Conceptes clars (6): La jerarquia

Post date: Mar 12, 2017 5:35:34 PM

Etimológicament el concepte “jerarquia” és ambigu.

+ És un terme compost, ´d’origen grec: “jierà” i “arjé”. De signiticats diversos: Ambdós, però, remeten a l’àmbit del sagrat.

“Jierà”.- Domini sagrat “Arjé”: Origen sagrat.

És freqüent, l’ús, en les religions paganes. S’aplicava a les persones consagrades al culte a la divinitat, i, en virtut d’això, revestides d’un poder sagrat i d’una autoritat legitimada per Déu.

+ Persones “consagrades a Déu”, persones, doncs, separades de l’àmbit de les coses mundanes i profanes.

A diferència de l’Antic testament, aquest ús no es troba mai en el Nou Testament.

En la primera accepció del terme “Jierá” , domini sagrat, en el N.T. s’aplica únicament al Sanedrí, o sigui: a les autoritats religioses jueves, i també als representants de l’Imperi Romà. Mai als apòstols

En la segona accepció del terme “Arjé” origen sagrat, tampoc existeix en el N.T. L’autoritat, en el N.T. és servei, un ministeri de servei als germans, incompatible amb tota idea de grandesa o de rang en el sentit mundà del terme (o de l’A.T.)

L’única concessió que trobem en el N.T. són les Escriptures. Aquestes són “sagrades” (2 Tim. 3,15). I és lògic, Jesús era jueu. I com a tal, respectuós amb les Sagrades Escriptures. La seva intenció no era destruir la Llei i el que digueren els Profetes, sinó complir la Llei, en esperit i veritat, i donar compliment al que digueren els profetes.

ARA BÉ: Si les Escriptures són sagrades, no així els Escribes ni els Mestres de la Llei. I sobretot no ho són els sacerdots i el conjunt del Sanedrí. Jesús no era sacerdot. El seu enfrontament a la classe sacerdotal el portarà a ser condemnat. Tot l’evangeli de Marc revela la tensió d’aquest desencontre amb els representants del Temple i del culte. Tant és així que, a Jesús se la volgut emparentar amb els essenis, els monjos que feien vida en comú, i que estaven en contra de les castes sacerdotals. Els documents del Qumram van aportar molta llum al respecte. Jesús no era esseni. Joan el Baptista, quasi segur que sí.

ELS MILLORS EXEMPLES de servei (o sigui: de com entenia Jesús l’autoritat) els tenim en el lavatori dels peus dels apòstols, en la Santa Cena. Pere el refusa, i Jesús li diu que, si refusa aquest gest, no és dels seus. Jesús ha vingut a servir i no a ser servit.Si cal parlar de Jerarquia, Jesús ho té clar: “els últims són els primers, i els primers, els últims. No hi ha forma possible d’introduir-hi el terme grec jerarquia.

Els primers cristians ho tenien tan clar, que preferien morir abans que rendir culte a l’emperador, l’autoritat del qual era suprema i sagrada, divina. D’aquí la grandesa del No, dels primers màrtirs del Cristianisme.

EN REALITAT, el terme “sagrat” (en el sentit de domini i de poder), aplicat a les autoritats eclesiàstiques, és molt tardà. No es troba ni en el N.T., com ja ha quedat dit, ni en la primitiva patrística. En aquesta, “sagrats” són els pobres, en el segon sentit del terme: origen sagrat, per la predilecció que Jesús va tenir pels pobres i els marginats. Això els fa mereixedors del títol “Vicaris de Crist”. (Vegeu al respecte l’obra homònima del Teòleg José I. González Faus.- El seu llibre -Vicarios de Cristo- és una antologia de textos dels primers pares de l’Església. Els Vicaris de Crist no són els Papes, sinó el pobres (el títol enganya).

QUAN APAREIX, DONCS, AQUEST CONCEPTE EN L’ESGLÉSIA?

En el segle VI, amb el Pseudo-Dionís. Es tracta d’un intent d’inculturació del Cristianisme en la doctrina neoplatònica. Els ministeris del Nou Testament (bisbe, sacerdot diaca), presents en les primeres comunitats, adopten els termes de jerarca i de jerarquia, S’estableix, així, un concepte d’Església essencialment verticalista i jerarquitzada, a expenses del sentit comunitari i horitzontal de l’eclesiologia de Comunió, que havia prevalgut fins aleshores. Ecclesia, de fet, vol dir comunitat.

L’Església es jerarquitza i a l’hora es torna profana. Mundana.

Això és així a partir del s.IV i de l’emperador Constantí. La fe cristiana esdevé la religió de l’Imperi Romà. Amb això queda tot dit. Constantí salva l’Imperi de la seva caiguda i paganitza l’Església, que cau en la temptació del poder. I com que és poder religiós, el sacralitza. Es lliura de ple a la mentalitat de la societat romana. Adopta les seves estructures. Les províncies coincidiran amb les diòcesis. A cada província un governador civil i un bisbe (Episcopós, del grec epi- scopós, que vol dir vigilant). I a l’entorn del bisbe (el “vigilant”) una cúria, versió religiosa de la cort mundana de l’emperador i dels seus representants.- Déu ha començat a tenir representants, cosa ben estranya, per cert.

EL PAS A LA SOCIETAT FEUDAL, no afecta aquest procés. Més aviat l’enforteix. El paper dels bisbes s’enforteix. En tant que jerarques, tindran, en endavant, una doble dignitat i un doble poder: social i eclesiàstic. Tot poder és mundà (d’acord amb Jesús, que el va refusar de pla), però, si és eclesiàstic, esdevé “diví”. Per obra i gràcia de Sant Tomàs (s. XII) i dels escolàstics. L'Església es consolidarà com una societat perfecta de desiguals, inserida en la societat secular o laica. La Reforma Gregoriana de Gregori VII (amb el “Dictatus Papae”) posarà el Primat als núvols. El Papa, més que el bisbe de Roma, la Seu de Pere, passarà a tenir el poder absolut, en lloc de ser el “primer entre els iguals” (això és el que vol dir “primat”). En relació al Primat, tots fem el “primo”. L’obediència puja a l’alça en la borsa dels (falsos) valors. Fins avui.

FINS AVUI? i EL VATICÀ II? El vaticà II, ná! Joan Pau II i Benet XVI se’l van carregar. Els ministres de l’Església, començant pel Primat, com més despresos de dignitats mundanes i de poder, més autoritat evangèlica, i millor servei a la Comunitat dels fidels. En lloc de jerarcologia, una Eclesiologia de Comunió. En lloc d’una societat de desiguals, una comunitat d’iguals en drets i en dignitat. Dignitat que prové del baptisme. Igualtat que es fonamenta en la filiació divina: tots som fills de Déu, i, per tant, germans. Jesús en estat pur.

L’Evangeli patrimoni de la Humanitat, i no monopoli del Magisteri eclesiàstic. I qui vulgui ser el primer, es faci servidor de tots. I no al revés: Sóc el primer, ergo: vosaltres sou els meus servidors. Gran error!

D’aquí en ve el Poble de Déu, en una Església de comunitat i servei.

Jaume Reixach