Crónica de 3 presentacions de Més que un crim

Post date: May 5, 2018 8:31:15 PM

CRÒNICA DE LES 3 PRESENTACIONS DEL NOSTRE LLIBRE

A propòsit de la presentació de -Més que un crim-. Notes personals sobre aquesta experiència.

1.- S’han fet tres presentacions del llibre. Totes tres han sigut gràcies a l’interès dels meus feligresos de Riells, d’alguns amics, de la gestió de l’editorial i -la tercera, en concret- gràcies a l’esperit d’acollida del rector de la parròquia de Sant Medir, mossèn Enric Subirà.

Heus aquí el meu comentari - als amics i feligresos.

2.- La primera cosa que vull dir és GRÀCIES a tots els que hi heu intervingut o que heu treballat per fer possibles les 3 presentacions

Amb la mateixa convicció amb què ho dic en el prefaci de la missa, crec que és just i necessari -com a cristià i capellà- que la meva primera paraula sigui GRÀCIES, perquè estic PREGONEMENT agraït.

M’he sentit molt acompanyat, en tot moment, i sé que és això el que els feligresos preteníeu. És també el meu sentiment prevalent. Sé els sacrificis que aquest interès i aquesta voluntat d’acompanyar-me han suposat per vosaltres, i la veritat: no trobo cap paraula més escaient que aquesta de gràcies, gràcies i gràcies! (per triplicat a cada ú)

3.- Alguns detalls de cadascuna de les 3 presentacions.

La primera va ser a la biblioteca municipal de Blanes. Com no podia ser d’altra manera, em vingué a la memòria -només de posar els peus a l’esmentada biblioteca que -temps era temps-, en aquell mateix local vaig tenir el goig d’impartir una conferència amb motiu del centenari de la mort de l’escriptor Joaquim Ruyra. Els ponents eren tots professors d’universitat. El públic assistent eren també estudiants de la universitat. El Simposi s’havia organitzat de tal manera que, la lliure assistència dels estudiants era premiada amb els crèdits acadèmics que se solen atorgar en aquests casos i d’altres de semblants.

Dit sigui amb la màxima modèstia, jo vaig ser l’únic ponent no catedràtic, i alhora l’únic blanenc convidat a participar en el Simposi. Feia qui sap el temps que no havia tornat a entrar en l’esmentada biblioteca. I era conscient que potser ja no tindré cap més oportunitat de prendre part en un acte acadèmic o literari. El temps no passa en va. I les calúmnies publicades, tampoc. Tanmateix, el sentiment dominant no va ser de nostàlgia, sinó de joia i gratitud.

La segona va tenir lloc -com ja sabeu- a la Casa de Cultura de Girona (jo la segueixo anomenant així). Arribat a aquest lloc, em va passar tres quarts del mateix que acabo d’explicar. Em vingueren a la memòria les moltes conferències que havia impartit en aquella mateixa sala, sobretot en el temps de preparació del Nadal. La conferència -”Pels camins de la poesia nadalenca”- la vaig arribar a impartir una vintena d’anys seguits. Cap d’elles, però, no va ser mai igual a cap de les altres. Només el títol es mantingué fix. Els poemes, en canvi, eren sempre diferents, llevat del Poema de Nadal, de Josep Mª de Sagarra, que, en la meva opinió, no hi podia mancar. Com que els pensament tenen ales, em vingué a la memòria que, l’any de la mort del fillol (2013) ja no vaig poder impartir la més emotiva de les meves conferències a la Casa de la Cultura de Girona.Tanmateix, la sort va voler que la pogués impartir a Tarragona, on m’esperaven els amics del grup “Justícia i Pau”. Vaig fer el doblet, ja que l’any abans -el 2012- m’havien convidat a parlar -en la mateixa data, 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia- sobre l’Església del postconcili i els problemes més candents. Un tour de force.

Tal com explico en el llibre, el 2012 hi vaig anar acompanyat de l’Àngels i del fillol. L’Àngels ens hi va portar. I va fer d’amfitriona del fillol, en la visita que ambdós van fer a la ciutat. Jo, entretant, era en una casa particular preparant la conferència (donant-hi els últims “tocs”).

La conferència anava precedida d’un sopar. La sala era plena a vessar. El fillol i l’Àngels seien de costat. De quan en quan els mirava, i rebia un gratificant estímul en comprovar que ambdós m’escoltaven atents. (Déu meu! Com es poden agrair aquestes alegries que s’apoderen de la pròpia ànima, en el moment menys esperat i sense cap esforç…! Són coses que no tenen preu. Com bé diu el “Petit Príncep”, tot el que és important és invisible…

Invisible va ser la mare de Kekeo, la Cristina, fins que aparegué davant meu com per art d’encantament, just quan jo sortia al carrer per anar a Tarragona amb l’Àngels… (A l’endemà, la fotografia de la trobada era notícia de portada del “Diari de Girona”. Notícia en exclusiva, en la cursa competitiva dels dos rotatius gironins...Ja veus tu quina proesa...En fi...Deixem-ho córrer).

