A MOSSÈN JESÚS HUGUET in memóriam

A MOSSÈN JESÚS HUGUET.- in memóriam

Ahir a la nit -mentre pensava de què parlaria en la columna d’avui- em va venir a la memòria el record de Mn. Jesús Huguet, capellà solsoní, bellíssima persona i amic meu per les moltes afinitats que vam compartir. Era més gran que jo. Uns quants anys més. Però pensàvem igual en la majoria de temes que vam confrontar.

• D’on provenia la nostra coincidència?

• Del Vaticà II i del Papa Joan; aquestes eren les fonts en què ens abeuràvem.

La coneixença personal va venir amb motiu del concili provincial de la Tarraconense. En els anys immediatament posteriors al Vaticà II, el capellans de les diferents diòcesis catalanes vam viure un fenomen molt semblant al que viu la naturalesa amb les minves de gener. En el primer mes de l’any, quan el fred de l’hivern minva, els ametllers floreixen. Els capellans vam viure una cosa molt semblant. Així que va minvar la rigidesa tridentina en la qual vam ser formats, les amistats interdiocesanes van florir de cop. Vam passar de no tenir-ne a tenir-ne, i això, si es mira bé, era un pas de gegant. A mi em va permetre constatar que hi havia capellans que no coneixia, que em consideraven un amic. I a què es devia, això?

• A la meva presència en els mitjans. Presència modesta, però freqüent. Mossèn Jesús Huguet va ser un d’aquests capellans que em va tractar com si fóssim amics de tota la vida. I el cas és, que des d’aleshores, ho vam ser.

Això mateix em va passar amb Mn. Climent Forner, poeta de gran volada, solsoní i amic fidel de Mn. Huguet. Podria allargar la llista, afegint-hi noms com Francesc Romeu, Mn. Totosaus, Casimir Martí, Manuel Tort, i altres que no recordo. Amb molts d’ells ens vam seguir trobant, fins que les trobades interdiocesanes van desaparèixer del mapa com per art d’encantament. Van aparèixer nous escenaris -com el Seminari interdiocesà- i això em va permetre fer noves amistats del mateix estil, com, per exemple, amb Mn. Jordi Orobitg i amb Mn. Miquel Barberà que, durant molts anys, va ser vicari episcopal de Tarragona. Estic parlant de gent molt ferma. D’uns capellans que es van prendre molt seriosament el concili Vaticà II i el concili -més nostrat- de la Tarraconense. Una de les últimes trobades interdiocesanes va tenir lloc a Montserrat. El bisbe Camprodon em va fer l’honor d’encarregar-me l’organització d’un sobretaula literari. Diria que me’n vaig sortir bé. Vaig triar amb encert els mossens que hi van participar i jo mateix hi vaig posar els cinc sentits. En aquella ocasió vaig saludar Monsenyor Sistachs, arquebisbe de Barcelona. Feia molts anys que no ens havíem vist, però vam fer junts el viatge a Roma, en un tren exprés, fletat exclusivament per portar capellans de tot Espanya a Roma. Era el setembre de 1962, l’any de la inauguració del concili. Durant les hores de la nit, vaig mantenir amb Mn. Sistachs una llarga conversa, mentre el tren devorava quilòmetres de la Riviera italiana, bonica de veure fins i tot de nit. Vaig sondejar l’arquebisbe Sistachs, per tal de saber si em recordava dels anys de Roma i del viatge en tren que en hi va portar. Em va semblar que no i ho vaig deixar córrer.

Tornant a Mn. Huguet, un bon dia, a l’impensada, em va trucar al meu pis de Blanes. Com s’ho havia fet per localitzar-me, no ho sé. No li ho vaig preguntar. Em va dir que volia parlar amb mi. Després d’un intercanvi d’impressions, em va preguntar si, a mi, la jerarquia em perseguia, com el perseguia a ell.

• Com pot ser que et persegueixi a tu -li vaig dir, sincerament-, si sempre et llegeixo i mai no he trobat res que mereixi una actitud tan hostil, com aquesta que dius.

• Gràcies per donar-me ànims, Jaume, però em sento tan abatut i tan incomprès que he recorregut a tu. Perdona les molèsties.

• No parlis de molèsties, beneit del cabàs. Ha sigut un plaer. Tu saps l’alegria que m’has donat? Truca’m sempre que vulguis i si creus que et puc ajudar -de la manera que sigui-, m’ho dius, que em tindràs a l’acte al teu costat.

