EL JOAN XXIII QUE VAIG CONÈIXER

EL JOAN XXIII QUE VAIG CONÈIXER (Columna 342)

Algú de vosaltres, amics, es deu preguntar:

• Quin és, Jaume, el motiu de la teva estima envers Joan XXIII?
• El motiu no és un de sol, és tot ell; la seva manera de ser, de pensar, d’actuar: Tot el que va ser i representar em va enamorar des del primer moment. El Papa Joan em va fer sentir orgullós de la meva pertinença a l’Església.
• Per què la va renovar?
• També. Però el que el converteix en un gran Papa és haver vist la necessitat de renovar-la, de posar-la al dia. Això sol -sumat a les moltes dificultats que va haver de superar- diu molt en favor d’una persona com ell, que va ser escollit -contra tot pronòstic- quan ja comptava 77 anys. Aviat és dit!

Sempre dic que vaig tenir la immensa sort de ser enviat a Roma recent ordenat capellà. Era -com aquell qui diu- un llibre en blanc. La meva vida estava per escriure. Podia haver sigut molt diferent de com ha sigut. Però estic plenament convençut, que tot el que hi pugui haver de bo, en la meva vida, ho dec a Joan XXIII. Ell em va ensenyar a ser jo mateix. A no tenir complexes. A valorar -per damunt de tot- l’Evangeli de Jesús. I sobretot, a no cansar-me mai d’estimar.

En una ocasió, vaig visitar una persona malalta, que era d’Arenys de Munt. Hi vaig anar, atret per les coses que explicava d’aquesta persona el Vicari d’Arenys de Munt. El vicari era -ni més ni menys- que Mn. Josep Mª Costa Pau, un capellà amb moltes qualitats. Ja les tenia en el Seminari. Era llest, intel.ligent, ben plantat, un mossèn que feia goig de veure. Jo era bastant més jove. Però, en tant que seminaristes, ens unien les moltes activitats artístiques que es duien a terme en el Seminari. Ell era present en quasi totes. No era l’únic. Amb Mn. Ignasi Forcano, per exemple, i amb Mn. Marià Casadevall (alias en “Piu”), vam gravar uns quants guions radiofònics, en vistes a la Campanya del Dia del Seminari. Els nostres guions eren radiats per les emissores locals, les quals solien ser del “Movimiento de la Falange española”. Nosaltres, això, no ho sabíem. No ho dic a tall de disculpa. Hi havia moltes coses que no sabíem. D’altra banda, si ho haguéssim sabut, no per això -imagino- els nostres guions radiofònics haurien quedat sense gravar. Entre altres coses, perquè ens divertia d’allò més dur a terme aquesta activitat creativa.

• Activitat creativa! Heus aquí la paraula que ens unia. I la paraula que més s’esqueia a un seminarista de la talla d’en Costa Pau. De manera que vaig anar a Arenys de Munt perquè ell hi era.

La persona malalta era una dona. Em va impressionar molt. No es podia moure del llit. En la seva presència, un tenia la sensació que, amb el sol fet de respirar, robava l’aire a aquella criatura de Déu que, en opinió de Mossèn Costa Pau, era una santa.

Li vaig fer companyia una llarga estona. Abans de marxar, aquella malalta em va regalar una estampa, en el dors de la qual hi va escriure:

• Pensar és bonic. Pregar és millor. I estimar, ho és tot.

Aquesta frase em va acompanyar durant molts anys. La vaig fer servir en les meves conferències. No era una novetat, la veritat sigui dita. Venia a dir quelcom semblant al que Sant Agustí diu en les seves Confessions: “Estima i fes el que vulguis”, misteriosa frase per a persones com nosaltres, que vam ser educats en l’obediència, però no en la llibertat, i encara menys en la força de l’amor, la virtut que les inclou totes, ai las! Doncs bé: Joan XXIII va ser aquest home que va encarnar en la seva persona aquesta immensa veritat: Estimar ho és tot.

