LA CANDELERA

LA CANDELERA (avui i sis anys enrere)

En tal dia com avui -de sis anys enrere-, la festivitat de la Candelera es va escaure en diumenge, com enguany, ni més ni menys. Va ser el dia del meu esperat retorn a la parròquia. Durant els mesos de desembre i de gener, n’havia estat injustament allunyat. Esperava amb candeletes el meu retorn. I l’esperaven, també, els meus feligresos. Amb una diferència: els feligresos pensaven que, el retorn, era definitiu. Almenys fins a la meva jubilació. Jo, en canvi, no les tenia totes. La processó anava per dins. No vaig manifestar els meus dubtes. No volia espatllar la merescuda alegria dels feligresos de Riells, exemple de fidelitat a les seves conviccions més profundes.

L’alegria va durar fins el 28 d’abril. Aquest dia vaig ser citat pel bisbe. Hi vaig anar sense saber quin era el motiu. Com sempre que em va cridar durant el conflicte que ell mateix va crear. Va mesurar bé les distàncies. Va esperar que la mare de Kekeo, el meu fillol, hagués tornat al Brasil. Va marxar de Blanes sense acomiadar-se. Deixant rere seu més pistes de les que el bisbe hauria volgut. Havia dit -com parlant amb ella mateixa- que, si “el señor Jaime no reúne el dinero para la repatriación de mi hijo”, tiene los días contados”.

Quan el bisbe em va cridar -el 28 d’abril-, jo no havia oblidat la seva greu amenaça. Em vaig trobar en el bisbat, davant per davant del bisbe i dels seus dos vicaris generals (el Vicari i el provicari). Va ser el dia que vaig ser constret a signar que em donava per assabentat de les dues mesures cautelars que se m’imposaven. Era un muntatge, per tal que el bisbe quedés fora de tota sospita. El resultat va ser que ja no vaig poder tenir cap dubte sobre la seva hostilitat cap a la meva persona. Pensant-hi bé, el meu retorn a la parròquia va ser una estratègia pensada per poder dir a tothom que, les mesures cautelars “no eren ja cosa del bisbe, ni del bisbat, sinó de la Congregació per a la Doctrina de la Fe”. Era fals.

La Congregació no ha tingut mai res a veure amb la meva condemna i la meva exclusió per part del bisbe. Tot ha sigut obra seva.

Val a dir que quan la Candelera riu -segons la dita-, el fred és viu. Quan la Candelera plora, en canvi, el fred és fora. Són dites de la saviesa popular. Sis anys enrere, en tal dia com avui, feia un sol esplèndid. El fred, doncs, era viu. Avui, en canvi, no sé si riu o plora. Penso que plora, perquè el fred no és fora. N’ha fet molt, i en farà més.

• El dolor solament és indignant i repulsiu quan ens sembla inútil. De tota manera -diu Joan Fuster- qui el pateix opina que sempre és inútil.

Jo no sóc Joan Fuster. No tinc la seva categoria intel.lectual. Per tant, d’acord amb la formació rebuda, m’esforço a treure profit del meu dolor: el físic (pel càncer irreversible que em va sobrevenir) i el moral (les falses acusacions rebudes, que m’han llençat a la cuneta de la vida pública). Em queda l’esperança i m’hi aferro.

Cada vegada són més grans les meves limitacions. Més dures i doloroses. Quan la mare del fillol (i la seva companya) va saber els diners que havia aconseguit per a la repatriació del seu fill, va saltar d’alegria. Jo, en canvi, no he saltat mai d’alegria, d’ençà de la mort del fillol. Mai és mai. Però, com en el cas del vell Simeó, he vist que ja s’ha complert la meva profecia. Vaig dir -en una carta al jutge de l’Audiència, de la qual en guardo còpia- que, l’únic profit del crim perpetrat en el meu domicili, seria per a l’autor confés del crim: i així ha sigut.

He tingut notícies, ben recents, que em permeten afirmar-ho. L’Eloi, -gràcies al bisbe, als seus vicaris, i al periodisme carronya de la Tura Soler- ja ha tingut permisos de sortida de la presó. Un dels quals li va permetre de celebrar l’aniversari de la seva filla, en una casa llogada, en el municipi de Montcada Rexach. La filla va dir als convidats que, el crim, no el va cometre el seu pare, però li va ser assignat perquè “venia droga”, i així se’l van treure del mig.

Felicitats a la Tura Soler, a l’advocat Mir, al bisbe Pardo i als seus vicaris. En especial al jutge Rafael Felipe, que, de simple jutge del bisbat ha passat a Vicari Judicial del Bisbe, en justa recompensa pel treball realitzat.Tant se val! Continuo pensant que sempre és millor patir injustícies que cometre’n.

Vostre: jaume.- Candelera, 2020