A PROPÒSIT DEL RESCAT DE JULIEN

A PROPÒSIT DEL RESCAT DE JULIEN, EL NEN DEL POU.

Avui, diumenge 20 de gener, he tingut el goig de poder assistir a la “trobada” mensual dels feligresos de Riells i amics de Jaume Reixach.

Parlant amb propietat, m’hauria de referir als ex-feligresos de Riells, atès que el bisbe Francesc Pardo va desmantellar la parròquia arran de la mort violenta que va sofrir el meu fillol, de 22 anys, a mans d’un filipí de 44 anys, però el terme d’ex-feligresos no fa justícia al sentiment que els uneix, i que no és altra que la nul.la audiència que van obtenir per part del bisbe esmentat, el qual, si bé és cert que els va rebre, no ho és menys que no els va escoltar. Els feligresos de Riells no van trobar just el tracte que el bisbe em va dispensar.

El mateix cal dir dels “amics de Jaume Reixach”, un grup que es va formar arran del mateix fet i del tractament que va rebre per part de la premsa d’àmbit comarcal i dels mitjans de premsa del bisbat, al servei del bisbe i del vicari general. No conec personalment a la gran majoria de persones que formen el “grup”, però em consta que molts d’ells eren lectors dels articles que publicava en el Punt-Avui, i que vaig deixar de publicar per ordre explícita del bisbe i del vicari general. L’efecte que aquesta prohibició arbitrària i anticonstitucional va provocar és a l’origen de la formació espontània de l’esmentat “grup d’amics”.

Avui, per circumstàncies diverses, el grup que ha assistit a la trobada era menys nombrós que de costum. Res a dir. Ja és prou meritori que, cinc anys després de la mort violenta i brutal del fillol -mort que també m’era destinada a mi- el grup segueixi cohesionat i viu, unit pel sentiment d’injustícia que el tractament del cas va rebre per part dels mitjans abans esmentats (premsa impresa i mitjans de premsa del bisbat). Pel fet de ser més pocs a taula que de costum, ha sortit a col.lació el tema del rescat del nen Julien, que ha rebut per part dels mitjans audiovisuals una atenció realment espectacular, malgrat les escasses -per no dir nul.les- possibilitats de trobar en vida el nen Julien.

Vagi, doncs, per davant el nostre desig que l’operació desplegada tingui bons resultats. Desitgem de tot cor que el nen Julien sigui trobat en vida.

Dit això, que és el sentiment -creiem- més general -que compartim- passo a exposar algunes de les reflexions que ens hem fet.

1.- Està clar que, viure en democràcia, no és garantia suficient per poder dir que la vida transcorre lliure de dictadures parcials, de ressò estatal.

2.- Una d’aquestes dictadures -potser la més coneguda i habitual- és justament la dels mitjans de comunicació.

3.- L’accident del nen Julien és un exponent de la desigualtat de tracte que reben determinades desgràcies del mateix o semblant calibre.

4.- La pregunta que ens fèiem -i que plantegem- és: Per què uns tant, i altres tan poc? Qui o què determina l’atenció que els casos que es presenten ha de merèixer per part dels mitjans? L’audiència, potser? No pot ser que sigui l’audiència perquè aquesta és efecte -i no causa- de l’atenció prestada pels mitjans. Per aquesta costat entraríem en un cercle viciós.

5.- Pensem, doncs, que els mitjans gaudeixen d’una impunitat excessiva i arbitrària, que ens mou a fer-nos la pregunta que abans hem expressat: Per què uns tant, i altres tan poc?

6.- S’han plantejat els mitjans de comunicació les vides que es poden salvar, si atorguessin un tracte més equitatiu (o més igualitari) a tots els nens i nenes que corren el perill de perdre la seva vida? Per què se’ns informa d’un cas concret, en un nombre de canals de televisió inusual, en detriment dels nens i nenes immigrants que moren ofegats en el mar, en el legítim intent dels seus pares de sobreviure a les desgràcies sobrevingudes per guerres inútils i evitables?

7.- L’esperit que mou els mitjans a centrar la seva atenció en un cas determinat, no és igualment aplicable a tots els casos? Pensem que sí, i que l’ús abusiu del poder dels mitjans ens permet parlar de dictadura dels mitjans, exercida -com tota dictadura- amb una arbitrarietat, que només s’explica per la impunitat de què gaudeixen els mitjans, i el mal ús que fan de la “llibertat d’expressió”.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Arribats a aquest punt, les reflexions ja són unes altres.

