Macedonia de conceptes clars (15)

Post date: Jun 3, 2017 5:00:15 PM

A Carles Capdevila: In memóriam.- Ahir, divendres, 2 de Juny del 2017, la ràdio i la televisió van estar donant la notícia de la defunció del conegut periodista Carles Capdevila.- Nascut a Hostalets de Balanyà, el 1965, comptava en el moment de morir 52 anys. Una vida curta, però llarga si ens referim al bé que en Carles ens ha regalat a través dels mitjans, El mitjans poden ser una creu, però, si el que hi treballa és home de bé, són la cara que ens ajuda a viure. En Carles Capdevila era la cara del millor periodisme: aquell periodisme que informa i al mateix temps ens forma.

Vaig tenir la sort de conèixer en Carles en els anys que van del 2.000 al 2007: Són els anys en què jo col.laborava en el programa “El matí de Catalunya ràdio”, programa que dirigia l’Antoni Bassas. La meva col.laboració era modesta en tots els sentits, però molt estimulant. Hi anava un cop a la setmana en qualitat de tertulià. En plena tertúlia hi havia una pausa per donar entrada al show d’en Carles Capdevila i del seu equip, titulat: “Alguna pregunta més?”.

A mi m’encantava. No sabia res d’en Carles Capdevila, només que era molt intel.ligent. Feia un humor agut, crític, hilarant, divertit i molt higiènic. Les seves idees tenien sempre un punt de genialitat, un cop de llum com el dels llampecs. Una llambregada de llum (en mig de les tenebres, com diria l’Espriu) sempre és d’agrair. I jo em sentia agraït per les coses que deia i per com les deia. De manera que, en diverses ocasions, quan s’acabava la tertúlia, pujava al pis de sobre on ell i els del seu equip treballaven de forma incansable, Aquests són els únics contactes que vaig tenir amb ell. Això no obstant, ahir vaig sentir la seva mort d’una forma tan intensa, que jo mateix me’n vaig sorprendre. Per sort, no fa pas tant que, en la llibreria que tinc més a prop de casa, vaig veure-hi, un bon dia, un llibre en l’aparador que duia el títol “La vida que aprenc” (editorial Arcàdia). L’autor: Carles Capdevila.- El vaig comprar de seguida. I ahir, en saber la notícia de la seva mort, el vaig estar rellegint durant tot el capvespre i algunes hores de la nit.

Tot el que no sabia d’ell, ho sé ara. No sabia, per exemple, que era llicenciat en Filosofia; sí que sabia, en canvi, que era periodista; sabia que havia fundat el diari Ara, en el qual hi tenia una columna que era de les més llegides. L’ “Ara” el va estar dirigint durant cinc anys. Aquest diari va néixer quan l’”Avui”, per raons econòmiques, es va fusionar amb el “Punt”. Això deu voler dir que no tots els de l’”Avui” estaven d’acord amb la fusió dels dos rotatius. I la part que no hi estava d’acord va tenir la valentia de fundar un nou diari (l’”Ara”). No m’estranya que en Carles fos el director, perquè és -per definició- valent.

Ara he vist confirmat tot el que, en certa manera, ja intuïa. En Carles ha sigut professor de Ràdio a la facultat Blanquerna de la Ramon Llull, i de Comunicació a la Universitat de Barcelona. Ha obtingut diversos premis i ha editat mitja dotzena de llibres. És pare de família i ha mort de càncer. El seu -imagino- devia ser més maligne que el meu. Em sento agraït pel llibre que tinc a les mans, que té un valor de testament, perquè ja no en podrà escriure cap més. Però també, perquè aquest llibre conté la seva experiència vital, tremendament constructiva. En Carles ha fet de l’humor la seva arma preferida per dir les coses que volia dir; les coses que pensava, encaminades a millorar la qualitat de la seva vida i la dels altres. Humor intel.ligent, crítica constructiva i amor al bé, que sempre està per fer. “La vida que aprenc” és, al meu entendre, el millor llibre d’ajuda i d’auto estima de tots els que conec. M’hi identifico de ple, perquè en Carles, amb aquests escrits, ha aconseguit el que jo voldria aconseguir quan escric als amics. El mateix que pretenia quan podia publicar a la premsa els meus escrits: obrir els ulls dels meus hipotètics lectors. Gràcies a ells (o sigui: a vosaltres), la meva desgràcia no va ser tan gran com anava en camí de ser. Llarga vida a l’amic Carles! I una petita mostra d’alguns pensaments del llibre que tinc subratllats.

