LA RELIGIÓ PRIMER QUE TOT

LA RELIGIÓ ABANS QUE TOT?

El present article és la continuació de l’anterior a aquest. De fet, el títol reprodueix la última frase de l’anterior. Només que, si un s’hi fixa, veurà una petita diferència que, a pesar de ser petita, suposa un gran canvi.

• La diferència és el signe d’interrogació.
• La última frase de l’article anterior era una afirmació, i ara ja no ho és. El present article, doncs, comença qüestionant l’anterior.Com no podia ser d’altra manera.

La religió abans que tot és tant com dir que la religió ho és tot, i no és així. De Déu podem dir que ho és tot, però de res més. Altrament, Déu ja no ho seria tot. La religió és simplement el mitjà per arribar a Déu, però no és el fi. El mitjà no pot tenir un valor absolut. Ni és en si mateix un fi. Per poc que un hi pensi, veurà que la trampa rau precisament aquí: en fer del mitjà un fi.

La religió és un conjunt de creences. Aquestes creences tenen a veure amb Déu. Religió ve del llatí religare. En sentit etimològic, doncs, la religió, pel sol fet de vincular-nos a Déu, ens vincula als altres creients. De tota manera, no cal fer-se massa il.lusions. La vinculació a Déu és tan personal, que no ho pot ser més. Però té la virtut de vincular-nos entre sí. Perquè el que tenim en comú és creure. Creiem en Déu, bàsicament. Però aquesta creença és suficient per agermanar-nos. I a partir d’aquí, en pot venir un estil de vida, unes determinades pautes, i una jerarquia de valors. Però compte! Perquè tota religió sol desembocar en una moral dogmàtica, o bé pot provenir-ne. I ja som al capdavall del carrer. La religió es complica. El bé s’erigeix en veritat. I la veritat serà l’únic bé. El deure deixa pas a la llei. I la virtut de creure es tradueix en submissió. El més creient serà el més obedient. El més humil, el més submís. Submís, a qui? A Déu. I com que a Déu ningú no l’ha vist, la submissió la dirigim als seus representants. I resulta que Déu no té representants. En cap de les religions majoritàries. No els té perquè no els necessita. La idea d’un Déu que reclama la nostra submissió es troba en la Sagrada Bíblia, que per molt sagrada que sigui no deixa de ser un llibre. I un llibre, si no es llegeix, de què serveix? La seva sacralitat li ve de fora. És més sagrat el lector, en tant que persona, que el “llibre dels llibres” (que és el que significa bíblia= col.lecció de llibres).

Un dels personatges més rellevants d’aquest llibre de llibres és Abraham. Rellevant perquè Déu va establir amb ell una aliança. Arribats a aquí, si volem ser coherents, hem de dir que Déu és també un personatge de la Bíblia, igual que ho és Abraham. És així com l’hem conegut: llegint la Bíblia. No seria honest aplicar un doble rasant. Abraham, un personatge de la Bíblia. Déu, en canvi, no. A sant de què?

Els déus de l’Antiguitat greco-llatina també els hem conegut de la mateixa manera que hem conegut el Déu únic de la Bíblia.

Resulta, però, que el Déu únic no té només una única cara: en té moltes. Però el que importa és que sigui únic. Déu és primer que tot. L’home ve després. El pare de la fe en un sol Déu és Abraham. Ara bé: la seva fe és submissió a Déu. Déu el posa a prova. Atès que Déu li ha promès una llarga descendència, permet que Abraham tingui un fill amb una de les seves esclaves, Agar, cosa que la seva esposa Saray accepta. El fill es diu Ismael, i la seva descendència és l’Islam.

El naixement d’Ismael s’esdevé quan Abraham i Sara són ja octogenaris. Després de moltes peripècies, Déu vol establir amb Abraham una segona aliança. En lloc de dir-se Abram, es dirà Abraham, que vol dir “pare de molts pobles”. I la seva esposa Saray, es dirà Sara. Però la gran novetat és que Déu els promet que tindran un fill. Abraham ja és centenari. I Sara, quasi. Déu podia haver fet que el fill nasqués abans. Però a Déu no hi ha qui l’entengui. I mai millor dit, perquè la prova més terrible és la que està per venir.

Quan Abraham arriba al cim de la prosperitat, i té garantida la descendència, gràcies al seu fill Isaac, que Déu mateix li ha regalat, heus aquí que Déu li demana que sacrifiqui aquest fill, bonica manera, dic jo, de garantir la llarga descendència que Déu li ha promès.Com a prova, no pot ser més recargolada. Com ja he dit abans, Déu té moltes cares, per no dir que té molta cara, que també. Però es veu que tot això, al poble escollit no li treu la son. El que importa és la fermesa de la fe de Abraham, una fe que és submissió total. A partir d’aquí, la història és coneguda.