Nota complementària; Mn. Costa Pau va morir en un accident de carretera. Mn. Marià Casadevall, també és mort. Es va guanyar el sobrenom de “piu” perquè -un dia en què anaven mal dades- el superior de torn va dir -enfadat- que no volia sentir ni “piu”. En el menjador es va fer el silenci. I en algun punt del menjador, es va oir una veu que deia: “piu”. Tothom va riure, llevat d’en Marià, que, des d’aquell dia, va passar a ser en “piu”. ena una veu molt radiofònica. No menys radiofònica que la de l’Ignasi Forcano. O que la veu profunda del nostre amic, Salvador Batalla, màrtir incruent dels abusos d’autoritat del bisbe Pardo.

• Estimar ho és tot, és clar que sí! A condició que l’objecte del teu amor no siguis tu mateix, perquè aleshores ja no és amor: és egoisme. Greu error, en el qual solen caure una gran majoria de catòlics, convençuts com estan que la caritat comença per un mateix. Ignoro d’on ho han tret, això. Però és un error monumental, El que comença en un mateix, sol acabar en un mateix. I no és això el que ens diu l’Evangeli. L’amor ha de ser desinteressat. Ha de buscar el bé de l’altre. Déu no es va fer home en benefici de Déu, sinó en benefici dels homes.

Això és aplicable a l’Església. El mèrit de Joan XXIII va consistir en veure el que els seus antecessors no van saber veure. L’Església no pot ser fi d’ella mateixa. La missió de l’Església és evangelitzar. I evangelitzar és fer arribar la “bona nova” de l’amor de Déu a tots els homes. Per dur a terme aquesta missió no cal una crida especial de Déu, ni tampoc una consagració tal com el celibat, que fa que la persona que es dedica a fer el bé per vocació es vegi forçada a ser “diferent dels altres”. Això és propi dels fariseus, que només estaven interessats en ser diferents dels altres. Per una raó tan estúpida com aquesta: “els pecadors són els altres, No nosaltres”, D’aquí ve la insistència de Jesús en afirmar que els “primers seran els últims, i els últims, els primers” En aquesta frase hi ha un refús frontal del fariseisme en voga. No entenc que ens costi tant de veure qui són els fariseus d’avui, essent així que ells mateixos es delaten. Això últim va sobretot pels bisbes. A què treu cap el seu interès a diferenciar-se dels capellans, si altra cosa no són que capellans “creguts”. Se serveixen dels capellans en lloc de servir-los, d’ajudar-los en tot i per tot, com si fossin molt més que un capellà. I resulta que, sense ells, el bisbe no és res. O poca cosa més que res”. Si volen ser els primers, que aprenguin a ser els últims. Això diu l’Evangeli, i la resta són trons.

Joan XXIII em va enamorar perquè va ser el Papa menys Papa de tots els que he conegut. Va ensenyar que el Papa és abans que tot el bisbe de Roma. I això és el que va voler ser. No li van deixar ser tant com ell volia, però -això no obstant- va sentar un precedent que no té preu. Tant que s’havia esforçat la cúria a proclamar que no hi havia un digne successor de Pius XII, i va resultar que, amb apenes 5 anys de Pontificat, Roncalli ja l’havia superat en quasi tot. I Roncalli era l’últim de la fila. I no va trigar gens a ser el Papa més estimat dels últims segles.

