ESTRANYES COINCIDÈNCIES

ESTRANYES COINCIDÈNCIES.

O potser no. Sigui com sigui, les poso a la vostra consideració.

Anem per la primera: Islam significa submissió. Submissió a Déu, s’entén. I resulta que el pecat d’Adam i Eva va ser -casualment- de desobediència a Déu. Vulgues que no, en la desobediència hi ha quelcom de insubmissió. Quina necessitat tenien Adam i Eva de cometre un acte de desobediència o de insubmissió a Déu? No eren feliços, potser? La desobediència, d’altra banda, és previsible. Res la fomenta tant com la prohibició. En l’època daurada de la cultura grega, les lleis prohibitives no eren ben vistes. Eren de l’opinió que, quantes menys, millor. Eren més savis els grecs, que el Déu creador?

No va per aquí, la cosa. No tinc intenció de qüestionar la saviesa divina, sinó de posar en evidència la niciesa humana. Són més necis els creients que els no creients? Què m’ho fa pensar? Hi ha uns quants motius que m’ho fan pensar. Tan difícil és la submissió a Déu -a qui ningú no ha vist, segons l’evangeli joànic-, com desobeir el Déu de la creació, en qui Adam i Eva no necessitaven creure, perquè el veien. Això no obstant, l’havien d’obeir. I què significa “creure”, en el llenguatge col.loquial, si no obeir? Quan diem d’un nen que és molt creient, que estem dient d’aquest nen: que té molta fe o que és un nen obedient?

• Això segon, no és així?

• Efectivament, és així. I no és aquest, el significat de la paraula “Amén”? Hi ha res més important, en la nostra religió, que dir “Amén”? Només en la nostra, o en totes? De què s’alimenten les religions, si no d’aquells que -a tot- diuen “Amen”?

• Del que no s’alimenten és de la discrepància. I quin mal hi ha, en discrepar? Com pot ser un mal la discrepància, si no és ni pensable que es pugui evitar? Només seria evitable en el supòsit que l’home no fos racional ni lliure. Però en aquest supòsit, l’home ja no seria fet a imatge i semblança de Déu.

Això ens porta a una altra consideració. Per què és tan important, l’obediència, en el context de cada religió? No hi ha cap motiu perquè sigui així. L’obediència -donant per bo que sigui virtut- és la més interessada de les virtuts. I com tothom sap (o hauria de saber), la virtut interessada no és virtut: és interès. Quin interès pot tenir obeir -en lloc de fer la pròpia voluntat- que no sigui treure’n un profit superior al profit que pugui provenir de fer la pròpia voluntat? En dic uns quants:

• La comoditat. Sovint resulta més còmode obeir que desobeir.

• Desobeir està mal vist. Obeir, mai

• Obeir té una recompensa assegurada: sigui a curt plaç, sigui a llarg plaç. La recompensa a curt plaç sol ser l’ascens, que, en un context fortament jerarquitzat, et situa per damunt dels altres. I quin interès pot tenir algú a estar o sentir-se superior als altres? Ha de ser algú amb complex d’inferioritat, o algú que té molt baixa l’autoestima, o algú a qui li agrada manar. En qualsevol cas, s’enganya a si mateix si pensa que aquests mals es guariran, perquè tot el que guanya en la recompensa, per gran que aquesta li pugui semblar, mai no serà tan gran com per deslliurar-lo de l’obligació d’obeir. Obeirà a un altre nivell, però seguirà sent esclau de l’obediència. La realitat és aquesta.

Pel que fa a les recompenses a llarg plaç, els defectes que presenta són encara pitjors. Supeditar la vida present -que és tot el que tenim i coneixem- a un incert més enllà, la raó de ser del qual seria castigar els dolents i premiar els bons, no sembla gaire sensat. Qui són els dolents i qui els bons? Qui ho decideix; Primer l’Església i després, Déu? Aquest criteri ja no serveix. La fe en un Déu únic exigeix una relació amb Déu directa i sense intermediaris. Per tant, a qui aprofita el temor a Déu i a les penes eternes de l’infern? No al creient, que pateix el temor, sinó a la jerarquia, que gaudeix d’impunitat. Diu autèntics disbarats, que, rarament, li passen factura. Així, qualsevol pot acceptar càrrecs, encara que li vinguin grans.

Les tres grans religions monoteistes pateixen del mateix mal. Fabriquen súbdits. Prefereixen més els ignorants que els savis. Fan aliances amb els Estats i -paradoxalment- quasi sempre és l’Església (la part religiosa de l’aliança) qui surt airosa de l’aliança, i qui queda prenyat és l’Estat. Són estranyes coincidències, que poso a la vostra consideració. Sóc conscient que necessiten ser matisades. He recorregut a la hipèrbole, perquè només pretenc cridar l’atenció. Jesús també ho feia. I sé prou bé que ho va pagar car. Sempre m’ha semblat sospitós que es digui d’ell que va ser “obedient fins a la mort, i mort de creu”. Si això és així; si ho donem per bo, l’últim responsable de la seva mort és Déu. Sembla mentida que ens costi tant de veure. I amb això no estic dient que la religió ens faci cecs. Cecs, no, però miops, segur que sí. El miop és curt de vista. Un detall a tenir en compte. Jesús ja ho va dir: Tenen ulls i no hi veuen. Perquè prefereixen no veure-hi. És la manera més còmoda de tenir fe. I sobretot de conservar-la. Però de què serveix conservar una fe que, en realitat, no és fe: és obediència. No serveix de res. Però hi ha una cosa, que no em puc estar de dir: el món dóna moltes voltes, gira i gira de manera incansable, però -al bell mig d’aquest girar- la creu es manté estàtica. I això, vol dir alguna cosa; un deute que tenim pendent. I els deutes, si no se salden, s’eternitzen. I qui pot tenir interès en què un deute es faci etern? No el deutor, sinó aquells a qui el deute beneficia, que, vés per on, són els mateixos que tenen interès a conservar el “més enllà”, el lloc ideal on els problemes d’ara i d’aquí, s’arreglaran allà. Que és tant com dir: “mentre hi hagi burros, anirem a cavall”

Vostre: jaume.- 7-XI-21