la il.lusió amb què vaig anar a Roma, a estudiar teologia. O sigui: no a visitar la ciutat eterna, sinó a quedar-m’hi. Visitar-la, ja ho l’havia visitat un parell de vegades, i em considerava molt afortunat per aquest fet. Però ara era diferent: anava a Roma destinat pel bisbe, i em em feia molta il.lusió conèixer Joan XXIII i viure de prop un esdeveniment tan important com el concili. Aquesta vegada -la tercera- hi vaig anar en tren. Les dues anteriors hi havia anat en autocar; en companyia d’altres seminaristes, i de persones vinculades al Seminari. Eren viatges culturals i també religiosos, en aquest cas. De tota manera, en la meva opinió, tots els viatges ho són, de culturals. Deixem els malpensats que malpensin, si això els hi agrada, però viatjar és culturitzar-se. Per això vaig tenir interès a organitzar els viatges de fi de curs en el Collell. I crec que va ser una bona aportació.

El tren en què vaig viatjar era un semi-exprés, on la gran majoria de viatgers eren capellans de totes les diòcesis d’Espanya. El bitllet era col.lectiu. Això vol dir que el preu era especial: més barat. Però un s’havia d’apuntar amb temps i pagar el preu per endavant. Això, que sembla tan fàcil, aquell any -1962- no ho va ser. Va se l’any de les inundacions del riu Besòs. I totes les xarxes de tren -els trens de rodalies inclosos- se’n van ressentir. No hi havia manera de fer arribar els diners del bitllet a Barcelona, a la persona responsable d’aquell viatge. Vaig confiar els diners a un jove de Valls, que vaig conèixer per casualitat. Treballava al Park-Hotel i l’havien acomiadat. Com que no tenia on anar a dormir, vaig parlar amb els meus pares, i va se hoste de la meva família tants dies com va necessitar. Quan va saber el meu problema, es va brindar per portar els diners a Barcelona i fer-me arribar el bitllet del tren. Quan el meu pare ho va saber, em va renyar. Més que res, perquè jo no tenia la seva adreça ni el seu telèfon. Vaig confiar en la seva paraula. I va complir.

El tren va sortir de l’estació de França, de Barcelona. Vam viatjar de nit. Amb prou feines vaig dormir. En el passadís del meu compartiment, vaig conèixer gent que no coneixia. Alguns -com en Martínez Sistachs- ha arribat a cardenal. Ja ni es deu recordar de la conversa que vam mantenir en el tren, quan aquest anava deixant enrere els pobles de la Riviera italiana, que, fins i tot de nit són bonics de veure. A l’estació de Termini, m’esperava mossèn Joan Busquets, capellà gironí molt apreciat, que em va portar amb la seva “Vespa” fins a la meva residència de Roma, a la Via Apollinare, prop de la Piazza Navona, una de les places més boniques de Roma, i potser del món. Des de la meva habitació, podia veure una de les tres fonts. (Continuarà).

Jaume.