• Estimat, pels acudits que explicava?
• No. Ell no explicava acudits. Els explicaven els altres, aquells que mai no van entendre que tingués tant d’èxit. I justament, si una cosa no volia Joan XXIII era tenir èxit. Tenir èxit porta de dret al fracàs. El cristianisme és així, que hi farem! És una pura i contínua paradoxa. Precisament per això, Chesterton es va convertir al catolicisme. I qui diu Chesterton, diu qualsevol dels conversos de més renom. Què és el que atrau del cristianisme a personatges tan diversos com l’esmentat Chesterton, o com l’arquebisbe de Canterbury, o com el gran Newman, o com Paul Claudel, o com Santa Tereseta de l’Infant Jesús -la petite fleur-, o com Joana d’Arc, o la Mare Teresa de Calcuta, o com l’Abbé Pierre, o com Ignasi Ellacuria, o com Ernesto Cardenal, o com el bisbe Pere Casaldàliga i tants i tants altres, que no acabaríem mai si els volguéssim citar tots? Què és el que els atrau de l’Església? La gran Institució que aquesta és i representa ser?
• No. En absolut. Més aviat cal dir que son conversos a pesar de la Institució. Ja ho va dir Groucho Marx: “Mai no em faria soci d’una Institució o d’un club que m’accepti a mi com a soci”
• Doncs què és? Què és el que realment atrau, de l’Església, a l‘autèntica pléyade de grans conversos amb què aquesta compta? El seu magisteri infal.lible? No fem riure! El magisteri infal.lible ha fet més ateus que conversos. Els seus “dogmes”, potser? Idem de idem (més de la mateixa cosa). Els seus misteris? Totes les religions en tenen. Doncs què és?
• UNA PARADOXA TAN SABUDA I CONEGUDA COM AQUESTA QUE LLEGIM EN L’EVANGELI DE JOAN: Déu estima tant el món que va enviar el seu propi fill per a salvar-lo. O sigui: la paradoxa de l’amor de Déu, que tot ho trastoca. Aquesta és la meravella de la fe cristiana: el cristià creu en l’amor. “Ubi caritas et amor, ibi Deus est”. Així de senzill, així de simple. El que té de meravellós el cristianisme és la seva fe en l’amor de Déu. Déu és amor. Heus aquí el que Jesús va estar predicant. Amb la seva paraula i amb el seu exemple. Fins a la mort. I mort de Creu.

Hi ha moltes coses en les quals Joan XXIII no creia. I en va deixar constància en la conversa que va mantenir amb Indro Montanelli. No creia en el dogma de la infal.libilitat, per exemple. Ni tampoc en la santedat canònica. En la seva opinió, Pius X-que va ser canonitzat per Pius XII- era un sant trist. I un sant trist -deia- és un trist sant. Entre els molts deures que té el Papa -va confessar a Indro Montanelli- hi ha el deure d’encoratjar la gent; d’estimar-la; de fer-li sentir que Déu l’estima.

Va convocar un concili per invertir els termes: Els creients no han d’estar al servei de l’Església. És l’Església que ha d’estar al servei dels creients. D’aquí en vingué la necessitat de renovar-la. Només que aquesta renovació ha de sortir de la mateixa Església. L’Església -com bé va dir el bisbe Casaldàliga- semper renovanda est (sempre s’ha d’estar renovant). Aquesta no era la idea dels cardenals de la cúria, ni tampoc de persones tan il.lustres com Ratzinger o com Karol Wojtyla, que, durant el concili van passar pràcticament desapercebuts. Com també hi va passar Montini, però per altres raons basant diferents.

I heus aquí que, en el moment més inesperat -just durant la nit del dia en què Joan XXIII va complir 81 anys-,el Papa Joan va patir una greu hemmorràgia. La notícia va deixar aclaparats els Pares conciliars partidaris de la reforma.

• Què passarà amb el concili? Era la pregunta que tothom es feia. Ho recordo molt bé, perquè és la pregunta que jo mateix em vaig fer. En canvi, posaria la mà el foc que l’últim que es va fer aquesta pregunta va ser Joan XXIII.
• En què et bases per fer aquesta afirmació?
• En el coneixement de la seva espiritualitat, a la qual he dedicat hores d’estudi i de reflexió. I ho he fet, a més, amb molt de gust.
• I quina conclusió n’has tret?
• Que la principal característica de l’espiritualitat del Papa Joan va ser la seva confiança en la providència divina, una idea, per cert, difícil de compaginar en una persona com ell que -com la majoria de capellans de l’època anterior al Vaticà II- va ser educat en la creença en un Déu creador del cel i de la terra.
• Difícil de compaginar, dius? Per que? Ho pots explicar?
• Sí. És més fàcil creure en un Déu totpoderós, encara que un no disposi dels arguments que demostrin la seva existència, que confiar en un Déu provident,

l’existència del qual la realitat desmenteix a diari. D’aquí ve la coneguda afirmació de Simone de Beauvoir -parella de Sartre- segons la qual li era més fàcil pensar en un món sense creador, que en un món carregat amb totes les contradiccions del món.