• La vida s’aprèn vivint-la.- sovint a patacades.
• D’algunes patacades en ve la lucidesa.
• Hi ha gent que, en circumstàncies normals ja és extraordinària. I en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal.- (Aquí faig un incís per agrair als amics i feligresos que tant m’han ajudat a fer possible el miracle de viure amb “normalitat” una situació del tot anòmala.- Perquè després es digui que, dels seglars, no podem aprendre res. Què hauria sigut de mi sense l’ajuda dels amics i feligresos, tots ells casats, laics per naturalesa i mestres del seu capellà)
• He après (diu Capdevila) que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.
• Fer veure que no passa res accelera el que no vols que passi.
• Una decissió tan simple com estar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida i mpossible s’acosta bastant a la felicitat.
• Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles (que mai no ho hauries dit.- Això últim ho he afegit jo, per experiència pròpia).
• Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar dona sovint més fruit que vigilar.- (Comentari: que bé que ho dius, Carles! No saps com m’ajuda la teva manera de pensar! No he tigut la sort que el meu bisbe confiés en mi, com els anteriors a la Seu de Girona, perquè l’actual prefereix fer honor a l’etimologia del mot bisbe (del grec epí-scopus, que vol dir vigilant.- De manera que faig meves les teves paraules que llegeixo un xic més amunt): - Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motiu per mantenir la il.lusió.- (Sí senyor! És tal com dius, i per això jo sostinc que el temps és el pitjor enemic de les causes justes. Perquè ens fa oblidar la urgència de plantar-hi cara.)
• La por de la veritat ens fa mentiders. (D’aquí ve, Carles, que Jesús digués que la veritat ens fa lliures. No pararé fins que la veritat se sàpiga. És l’única possibilitat que em queda de ser lliure i d’alliberar els que han confiat en mi).

ESTIC AMB TU, CARLES: Tens raó quan dius que...

a) La por del risc ens fa tirar massa tovalloles.-

b) La por de morir ens pot impedir de viure.-

c) som més el que fem que el que diem; som més el que decidim que el que pensem; som quan actuem i no quan reflexionem. - aprenem quan ensenyem, i no aprenem si no ensenyem.- Cal ser inconformistes per arribar a formar alguna cosa positiva.-

d) L’optimisme és sempre l’opció més recomenable i, quan van mal dades, és imprescindible.

- GRÀCIES, CARLES! En nom propi i dels meus amics i feligresos.- Jo volia ser com tu, i et tinc com un referent.

MACEDÒNIA DE CONCEPTES CLARS (dedicada a la memòria de Carles Capdevila).-

PENSAR: Etimològicament és pesar.- El pensament, doncs, pesa o sospesa els arguments, les idees, les experiències, les informacions o les notícies. No és el mateix l’opinió pública que l’opinió publicada.

FALSEDAT: És fals tot el que no s’ajusta a la realitat-real (que és el que entenem per veritat). Quan una cosa ha sigut veritat una vegada, seguirà sent veritat sempre. D’aquí ve que la justícia es basi únicament en els fets (i no en les interpretacions, ni tampoc en les intencions)

FALTA: És un error pràctic. S’aparta menys de la veritat que del bé (o de la correcció). Un error de judici es pot i s’ha d’esmenar. Quan la falta és moral, cal demanar perdó. La qual cosa implica reconèixer la culpa.

CREENÇA: És menys que saber i menys que fe, però té una mica de les dues coses.-

CREURE; És tenir per vertadera una cosa sense poder-la demostrar.

FE: TENIR FE ÉS CREURE.- D’aquí ve que tracti junts aquests conceptes. La fe és una creença, que només és vàlida subjectivament. El creient la dóna per vàlida. Creu en una veritat (que per a ell té un gran valor) o creu en un valor (que per a ell és una gran veritat). La fe, en el fons, s’alimenta de la ignorància del seu objecte. Quan no deixa espai al “saber”, és quan la fe esdevé fanatisme. La fe no pot prescindir de la raó. Més aviat la busca: “fides quaerens intel.lectum” . Per a un cristià és aconsellable tenir fe en l’amor, el nucli de la predicació de Jesús. Tota fe sol pecar per insuficiència o per excés (el que creu pot ser “cregut”; la qual cosa el converteix en “crèdul”).

IMMIGRANTS (en francès émigrés). En temps de la Revolució francesa (1789) el terme s’aplicava als nobles i als rics, que fugien de la desfeta. Des del seu exili voluntari treballaven activament per promoure una coalició de sobirans contra la Revolució.- Mentre que els revolucionaris emetien decrets punitius contra els émigrés (Una mostra de com canvien els conceptes al llarg dels anys i de la història).

EMINÈNCIA GRIS: Algú que actua a l’ombra del poder.-

Vostre: Jaume.