La tercera presentació va ser ahir a la parròquia de Sant Medir.

Noves alenades d’aire fresc. Mossèn Subirà em va rebre amb els braços oberts. Abans d’entrar a la sala de conferències em va recordar que jo ja havia donat un parell de conferències en el temple parroquial de Sant Medir, ja fa uns quants anys. (Més adrenalina...Em pregunto -entre sorprès i astorat- si hi ha alguna cosa que no hagués fet, anys enrere.. La veritat és que me’n faig creus.

En aquesta tercera els sentiments ja eren uns altres. Vaig pensar en el meu admirat mossèn Pagola i en el seu pas per aquesta mateixa parròquia on ahir em trobava -i em sentia- com el peix a l’aigua. No digueu que no sigui un honor haver passat pel mateix tràngol previ que hagué de passar el gran Pagola: la censura intentant boicotejar la conferència...Justament en un dia com ahir en què (ja és casualitat!) se celebrava -per iniciativa de l’ONU- la llibertat de premsa!

ALGUNES ANÈCDOTES I REFLEXIONS.

- Quan em dirigia a la parròquia de Sant Medir, en companyia de l’Emili Chalaux (només que uns quants passos darrere seu), de sobte sento el Cant dels Segadors...M’aturo. Miro...i descobreixo -a l’altra banda de la calçada- un grup que cantava Bon Cop de Falç… (fent pinya darrere d’una taula, en la qual s’hi podia llegir un rètol amb la paraula llibertat!)

El record dels presos polítics m’acompanya en tot moment. Un record que m’ajuda a no queixar-me de res. Déu me’n guard! El mateix dic del record del fillol: com podria queixar-me si he sobreviscut a la seva mort?

Algú m’ha recordat que no vaig parlar del llibre (ni tampoc de mi).

Resposta: Ja es tractava d’això. He volgut ser fidel a la decisió del jutge que instruí la causa de no imputar-me en el trist afer de la mort del fillol. La presentació del llibre anava dedicada al fillol. Em deia a mi mateix:

• Kekeo: com pots veure, no he renunciat a ser el teu padrí. Amb l’ajuda dels feligresos continuaré el meu compromís fins on calgui. Ja hi pots comptar. No tinc mitjans de transport. Em vaig veure obligat a vendre’m el cotxe que vam anar junts a comprar-lo. Ho recordes? Me’l vaig haver de vendre perquè tu poguessis tornar al Brasil. No saps com m’agradaria poder viatjar a Salvador de Bahia amb un ram de ginesta ben gros, per regalar-te’l a tu. A manca de llaç groc, posaré un ram de ginesta -quan aquesta floreixi- en la teva habitació on tan a gust t’hi senties, perquè eres lliure… Ara, el presoner sóc jo. Però, per sort, la ginesta és a punt de florir. Arreu dels camps hi ha vermell de roselles. Ara digues amb mi: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble, on tanta gent et recorda i t’estima.

NOTA: El proper tercer diumenge del mes de maig (si Déu vol), l’Àngels vindrà a la nostra reunió mensual. Gran notícia, no?

LA PREGUNTA OBLIGADA (Que m’han fet unes quantes persones)

• Hi havia gaire gent, a les presentacions?
• Més de la que em mereixo, i potser menys de la que es mereix en Kekeo. Però, tan se val! Vaig aprendre del Papa Joan que, en les qüestions de l’esperit, el que importa no és la quantitat, sinó la qualitat. I aquesta és la que val. No són poques les persones que em van donar a signar el llibre per a algun amic o amiga, que no podia ser a la presentació…(No crec que calgui afegir res més).

Què n’espero, de la publicació del llibre?

- Que serveixi d’ajuda als lectors. De moment, el que puc dir és que a mi m’està ajudant molt. Els tres presentadors han sigut tan bondadosos amb mi i tan eloqüents, que ja em conformaria que els lectors del llibre -siguin pocs o siguin molts- rebin una part del bé que estic rebent jo.

Recomanació d’última hora: ja hem tingut unes quantes mostres de boicot. Ahir es va fer córrer que la conferència s’havia prohibit. A la llibreria Claret venen el llibre, sí, però d’amagatotis. En fi: el cas és que el venguin. Ara bé: de tot plegat n’hem de treure una lliçó: el llibre s’anirà venent si seguim per aquest mateix camí (de boca a orella i amb l’entusiasme que he pogut constatar). Cal que continuem així.

Jaume.