• Tu estàs d’acord amb aquesta afirmació?
• No puc no estar-hi, perquè es refereix a una contradicció real.Precisament per això, la confiança de Joan XXIII resulta tan admirable. Justament perquè no és menys real que les contradiccions a les quals es refereix la Beauvoir.

Estic en condicions d’assegurar que, Angelo Roncalli, a pesar del nom, no va necessitar mai l’ajut de l’àngel de la guarda. Perquè el seu àngel de la guarda va ser sempre Déu. I el cas és que li va funcionar. És més: l’aura de pau que la seva presència desprenia, i el somriure bondadós que il.luminava la seva cara tenen el seu origen en la seva peculiar confiança en la divina providència.

• Per què la qualifiques de peculiar?
• Perquè no és fàcil trobar una persona que mantingui la seva confiança en Déu al llarg de tota la vida. I tanmateix, ell la va saber mantenir. Va estar sempre convençut que -amb l‘ajuda de Déu- va estar sempre en el lloc que havia d’estar i en el moment més oportú. I no ha haver de fer res més que deixar-se portar per la Providència.
• I creus que realment va ser així?
• No en tinc cap dubte. A mi em va influir de tal manera, que vaig haver de plantejar-me algunes coses que no m’havia plantejat mai.
• Com ara quines?
• Que el que debò importa no és tant la demostració empírica de l’existència de Déu, respecte a la qual és molt difícil que arribem mai a estar d’acord. com la idea que cadascú s’ha fet de Déu. Perquè el que és operatiu en nosaltres, no és Déu, sinó la idea que ens hem fet de Déu. De fet, la idea que ens hem fet de Déu és tant o més real que el mateix Déu

Penso que per ser un bon creient -un creient adult- és del tot necessari plantejar-se -en algun moment- l’etern dilema: Qui ha creat a qui? Déu ens ha creat a nosaltres a la seva imatge i semblança o som nosaltres que hem creat Déu a la nostra imatge i semblança? El que importa aquí, estimat amic lector, no és la resposta. Importa sobretot tenir prou valor per fer-se la pregunta que es desprèn de l’esmentat dilema.

No deu ser casual que, l’arribada de Roncalli a la Seu de Pere hagués donat peu a una proliferació llibres del mateix tema i de títol semblant:

• Què vol dir ser cristià?, o bé: Qui és un cristià?

Érem conscients d’haver perdut els bous, i tots -qui més qui menys- buscàvem les esquetlles.

Joan XXIII -de llit estant, a causa de la greu hemorràgia- no perdia de vista el seu concili. Va donar més poder al Secretariat d’Assumptes Extraordinaris, i els va dir que els deixava la porta oberta. Segueixo estant a la vostra disposició. Junts -i de comú acord amb el Papa- van decidir com acabar dignament la primera sessió, que era ja a la seva fi, sense haver publicat cap document oficial, cosa que l’oposició estava aprofitant per posar en ridícul la “inoperància del concili.

Joan XXIII -amb l’ajut del Secretariat abans esmentat- va decidir que tres de les persones més autoritzades del concili fessin sengles ponències per tal que no fos dit que el concili anava a la deriva.

• No sols no hi va -va dir Joan XXIII, amb el seu somriure de murri-, sinó que està complint amb escreix el pla que tenia previst: Era important que els Pares conciliars es coneguessin, i s’han conegut, cosa no gens fàcil si tenim en compte el nombre de Pares assistents -el més elevat de la història- i la gran diversitat dels llocs d’origens. Sé que el teòleg Karl Rahner va dir -amb evident satisfacció- que els assistents al concili hem fet la volta al món en 80 dies, sense haver-nos mogut del Vaticà. Jo no ho hauria sabut dir millor.

