Segon diumenge de febrer

Segon Diumenge de Gener, en companyia de Joan Maragall.- jaume

Avui han anunciat uns dies de bonança. Els homes del temps en diuen anticicló, d’aquesta sobrevinguda bonança. Maragall, el nostre poeta que més ha cantat els canvis del temps, les festes i les nostres tradicions, va trobar un nom molt poètic per aquests dies en què les nits són fredes però els dies són assolellats. Són les minves de gener.

L’expressió és bonica. Minva el fred, i brilla el sol amb una claror encara tendra. Fa bo de prendre el sol en les hores en què aquest brilla. La gent de la tercera edat ho agraeix. Els bancs del Passeig de Mar són concorreguts per la gent de la tercera edat. En tots hi sol haver el mateix comentari: Si no fos...per aquest dolor de l’artrosi. O, si no fos per la tos que no em dóna repós. En tots els bancs hi ha el “si no fos”, com l’única queixa dels mals diversos que no ens deixen ser del tot feliços.

Això no obstant, les minves de gener s’agraeixen. S’agraeix que minvi el fred. Però el fred és present. Les nits són fredes. I al matí, quan surt el sol, hi la rosada que posa el blanc del glaç en les plantes i en ls herbes dels camins. Joan Maragall, tanmateix, aconsella que ens llancem al carrer. Diu:

• No sents la frisança, dona? Digues: no et sents la primavera en les entranyes? Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobés, et donaria un bes al mig dels llavis, sense vergonya de besar i ser besat, que avui n’és dia. Som al mig de l’hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, però un dia com avui n’és la promesa.

Promesa prematura de primavera. Durant les minves de gener, els ametllers floreixen. Després torna el fred amb renovada empenta, i les flors de l’ametller cauen de l’arbre, com si fossin flocs de neu. En alguns llocs, la mimosa també fa florida. És d’un groc semblant a les llimones. És una flor delicada, com el seu nom indica.

Tot el que s’avança al temps, corre el perill de rebre un càstig. Potser per això, la condició humana tendeix a ser conservadora. Però què seria de nosaltres sense la gosadia de l’ametller florit i de la mimosa d’un groc fràgil i màgic. Beneïdes minves del fred de gener, el mes més costerut de l’any. S’han acabat les festes del cicle Nadalenc, tan generoses i pròdigues amb els regals per a tothom.

Penso en la meva parròquia de Riells, i em ve a la memòria una frase de Martín Descalzo, a qui sempre llegeixo, perquè m’agrada i perquè ens vam fer amics durant els dos anys que vaig viure a Roma estudiant teologia. La frase diu:

• “Els pobles sense capellà deuen tenir un hivern perpetu”.

Jo li deia: Ets un optimista incorregible, Valores massa el capellà. T’ho dic jo que em vaig ordenar de capellà amb el teu llibre: “Un cura se confiesa”. El capellà, avui dia, pot ser qualsevol laic creient amb vocació de servei a la comunitat. El que no ha de ser el capellà és un ser a part, sacralitzat i amb vot de celibat. Si Déu s va fer home, ¿per què hem de voler que els capellans siguin àngels o persones diferents de les altres? Quan escoltarà, l’Església, els qui som a la base del sistema piramidal eclesial? L’Església som tots.

Heus aquí un bon tema pel curs que estrena nou trimestre, després de les vacances de Nadal. En els meus anys de Seminari, el retorn al Seminari, després d’unes vacances tan dolces i familiars com les de Nadal, era quan em semblava que la meva vocació minvava. Era com l’ametller i la mimosa, que floreixen abans d’hora i després el fred les despulla. O fins i tot mata l’arbre.

No crec que els pobles sense capellà estiguin condemnats a viure un hivern perpetu. Més aviat crec que un capellà sense poble- sense feligresos- viu en perill de morir de fred. És la meva manera d’agrair-vos, amics i feligresos, el suport que em doneu. En aquests dies, però de l’any 1963, els Pares conciliars van abordar un dels temes estrella del concili: la llibertat religiosa. En les hores baixes penso en el Concili. I em dic a mi mateix que vaig tenir una sort immensa viure el concili de prop i conèixer igualment de prop un Papa tan extraordinari com Joan XXIII. I aquest record em dóna empenta per seguir lluitant. No vull morir de fred. Vull morir lluitant i mirant de fer el bé amb les armes de què disposo i amb les meves limitacions. Pensant amb vosaltres.

Vostre: Jaume.