Abraham porta la submissió a Déu fins a les últimes conseqüències. En l’article anterior, hi havia una il.lustració, en la qual es veia Abraham seguint el seu fill, que porta sobre les seves espatlles la llenya pel sacrifici. La il.lustració la va escollir en Ramon, i em va semblar molt encertada. Isaac em va fer pensar en Jesús portant la creu fins el Calvari. Cal tenir en compte que Abraham ja tenia més de cent anys. Així i tot, l’escena fa venir pell de gallina. Si es llegeix sense saber el final feliç, és una escena tan dramàtica i cruel, que el lector pot sentir odi contra un Déu tan injust i contradictori. “Per què promet una cosa i després fa la contrària?”, es pregunta atònit el lector.Menys mal que, en el moment més crític, quan Abraham es disposa a sacrificar el seu fill més estimat, ganivet en mà, apareix un àngel que li agafa el braç i li impedeix cometre l’atrocitat que es disposava a cometre. Un respira alleujat. Un, però no jo.

Jo no puc deixar de pensar que Jesús, el fill de Déu, no va tenir la sort d’Isaac. De la creu estant, va cridar:

• Déu meu, Per què m’heu abandonat?

És impossible no percebre la decepció que conté aquesta pregunta llançada a l’aire...Jesús va morir crucificat. Va tenir un final molt trist.

I això no obstant, la promesa de Déu a Abraham es va complir en Jesús. Molt més que en Abraham.

Abraham, si hem de fer cas de la Bíblia, va morir quan comptava 175 anys. Sembla increïble, no? Depèn. Pel creient, no. Dirà que, a Déu, res no li és impossible. Raó de més per preguntar-se com és que no va fer res per salvar el seu Fill. Gairebé entenc més els dubtes que la fe cega. He dedicat a la religió tota una vida. I com més va, més insondable em sembla. Sens dubte és complicada. Però es pot simplificar. A base d’esforç i d’estudi, arribes a destriar el gra de la palla. Primer aprens tot el que la religió no és, ni és bo que sigui. I al final descobreixes la bellesa dels signes i la saviesa dels significats. No és gran cosa, però és més que no tenir-ne cap. Res del que existeix no existeix en va. Tot compleix una necessitat. O una carència, si es vol. Però humana. I no ens hi podem girar d’esquena, perquè som humans. Amb les coses importants, sempre és així. Estimem la justícia, no perquè sigui bona, sinó la revés. És bona perquè la desitgem, i volem que sigui bona. Només cal veure com n’estem pendents aquests dies. Si la justícia existís, ja no seríem on som ni seria motiu de preocupació. I el mateix cal dir de la religió. Existeix en els creients. I depèn dels creients que sigui millor de com és o que sigui pitjor. Els seus mals no provenen dels no creients. Hi ha tants motius per creure com per no creure. Ara bé: creure no és obeir. La fe no pot ser cega. La racionalitat és irrenunciable. Igual que la llibertat. Com més plenament humà, més diví.

Una última cosa: en honor del poble jueu i del que ha aportat al món.

• Moisès va ensenyar: La llei ho és tot
• Jesús va ensenyar: L’amor ho és tot
• Marx va ensenyar: El diner ho mou tot.
• Freud va ensenyar: El sexe és present en tot.
• Einstein va ensenyar: Tot és relatiu.

Tots ells eren jueus. Tots han contribuït al bé de la Humanitat. Pots triar. O no. Perquè, al capdavall, tot ens ha sigut donat. “Creure en un Déu -deia Wittgenstein- és concebre que la vida té un sentit”. Jo no diria tant. Diria que és creure que té un sentit. I a partir d’aquí, el que realment importa és com ens el prenem, aquest sentit. I tornem a ser al cap del carrer. De com ens el prenem en dependrà que la religió sigui odiosa, atractiva, menyspreable o digna de ser tinguda en compte. El mateix ens passarà a nosaltres. Envellirem de forma inexorable, i voldríem ser recordats, no pel que som, en la darrera etapa, sinó pel que érem i vam ajudar a ser en els millors anys de la nostra vida. Vostre: jaume.

Nota P. S.- Va sense dir que la religió no és abans que tot. Aquesta és una idea fonamentalista de la religió. Reclamar una prioritat semblant és ignorar l’evangeli, segons el qual els primers seran els últims, i els últims, els primers. Per altra part, en el diàleg amb la samaritana, Jesús va dir que “arribarà un dia en què els veritables adoradors de Déu ho seran en esperit i en veritat”, tot el contrari del que defensa la jerarquia de l’Església, que defensa amb les dents drets que són privilegis,. Stop.