MEDITACIÓ PERSONAL COMPARTIDA

MEDITACIÓ PERSONAL COMPARTIDA. La columna: 374

1.- Suposo que estem d’acord que tots som algú. Algú que té un nom i uns cognoms.

2.- Quan diem d’algú que és un “gai” (o un homosexual), no estem dient res de la persona a la qual ens referim. Per contra, aquestes expressions (o altres de semblants, que no dic), revelen més coses de la persona que les diu, que no pas d’aquelles de les quals es diu.

3.- Segon pas: “Som humans”. Gran veritat, vàlida pels homes i per les dones. Una veritat anterior a qualsevol altra consideració. El principi d’identitat és -alhora- el principi d’igualtat. Igualtat de drets i de dignitat.

4.- Fem un pas més: Atès que som humans, mai no serem “massa humans”. El perill és voler ser “divins”.

5.- La humanitat és el que tenim en comú totes les persones del món.

6.- Per tant, podem fer nostra l’excel.lent idea de Terenci: “Homo sum, humani a me nihil alienum puto” (“Sóc home i res del que és humà no ho considero aliè a la meva persona”). O, dit d’una altra manera, “sóc humà i tot el que és humà m’afecta”. Aquesta idea és a la base de la solidaritat humana. En principi, no necessitem res més. La idea ja és prou global, com per prestar-hi l’atenció que mereix.

7.-Atès que Occident és cristià -per raons històriques, que aquí no hi entrarem-, el principi que acabem d’esmentar no sols no queda disminuït, sinó que en surt reforçat. Vegem-ho:

8.- El cristianisme postula que Déu es va fer home (i va entrar en la història humana). Si creiem que Déu es va fer home, no sols val la pena ser el que som -humans- sinó que mai no en serem prou. Ser humà passa a ser virtut i virtut religiosa, en el sentit literal del terme: ens “relliga” (això és el que vol dir “religió”) amb el Déu fet home.

9.- D’aquí se’n deriva que la “perfecció humana” és un ideal inseparable de la condició humana. Ser religiós no ens fa ser més humans, està demostrat. Ser més humans, en canvi, val tant o més que ser religiós. El que Déu vol de nosaltres, ho sabem pel Déu encarnat, el Déu fet home.

10.- El Déu fet home -no ens enganyem- no és el Crist de la fe; sino Jesús de Natzaret. Ecce Homo: Heus aquí l’home que Déu va decidir ser. Sorprèn, ja ho sé. Per això us convido a meditar.

11.- A Jesús de Natzaret el coneixem pels Evangelis. Però compte! Els Evangelis no contenen la vida sencera de Jesús, però sí el perfil de la mena d’home que va ser. I sobretot, contenen la mena d’homes que som tots o que podem ser en un moment determinat: persones manipulables, capaces de cometre actes sense gens d’humanitat. En el meu modest entendre, tan important és una cosa com l’altra. Tan important és saber com era Jesús -què va dir, què va fer- com saber com som nosaltres -com ens comportem i què som capaços de fer.

2.- La nostra capacitat d’error és molt gran, però -afortunadament- la nostra capacitat de fer el bé, encara ho és més. En els Evangelis jo hi trobo paraules de vida, veritats com temples, i motius per viure i per deixar viure. No deixa de ser una gran sort.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

COROL.LARIS de la present meditació.

Sant Joan de la Creu va dir: “En el captard de la nostra vida serem examinats sobre l’amor”. Per què, sobre l’amor?

• Perquè viure és estimar. Venim al món com un fruit de les relacions amoroses entre homes i dones.

• Venim al món sense haver-ho decidit. Però -sense amor- no hauríem obert els ulls a la vida. I sense l’amor dels pares, no hauríem aconseguit de sobreviure.

La vida és tot el que tenim. Quan Sant Joan de la Creu diu que, en el captard de la vida, serem examinats sobre l’amor, està dient que serem examinats sobre la vida, perquè una vida sense amor no és vida. Per la senzilla raó que no és humana. Tornem, doncs, a la idea de Terenci:

• “Res del que és humà em pot ser aliè”.- Terenci és un comediògraf

llatí, en línia amb els autors grecs, però cal aclarir que la seva màxima no és -per ella mateixa- cristiana, i això no obstant quants cristians no l’han fet seva, pel que té de cristiana, abans de Crist.Terenci es referia als costums. I, en tant que costumista, era també moralista. Això ens porta a preguntar-nos:

• No creieu que les religions -en general- estan sobrevalorades?

• I la cristiana, també? També, en la mateixa proporció en què no contribueixi a “Humanitzar” la condició humana. Per contra, cal tenir per cristià tot el que contribueix a fer-nos més humans.

No tinc cap ganes de escandalitzar ningú. Entenc les vides consagrades a Déu, però admiro les vides dels missioners consagrades a millorar la vida inhumana dels indis o de les tribus africanes, que no aconsegueixen aixecar el cap, per la contínua explotació colonialista, barnissada d’evangelització. Per mi són “homes de Déu” els que entenen -amb Sant Ignasi D’Antioquia- que, “la glòria de Déu és l’home vivent”. Jesús va contribuir com el que més a divulgar la idea d’un Déu Pare, que fa que tots nosaltres siguem fills seus i alhora germans de tots els humans. Creure, doncs, no és sotmetre’s a una autoritat humana, sinó confiar incondicionalment en la bondat divina, que l’hem conegut gràcies a Jesús (el Déu fet home). D’altra banda, la fe no es demostra, la fe es viu. Sant Agustí afirma que no es pot obligar ningú a creure. Ni tampoc a no creure. Se’l pot obligar a dir que creu (o a dir que no creu), però res més. Ara bé: tot el que es fa sota coacció, no té mèrit, ni culpa, ni és pecat. I són tantes les coses que fem per un tipus o altre de coacció, sigui social o bé moral, que només de pensar-hi em torno escèptic respecte a qualsevol sistema de vida que fomenta la coacció.

Ara bé: Els homes no som illes (resa el títol d’un dels llibres més bonics de Thomas Merton). Tendim a associar-nos, a compartir la vida, a ser feliços amb els altres. I precisament per això, em sento afortunat pel fet de ser cristià. Però el meu guia i el meu referent és Jesús. Si Jesús fos el referent de l’Església -l’Església de Constantí i Teodosi- seria molt diferent de com la coneixem. És propi de savis rectificar (que no vol dir negar, i encara menys renegar o apostatar), sinó que vol dir esmenar tot allò que no s’escau a una vida inspirada en Jesús de Natzaret. En els Evangelis hi trobo tot el que em cal per ser fidel a Jesús, i per creure en ell. I gràcies a Ell he arribat a la conclusió que “no hi ha res en la vida que valgui més que la vida”. I que hom se sentirà més realitzat, com més capaç sigui d’estimar els altres com a si mateix. Utòpica o no, aquesta idea dóna sentit a la meva vida i crec que la pot donar a tothom que la faci seva, amb la màxima honestedat possible. Fins aquí, una primera part de la meva meditació personal, que duc a terme pensant en vosaltres, i desitjant aportar a les vostres vides la llum de la pròpia experiència, que mai no hi és de sobres. És una il.lusió que es manté viva, gràcies a tots vosaltres.

Vostre, amb els millors desitjos: Jaume- 24-juny-2021

Felicitats als Joans i les Joanes. I feliç revetlla de Sant Joan.