Va ser l’última vegada que vam parlar. El llegia sempre en el Pregó. Un dia vaig rebre -per correu- el seu llibre Xàldigues, un recull dels articles que Mn. Huguet havia publicat en el full parroquial diocesà. En tots ells hi brilla una guspira. Això és el que suggereix el mot “xàldigues”. I cadascun dels seus articles és tan refrescant, com l’aigua que brolla de les deus de la muntanya. Mai no he sabut entendre per quins set sous, el bisbe que va succeir el bisbe Deig, va prohibir a Mn. Huguet que seguís col.laborant en el full parroquial diocesà. Mn Huguet era molt estimat a causa -precisament- dels seus articles. A partir de la prohibició, es va refugiar en el “Pregó”, lluny de bàcul del bisbe de Solsona. El “Pregó” el rebo sempre. Des dels seus inicis. Va néixer arran de la destitució fulminant -per part del cardenal Carles- de l’equip de redacció dels “Quaderns de Pastoral”, la revista que té com a seu el Centre Pastoral del carrer Rivadeneyra, prop de la plaça de Catalunya. La nova direcció dels “Quaderns de Pastoral” va ser confiada a Mn. Francesc Pardo, l’actual bisbe de Girona. Va cometre l’error -tan freqüent, en l’àmbit dels capellans-, de començar de zero. És de necis pensar que, els que ens han precedit, no van fer res de bo. I que darrere nostre, només pot venir el diluvi.

Avui he recordat Mn. Huguet perquè m’ha vingut a les mans un quadern que els seus incontables amics de Solsona van editar a títol pòstum. El quadern es titula “Crítiques benignes”, un títol que no deixa de ser redundant, perquè tot el que feia, deia o escrivia Mn. Huguet era sempre “benigne”. Va morir com a conseqüència de l’atropellament -no gens benigne, per cert- d’una moto, en ple carrer de Solsona. Quan ho vaig saber, em va envair una profunda tristesa. Qui escriurà -en endavant- sobre els temes que ell escrivia. Qui escriurà, en la levítica diòcesi de Solsona, sobre temes tals com “la llei del celibat”, “la transparència en l’Església”, “com es fa un bisbe”, “el dret a l’avortament”, “la sobirania catalana”, “les relacions entre la ciència i la religió”, “l’autoritarisme vertical”, “les vergonyoses claudicacions eclesiàstiques”, “el perdó i el Nadal” , “les canonitzacions contaminades”, “l’amor a la nostra llengua” i el “desamor de persones com el cardenal Rouco Varela”, per citar tan sols una mostra dels temes que Mn. Huguet solia tocar, amb la seva exquisida “benignitat”. Em plau recordar que l’obra més franciscana de Joaquim Ruyra es titula “Les coses benignes”, una petita joia.

Dies després de la seva mort vaig rebre una trucada des de la ciutat de Solsona. El meu interlocutor es va donar a conèixer com un dels “amics de Mn. Huguet”, que s’havien associat per mantenir viva la seva memòria. El vaig felicitar. “És el millor que podeu fer, li vaig dir. Ell s’ho mereix de sobres i, amb la vostra ajuda, seguirà fent el bé que venia fent”. Aquell senyor em va donar les gràcies per les meves paraules i em va dir: “Estic molt d’acord amb el que m’acaba de dir i així mateix ho penso transmetre a la Junta directiva del “Casal Mn. Jesús Huguet”, que pensem inaugurar d’aquí a tres mesos, com a màxim. I aquí volia arribar. Ens agradaria poder comptar amb vostè per a la inauguració. Voldríem demanar-li una conferencia en honor de Mn. Jesús Huguet”.

La petició em va sorprendre d’allò més. Vaig preguntar-li: la conferencia ha de ser sobre Mn. Huguet o en honor de Mn. Huguet?

• En honor de Mn. Huguet. Vostè mateix pot triar el tema.

• Si és en el seu honor, ja el tinc triat: “Quatre Papes i un capellà”.

• Fet, em va dir aquell senyor, súbitament entusiasmat. El tema promet. Així, doncs, hi podem comptar?

• Hi podeu comptar, Serà un plaer.

D’aquí en va venir la meva primera anada a Solsona. No em recordo de la data, però, en canvi, sé del cert que Kekeo era ple de vida. Perquè va ser ell que va agafar el telèfon i, al cap de poc, em va dir: “Es para Usted, papá. Una llamada desde Solsona”. Aquesta era la seva feina, i no la del servei domèstic. Però en fi… Una abraçada a tots.

Vostre: jaume.-17-1-21