Heus aquí les 3 ponències, que vaig tenir la sort de poder-les seguir de prop:

-4 de desembre: Cardenal Suenens, arquebisbe de Malinas. Va abordar un tema dels més suggerents. Va córrer la veu que el text del discurs de Suenens havia sigut supervisat per Joan XXIII. Bon senyal. Suenens va dividir el seu discurs en dues parts: Església ad intra i Església ad extra. Arribat el moment -va dir- , el concili haurà de passar de l’Església en sí, a l’Església en relació amb el món modern. El centre del segon apartat serà la dignitat humana. I això inclou l’estudi de la “explosió demogràfica”; la justícia social; l’Església dels pobres; la guerra i la pau. Suenens va advertir que -per entrar a fons en aquests temes- caldrà que siguem valents. Haurem de posar en marxa un triple diàleg: “amb els fidels, amb els germans que es van separar de nosaltres i amb el món”. Suenens va ser molt aplaudit. Bona part dels Pares conciliars veien en ell el successor de Joan XXIII. En resposta a les moltes felicitacions que va rebre, va dir que no havia fet altra cosa que ampliar el discurs inaugural de Joan XXIII: Gaudet Mater Ecclesia. (Més aplaudiments).

5 de desembre.- Montini.- El discurs de Montini era molt esperat. En gran part, perquè -a l’interior de l’Aula- no s’havia prodigat gens ni mica.No perquè no hi estès interessat, sinó per una qüestió d’estratègia. Joan XXIII li havia aconsellat que no es prodigués. La majoria dels Pares conciliars el veia com el futur successor de Joan XXIII. De fet, era l’únic que s’hostatjava en el Palau Santa Marta, i no en el col.legi lombard, que era en obres, i tan cèntric, que no oferia les necessàries garanties per poder treballar. Montini -explica un comentarista- gaudia d’una autoritat intrínseca, pròpia, i al mateix temps se’l considerava com el portaveu del Papa Joan. Va fer un discurs cristològic. No va criticar el concili, però va deixar clar que era necessari un pla de treball, a fi que el concili no vagi a la deriva. Va aprovar el pla de treball presentat per Suenens. I va proposar tres capítols que havien de centrar l’atenció de l’Assemblea: 1) El col.legi dels apòstols.- 2) El cos episcopal, en tant que successor del col.legi dels apòstols, i 3) Les tasques i les facultats dels bisbes, tant des del punt de vista individual, com des del punt de vista col.lectiu. Va ser molt aplaudit. El concili es movia.

6 de desembre.- Lercaro, cardenal arquebisbe de Bolonya. També figurava entre els cardenals papables, però no per la cúria, que el considerava la bèstia negra que calia lligar en curt. El tema de la seva ponència va ser el més original. Va parlar sobre l’Església dels pobres. Va declarar -d’entrada- que s’havia inspirat en el discurs inaugural del Papa de l’11 d’octubre (“Gaudet Mater Ecclesia”) i en el llibre dels Fets dels Apòstols (3,6), en el passatge en què Pere diu a un pobre que demana caritat a les portes del temple: “D’or i plata, no en tinc. Però, el que tinc t’ho ofereixo”. I el va guarir. Lercaro passava per un bon moment. Havia convertit una villa diocesana en una llar per a orfes, i se’n parlava molt. Anava acompanyat del grup promotor de l’Església dels pobres. El grup era presidit pel cardenal Gerlier, ja ancià, però molt admirat, el Pare Congar, teòleg dominic, d’un gran protagonisme en l’Aula, i del jove Dom Hélder Câmara, que encara no era bisbe, però del qual se’n parlava molt. El vaig escoltar a Roma, en una conferència, i, anys més tard, a la Casa Missió de Girona. Sí, hi va haver un temps en què els conferenciants eren curosament escollits. Un temps en què l’Església es delia per presentar-se tal com era i tal com volia ser: l’Església de tots i especialment l’Església dels pobres, tal com el Papa Joan l’havia definit en un discurs de l’11 de setembre (un mes abans de la inauguració del concili). Sembla que el vegi entrant a l’aula conciliar, amb el somriure als llavis i beneint a dreta i esquerra. Els Pares conciliars no s’ho esperaven, i només de veure’l van començar a aplaudir.

- Vostre: jaume.