PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA

PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA.

Centenars de milions de catòlics hauran assistit a missa, avui, perquè és diumenge, però sense tenir consciència que aquest diumenge no és com els altres. Què té d’especial, aquest diumenge?

• És el primer diumenge de Quaresma.
• De Quaresma? I això què significa?
• La sola pregunta ja és una primera resposta. Si els catòlics practicants no saben què practiquen, què podem esperar dels catòlics que es confessen creients, però no practicants? La diferència entre uns i altres és mínima, no?

Heus ací on ens ha portat l’obediència al poder eclesiàstic. Complim els preceptes de l’Església i deixem de banda els manaments de Déu. Vagi per endavant que la Quaresma no és un manament diví. La celebració de la Quaresma és una tradició cristiana. Ens recorda que Jesús, abans de començar la seva missió, es va retirar al desert. A fi i efecte de preparar el seu esperit. Va anar al desert guiat per l’Esperit. Hi va anar lliurament. Si no fos així, no valdria la pena que en parléssim. La llibertat és la primera condició perquè els nostres actes siguin meritoris. Sense llibertat, no hi ha mèrit, ni culpa, ni pecat. Tinguem-ho present.

L’evangeli de Mateu, que és el d’avui, ens diu que, Jesús, abans d’anar al desert, va voler rebre el baptisme de mans de Joan, anomenat el baptista, precisament perquè aquesta era la praxi aconsellada per ell, a tota persona que volgués està preparada per l’arribada del Messies. El baptisme per immersió es practicava a la riba del Jordà, no lluny del desert de Judà, on Joan hi feia vida. Estem, doncs, davant de dos gegants de la vida espiritual, que, a més eren cosins. El Baptisme de Jesús resulta incòmode a l’Església, perquè no encaixa en la seva manera de presentar la fe. Per què necessitava rebre el baptisme, Jesús, si ni tan sols tenia el pecat original?

Això ens porta a recordar que, els evangelis recullen la predicació dels apòstols. I la predicació dels apòstols es basa en la fe en la resurrecció de Jesús. I aquí tenim un problema, que no és menor. Resulta que la fe cristiana proclama que Déu es va fer home, i va posar la seva tenda entre nosaltres. La idea no pot ser més engrescadora. Però compte! La idea de l’evangelista Joan no acaba aquí. Joan (que no sabem exactament qui és) afegeix que el Verb encarnat va venir al món i el món no el va reconèixer. No és tan fàcil com sembla reconèixer el Déu fet home. Si en el seu moment no ho va ser, ¿Per què ho hauria de ser avui, a tants segles de distància d’aquell fet que va canviar la història? Això posa en entredit la funció de la religió: No d’una, sinó de totes. Si la seva funció no contribueix al reconeixement de Déu, és lícit preguntar-se quina pot ser, la seva funció?

Tal vegada la seva funció no sigui la que les esglésies establertes s’atribueixen: no és ser representants de Déu a la terra. L’experiència demostra que Déu no necessita representants. Els homes,en canvi, sí. I quan dic “homes” em refereixo al conjunt de la Humanitat, que està formada per pobles, per països, per nacions, per ètnies i tot el que es vulgui. De fet, on les esglésies mereixen més credibilitat és en els països on els drets humans no estan establerts o estan establerts i no són respectats. La missió que Jesús volia dur a terme, ¿No era precisament aquesta: proclamar la “bona nova” de l’amor de Déu: d’un amor del qual ningú en queda exclòs? Jo penso que sí. Aquest va ser el nucli de la seva predicació. Ara bé: la seva predicació va començar després de la seva estada en el desert. No em sembla correcte afirmar -com afirma l’evangelista Mateu- que va anar al desert per ser temptat pel maligne. No era aquesta la finalitat. Va anar al desert a enfortir el seu esperit; a preparar-se per la seva missió. I les temptacions a les quals es va enfrontar no van ser altres que les derivades de la seva missió. La primera va ser convertir les pedres en pans per saciar la seva fam. La fam derivada del seu propi dejuni. D’acord. Però en la seva fam, hi veig la fam dels pobres del seu temps, que Jesús, sens dubte, tenia presents. Els pobres del seu temps no eren diferents dels pobres de tots els temps. Ningú no és pobre per gust. La gent pobre, en realitat, és gent empobrida, oprimida, víctima de la injustícia inherent al sistema imperant, que es repeteix en totes les èpoques. Els rics són cada vegada més rics, i els pobres, cada vegada més pobres. Aquí és on les esglésies tenen una raó de ser.

Les altres dues temptacions també tenen a veure amb la missió que Jesús es proposava dur a terme. Jesús va preveure que el seu missatge tindria molts seguidors. Hi ha molta gent que no sap com posar remei als seus mals. Erigir-se líder de la gent necessitada de lideratge és fàcil. Més que més per algú com Jesús, que va confiar en l’ajuda divina. I no és això, el que fan les esglésies establertes? Vendre duros a quatre pessetes és propi de totes les religions que triomfen. Però Jesús no va caure mai en aquesta temptació. Més aviat va sentir compassió per la multitud que seguia els seus passos. No li agradava que la gent el seguís pels miracles que obrava o per les guaricions que va dur a terme. Jesús -em sap greu haver-ho de recordar- no es va complaure en els “banys de multituds”. La única vegada que va acceptar els “hosannes” de la multitud va ser en la seva entrada a Jerusalem, el diumenge de rams. Aquell dia, els fills dels hebreus (pueri hebreorum) van saludar Jesús brandant brots d’oliveres i fulles de palmeres. Va ser un dia triomfal per Jesús. I el va pagar molt car!

Apenes cinc dies més tard, els hosannes es van convertir en crits de crucifica’l. I això com s’explica? Un home que era tingut per just va ser condemnat a mort, i mort de creu. Un canvi tan brusc d’opinió, ha de tenir per força una explicació. I quina pot ser, aquesta explicació?

Els fills dels hebreus d’ahir, són els fills dels fills de l’Església d’avui. Si algú em pregunta de què serveix la quaresma, la meva resposta només pot ser aquesta: Segurament perquè no es repeteixi l’error que venim repetint des de sempre: condemnem l’innocent i alliberem el Barrabàs de torn. I ens quedem tan amples, perquè hem fet el que el Sanedrí esperava que féssim.

Vostre: jaume