SOLIDARITZAR-SE

Post date: Mar 18, 2018 7:59:23 PM

(Ser solidari.- Mostrar-se solidari)

No hi ha dubte que la causa independentista està trobant respostes solidàries. Seria bo conèixer les diferents formes o maneres d’expressar la solidaritat amb els Jordis, amb els presos polítics i amb els exiliats. No dubto que restaríem sorpresos de la imaginació dels ciutadans si arribéssim a conèixer les diferents maneres amb què expressen públicament la seva solidaritat amb les víctimes de la repressió anti-independentista a l’ús.

Avui he sabut que a Mataró -per exemple- hi ha torns de persones que escenifiquen l’empresonament, a la plaça de Santa Anna, una de les places més cèntriques de Mátaró. L’escenificació comporta una certa duresa. Perquè, del que es tracta és de cridar l’atenció dels vianants en favor d’una causa justa: “No als presos polítics”.

• Prou de persones injustament empresonades!

Visualitzar les penúries del pres no ha de ser fàcil, sobretot si el que es pretén és que la gent en prengui consciència. Per aquest motiu, cada dues hores té lloc el relleu dels presoners voluntaris.

Quan l’amic Ramon m’ho ha explicat per telèfon, he sentit el desig solidari de donar a conèixer aquesta modalitat, nascuda de la imaginació de les persones que combreguen amb les mateixes idees.

La solidaritat s’encomana.

Tinc entès que hi ha un munt de persones que “acompanyen” els presos solidaris; els presos voluntaris. Per tal que se sentin acompanyats, i també -imagino- per fer més lleu la part més dolorosa de la protesta solidària. I què fan, els que s’ho miren, però, a més, desitgen mostrar-se solidaris?

• Hi ha qui canta, hi ha qui els acompanya d’altres maneres. El cas és fer quelcom que demostri que estan amb ells. M’hauria agradat poder anar a Mataró, però no tinc mitjans propis. Dic el que m’han explicat. I em disculpo si no en sé més. Segur que m’he quedat curt. Però, el fet en si, m’ha portat a reflexionar sobre la solidaritat.

M’he documentat sobre el concepte. I, entre els llibres consultats, el més profitós ha sigut el diccionari filosòfic de Compte- Sponville, filòsof francès de la meva preferència. Mai no em decep. També he trobat ajuda en Saramago, un autor que afina molt en qüestions com les que en ocupen actualment.

• Hi ha moments -diu Saramago- en què “No callar” és vital. Ens pot costar car en determinats àmbits -diu-, però ja ho sabem. No estem aquí per agradar tothom, sinó per seguir el que la consciència ens dicta. Ja veurem què passa. Però de moment No callar. (Vagi això per endavant).

Ser solidari s’ha posat de moda. És cert que les actituds solidaris estan proliferant que dóna gust. Però compte! Que ens doni gust no és suficient per parlar de solidaritat, perquè l’objectiu de la nostra gestió solidària no som nosaltres; no és el solidari el receptor de la solidaritat. Ha d’aspirar a l’eficàcia. Cal que es posi de debò en el lloc de l’altre.

Podem posar de moda determinats signes externs (com, per exemple, el llaç groc), però no ens podem acontentar amb només els signes. Valgui l’advertència pel que té d’exigència. El solidari no es pot limitar a mostrar externament la seva solidaritat sense esforç ni risc. No ha de consumir solidaritat, que és el perill que hi ha, quan es converteix en moda. La solidaritat i la tolerància són, avui dia, les dues virtuts políticament més correctes. Precisament per això existeix el perill de desgastar les mostres, sense assolir els objectius.

Etimològicament, solidari ve del llatí solidus. Estem parlant de solidesa. No de sentiment. Ni tampoc de virtut (malgrat que fa un moment hem dit que era una virtut políticament correcta, però no moral)

Et terme va força més enllà de l’àmbit del sentiment o de la simpatia. Dos individus són objectivament solidaris si el que afecta a un, afecta també -inevitablement- l’altre. Perquè tenen els mateixos interessos. O perquè el que un fa compromet a l’altre. La paraula interès no ens ha d’espantar, al contrari. És la clau de volta de la solidaritat. D’aquest interès compartit en ve el mutualisme i el sindicalisme.

La generositat és una altra cosa. Pots ser molt generós sense que això vulgui dir que comparteixes els interessos de la persona a qui ajudes amb la teva generositat. La solidaritat funciona al revés. És actuar en favor d’algú, els interessos del qual comparteixes. Defensant el seus interessos, defenses també els teus.

El perill que tenen les actuals mostres de solidaritat és que siguin mostres de generositat. I no és això. Només els que de debò volen la independència seguiran sent solidaris, perquè defensen els seus interessos, i estan en contra del tracte injust que reben els presos polítics. Compte amb els que diuen: No sóc independentista, però estic en contra dels presos polítics.

• Està molt bé, però, els presos polítics ho són per independentistes. I el vot d’aquesta persona que simpatitza amb els presos o expressa que voldria que els deixessin en llibertat no serà en favor de la Independència.

Els millors assoliments de la societat del benestar es basen en la solidaritat, fonamentada en els interessos compartits. Verbigràcia: La Seguretat Social. Avui gairebé tothom preferix cotitzar en la Seguretat Social, perquè és en bé de tots. Com més siguem, més ben atesos estarem. I si no ens atenen bé, protestarem. I el mateix dic: serà una protesta molt més vistosa, més sorollosa, més potent...Es tracta d’això.

Moralment, la generositat està més ben vista que la solidaritat, però no és tan eficaç, ni tampoc exigeix el mateix grau de compromís amb l’altre. La política, en canvi, viu de la solidaritat, al mateix temps que la tem. De la generositat no en parla. És cosa dels militants. Al revés de les institucions religioses, que reclamen la generositat dels creients, però rares vegades el compromís amb la fe. No va ser fins al Vaticà II que s’obrí pas la idea de compromís. “Creure és comprometre’s” resava el títol d’un dels llibres més aplaudits del canonge de Màlaga González Ruiz, un dels pocs espanyols que destacà en el Concili, com a pèrit assessor del bisbe de Màlaga. En l’àmbit religiós, el compromís sol ser amb la Institució, no amb la causa que aquesta representa

Val la pena que els nostres líders carismàtics facin campanya solidària de l’ideal que perseguim. O sigui: de la causa. És la causa

la que reclama solidaritat. Reclama vots. De l’empatia al compromís

Vostre, Jaume