FE ENVASADA AL BUIT

FE ENVASADA AL BUIT.

Passo moltes hores en la més estricta soledat, però procurant que -a pesar de tot- sigui fecunda. Pensant i re-pensant la meva fe. Per tal que sigui útil als germans. Cada vegada estic més convençut que la vida només té sentit si es viu pensant en els altres. I això és vàlid per a totes les persones de bona voluntat.

Aquesta va ser l’espiritualitat de Joan XXIII. Alguns dels seus escrits són memorables al respecte. Va ser exigent amb ell mateix, i tolerant amb els altres. La convocatòria del Vaticà II s’explica per aquí. L’Església, a còpia d’adoctrinaments, havia entrat en un carreró sense sortida. Perdut el poder temporal (els Estats Pontificis), el Papat va caure en la temptació de cercar un poder espiritual que no pogués ser-li arrabassat per ningú. El segle XIX va tocar sostre amb el dogma de la infal.libilitat.

Aquest dogma -no menys que els anteriors- va ser una “veritat” imposada. I què pot ser “una veritat imposada”, si no una imposició?

Tothom sap que, una cultura basada en la imposició està abocada al fracàs. D’aquí li ve el plor a la criatura. L’Església és aquesta criatura que plora. No aconsegueix els resultats que ella voldria. I corren a prestar-li ajuda els “profetes de calamitats”. Altra cosa no és l’extrema dreta que un partit de ploraners, que malden per recuperar el poder perdut. Jesús va ser més savi: va renunciar directament al poder.

Jesús no va fer dels pobres un partit polític. No els va cridar a fer la revolució. Jesús sabia que hi ha moltes maneres de ser pobre. No va beneir la pobresa ni tampoc en va fer una bandera. Va preferir proclamar la benaurança dels pobres. Un no és més feliç perquè tingui menys riqueses que els rics, sinó perquè no enveja els graners curulls. Val molt més un bon fill que un bon cotxe, o que dos cotxes o tres. Cap possessió no el farà més feliç que l’amor d’un fill.

Cal tornar a les veritats evangèliques. El que no cal és tornar a “evangelitzar”, un error que l’Església ja ha comès al llarg de la història. I l’ha tornat a repetir durant els pontificat de Joan Pau II i de Benet XVI.

• La nova evangelització no passa de ser la vella colonització.
• Ja està bé, de voler colonitzar! Ja està bé d’adoctrinar! No va per aquí, la cosa.

“Mireu els ocells i els lliris del camp” : ningú no els adoctrina, ningú no els ensenya a volar o a crèixer. Neixen lliris en mig dels esbarzers i de les terres més eixorques que un pugui imaginar. Basta que el pol.len les fecundi. I el pol.len ni tan sols necessita un sembrador. El vent el sembra. El vent és també el medi que ajuda l’ocell a volar.

Sobren esglésies i manquen savis i sants. El món necessita més la santedat i la saviesa dels homes i dels pobles que la multiplicació d’esglésies. La saviesa de tots els pobles és una i la mateixa. Les formes de santedat també es redueixen a una. Això vol dir que, en tot el que els homes fan o diuen, hi ha present la pluralitat i la diversitat. Per què hi hauríem d’estar en contra?

• Volem que la veritat sigui una: la nostra. Aquest va ser l’error de Joan Pau II i de Benet XVI. És també l’error de les tres grans religions monoteistes: Judaisme, Cristianisme i Islam. Totes tres reclamen el mateix privilegi: estar en possessió de la veritat, que és la font i el fonament de tots els privilegis i de totes les exclusions.

Jesús va renunciar a tota mena de poder. I segueix més viu que mai. El seu llegat va consistir en predicar amb l’exemple. Sobre la seva coherència ningú no en duba. Va ser coherent fins a la mort, i va morir a la creu. Encara no ens hem adonat que, crucificant-lo a Ell, la Humanitat va crucificar la democràcia. En lloc de l’antiga “demos”, tenim el populisme dels líders polítics. I al seu costat, els profetes de calamitats.

• Joan XXIII els va desemmascarar en el seu discurs inaugural del Vaticà II: Gaudet Mater Ecclesia (S’alegra -avui- la Mare Església).

Jo hi era present, amics i feligresos. Mai no havia sentit a dir que l’Església estès alegre, Només estava alegre el dissabte de glòria, en el moment de l’”Anunci Pasqual”. Això és molt poc. I tanmateix, va ser en nom d’això que el bisbe de Girona -l’últim dels bisbes que he conegut- em va silenciar. Em va dir que “criticava” l’Església. Si això era un mal, aleshores l’Església està abocada al fracàs. Si la formació cristiana es basa en una suposada perfecció de l’Església, aleshores la fe cristiana només pot ser una fe envasada en el buit.

Vostre: Jaume.