DE L'ANY VELL A L'ANY NOU

DE L’ANY VELL A L’ANY NOU

• Què separa l’any vell de l’any nou?
• Dotze campanades. Només això.

La nit vella sol ser la més sorollosa de l’any. Enguany, no. Enguany tot era silenci. Carrers buits, places buides, restaurants tancats. A mi em va fer pena que fos així. Perquè m’agrada que la gent sigui feliç, o que tingui motius per pensar que és feliç.

A diferència de la nit de Nadal, que em fa sentir tantes coses, la nit vella no em fa sentir res. Vaig estar igual de sol que en la nit de Nadal, però la sensació no era la mateixa. En el Seminari em van inculcar que la nit vella no era per a mí. “No hi ha res a celebrar”, em van dir.

• I com és, doncs, que tanta gent la celebra? És la nit del réveillon, la qual cosa vol dir un sopar abundant, en un restaurant engalanat, amb taules reservades, amb els comensals mudats, predisposats a l’alegria, que -amb l’ajuda de vins de qualitat i de cava escumejant- esclata puntualment quan sonen les dotze campanades, que fan que tots els presents brindin amb les copes alçades i es desitgin mútuament que l’any nou sigui millor que el vell...I vostè em diu “que no hi ha res a celebrar?”
• Tot el que acabes de dir és pagà. La celebració de fi d’any és una celebració pagana.

I amb aquesta idea, acríticament assumida, des de l’adolescència, he anat sumant anys i més anys, sense celebrar cap fi d’any. “Perquè és una celebració pagana”, vet aquí el gran argument. Però, curiosament, sempre m’ha semblat bé que la gent la celebrés. Com si la meva consciència em digués:

• Que la festa no sigui per tu, no vol dir que els altres no la puguin celebrar. Ben feliços que se’ls veu, no? Doncs que el teu cor s’ompli de l’alegria que comporta veure tanta gent feliç.

I amb aquesta idea n’he fet prou per donar un sentit a la meva reiterada solitud de cada fi d’any. En la nit de fi d’any em converteixo en un simple espectador del gran espectacle musical que ofereix la televisió. Només que ja no penso que es tracta d’un celebració pagana. Ja fa temps que vaig descobrir -per mi mateix- que l’Església acostuma a titllar de pagana qualsevol celebració que no vingui d’ella. I són tantes, les que no venen d’ella, que no acabaríem mai. Les celebracions cristianes es van construir sobre les festes paganes, que no eren menys religioses que les cristianes, i que només són paganes -en sentit pejoratiu- en boca de la jerarquia eclesiàstica, que n’és tant, de pagana, que no ho pot ser més. Però és millor no amoïnar-s’hi: la jerarquia també té dret a ser feliç. A viure contenta i enganyada, exactament com la gent que ella critica.

Sí, amics: L’any 2020 ja ha passat, però la pandèmia que tant ens afecta, no. Aquesta s’ha quedat. Senyal evident que no ens l’ha portat l’any que ja hem deixat enrere. L’hem conegut en el transcurs de l’any que donem per acabat, això sí, però no ens l’ha portat, ni tampoc l’ha provocat. La causa ve de més lluny. I està en nosaltres, en les persones, en els habitants del planeta terra. El nostre planeta triga 365 dies en donar una volta completa al sol. El que entenem per any solar dura 365 dies i un quart de dia, que són sis hores. D’aquest quart de dia, en ve, cada quatre anys, l’any bixest, que, en lloc de tenir 365 dies, en té 366.

Queda explicat. L’única cosa que té de convencional és l’hora. L’any solar -l’any de 365 dies- no s’acaba a les 12 de la nit. Però a mi ja m’està bé que el donem per acabat amb les 12 campanades. Si ens poséssim exigents amb els convencionalismes, la gràcia de la majoria de les celebracions -les religioses incloses- se n’aniria a fer punyetes. No seré jo qui defensi aquesta idea. Al contrari: des de la meva habitual no-celebració, desitjo que el canvi d’any us sigui propici. Sigueu feliços, amics, però recordeu que la felicitat no ens la regalen; cadascú se l’ha de guanyar. I una bona manera de guanyar-la és contribuir a la felicitat dels altres, sense pensar en la nostra i contribuir-hi igualment encara que la seva sigui diferent de la nostra. Al capdavall, la felicitat no es té, sinó que s’és o no s’és feliç. És una qüestió del ser (de l’ésser), no del tenir. Així, doncs, té més sentit del que sembla, l’expressió: sigueu feliços, amics!, dia a dia. La vida es viu en present.

Vostre: jaume