• El que no visualitzen els mitjans no existeix. Cal, doncs, que l’opinió pública els faci ser més selectius. Els obligui a donar cabuda a casos que marginen. El perquè els marginen, ja us ho podeu imaginar. No són rendibles (pel motiu que sigui, però quasi sempre sol ser crematístic).

+ No és saludable que el poder dels mitjans no s’atengui a un codi deontològic, que hauria de contribuir a la independència del poder judicial. En vigílies del judici als presos polítics de Catalunya, aquesta observació em sembla important. No pot ser casual la inesperada revifalla de l’ultra dreta, que s’alimenta de l’odi contra Catalunya, que el propi partit ultradretà fomenta. El retorn del ex-president del govern, Aznar, a la polític fa témer el pitjor que es pot esperar del poder judicial en les presents circumstàncies. Haurem de pagar nosaltres els draps bruts que encara queden per rentar? Temps al temps (i Déu no ho vulgui).

+ Per acabar, el 13 de desembre del 2018 va aparèixer en el “Punt-Avui” una entrevista de la Tura Soler a l’Advocat Horacio Airaudo, el qual manifesta que li hauria agradat poder portar el cas de l’assassinat d’un fillol d’un mossèn de Blanes, cas -diu- que li va tocar d’ofici perquè estava de guàrdia. I comenta: “Però ja saps que, quan vas d’ofici, el risc que et treguin el cas és molt alt. Està molt estès que, si pagues la defensa és millor. Et quedes amb les ganes, però així funciona això”.

DONCS BÉ: gràcies per aquest regal informatiu. El cas de la mort del fillol va passar -des del començament- a mans de l’advocat Manel Mir, l’últim en aparèixer en escena. L’autor del crim és insolvent. No crec que fos ell qui sol.licités els seus serveis. Qui millor ho deu saber és la Tura Soler, justament la persona que entrevista Horacio Airaudo, el qual va ser present en la primera compareixença de l’autor confés del crim, en la qual va dir que a) a un servidor no em volia fer mal (perquè no va poder) i b) que el motiu pel qual va agredir el fillol era que es reia d’ell. Fals. Ni aquell dia ni cap altre es va riure d’ell. Però la veritat sempre s’acaba sabent. Aquí la teniu: en Manel Mir apareix en la sentència del judici a l’Audiència de Girona com únic advocat de l’assassí del fillol. Qui el va contractar? Que ho expliqui la Tura Soler. L’advocat Pararols, que tant de protagonisme va tenir, desapareix de la palestra pública, i aleshores sabem que estava inhabilitat per incompliment greu de les obligacions del seu càrrec. L’entrevista a l’Horacio Airaudo té tota la pinta de ser un desgreuge pactat, per haver-li tret de les mans un cas que li hauria agradat portar. No hi hagué tan sols un crim, sinó un crim i un intent frustrat. Però, com que la ingerència del bisbe va facilitar les coses, l’autor confés del crim va ser jutjat tan sols pel crim consumat. Va ser autor confès del crim. I amb l’ajuda interessada dels mitjans, el mal físic que no em va poder causar, es va transformar en dany moral. Dels més greus. Valgui això pel judici amb jurat, i per l’ingerència del bisbe, ambdós estaments a un nivell zero d’ètica i de moral professional.

A l’autor del crim, ja se l’ha vist per Blanes diverses vegades. Qui garanteix la meva seguretat personal? Convertit en heroi per la premsa groga, res no s’ha dit de l’informe forense, que -la veritat sigui dita- és escruixidor. No serà que la premsa gironina -en concret, el Punt-Avui- no estés informada dels antecedents penals de l’autor confés del crim, que, quan el va perpetrar, ja feia dies que deia que “oia veus”. Des del dia d’autos que complia “presó incondicional sense fiança”. Però pel diari esmentat -i el seu equip de les pàgines de successos- va ser sempre “presumpte”, “sospitós”, “arrestat” i altres sinònims per l’estil. Tot això ja ho he explicat en el llibre “Més que un crim”.

Conclusió: Desitjo -i desitgem- que el petit Julien se salvi. Contra els que pensen que “una vida no val res” (i si és d’un capellà, encara menys), segueixo (i seguirem) defensant que “no hi ha res que valgui tant com la vida”. I que totes les vides tenen el mateix sagrat valor. Encara que algunes vides sembla que valguin més que les altres. No és així. No ens enganyem ni ens deixem enganyar.

Vostre: Jaume