SANT ESTEVE, DIACA I MÀRTIR Columna 401.
Estimats amics i feligresos. Desitjo de tot cor que el Nadal us hagi portat les virtuts genuïnes del Portal de Betlem. El 25 de desembre té tres misses pròpies i diferents: La missa del gall (o missa de mitjanit), la missa de l’alba i la missa del dia. Espero i desitjo que haureu pogut aprofitar-ne alguna de les tres. No endebades sou feligresos de Riells, forjats en l’adversitat i ferms en les vostres conviccions. Us segueixo en la distància del meu doble confinament i constato amb alegria la vostra fidelitat a l’Evangeli de Jesús. Mantingueu-vos units com fins ara. Ajudeu-vos els uns als altres. Que la vostra joventut d’esperit no decaigui. Estic amb vosaltres mentre Déu vulgui. Serà molt de temps? Serà poc temps?
No ho sé. Serà el temps que Déu vulgui.
La nit de la vigília de Nadal -vull que ho sapigueu- vaig celebrar sol, a casa, la missa del gall. Sol, amb tots vosaltres. En Jordi, el campaner sagristà va fer una escapada i va bastir el pessebre en el menjador. A les 11 de la nit, va fer un repic de campanes, al qual s’hi va sumar un vol de gavines espantades, que van venir fins al meu balcó del sisè B. I allí es van quedar. Van oir la missa sencera.
Jo era a la cuina on em vaig revestir amb l’estola blanca i amb el missal de Montserrat a la mà. En el moment de sortir de la sagristia, vaig sentir amb un goig inexplicable el cant de la Adeste Fideles, que vau entonar molt oportunament (“Fidels, acosteu-vos”)
Em va emocionar. És el cant amb què obríem cada any la missa del gall. Però sobretot va ser el cant amb què vam encetar la primera missa del gall en la diàspora, lluny de la nostra parròquia de Sant Martí de Riells, de la qual el bisbe Pardo em va mantenir allunyat, des d’un diumenge abans fins el 2 de febrer, festivitat de la Candelera. Déu n’hi do el temps que em va mantenir allunyat! I Déu n’hi do, la prova que vau haver de suportar!
La nit del Nadal d’enguany vaig decidir que ho volia celebrar, De manera que vaig preparar una taula petita, coberta amb un mantell blanc (les estovalles). Un cop posades, va aparèixer -com per art d’encantament- el clàssic ram de flors, amb què l’amic Pons, amb la seva esposa i la seva neta ens han obsequiat en totes les misses celebrades lluny de la nostra parròquia, per tants motius, estimada. Hi ha detalls que, en el record, brillen com si fossin d’or.
Or, encens i mirra: els tres presents dels Reis d’Orient, als quals Déu Nostre Senyor els va regalar el do de fer-se presents en totes les cases on hi ha infants innocents, per tal d’obsequiar-los la nit de Reis, com un desgreuge de la escabetxina que va dur a terme el rei Herodes, en el seu moment.
L’encens, el vau posar vosaltres, amb els vostres cants, en el moment de fer un petó al diví Infant. I la mirra la vam aportar els que estem malalts, no menys que els que -en tots aquests anys- han perdut un dels seus éssers més estimats. A tots us vaig donar a besar l’Infant amb un somriure als llavis, un somriure de complicitat. Conscient que no hi ha rosa sense espina. Faig meves les vostres espines i us deixo -sencera, intacta i flairosa- la rosa que cada any floreix, la nit del desembre congelat.
Arribat el moment de l’ofertori, vaig alçar la patena. Damunt de la qual hi havia les formes sense consagrar. I la llista sencera amb tots els vostres noms i cognoms, els que vau assistir a la meva missa del gall i els que no van poder assistir-hi, per raons òbvies. I al costat hi vaig posar una tarja en nom de tots els amics que reben els articles i els llegeixen, signada per en Ramon Safont, “alma Mater” d’aquesta activitat que mantenim viva -amb l’ajuda de tots i mentre Déu vulgui. I just quan estava resant la pregària de les ofrenes, vaig tenir la certesa que Déu, el Nostre Pares, les acceptava complagut.
Què m’ho va fer pensar?
Les gavines del balcó. Es van elevar a mig aire esbategant les ales. I un raig de llum platejada -un raig de lluna- va entrar en el menjador i va il.luminar la patena, amb tots els vostres noms i amb la llista dels noms dels amics lectors. Em va entrar un temolor d’alegria. Vaig dir: Gràcies, Jesús meu! Déu de la meva infantesa. Fes que segueixi sent fidel a tots els que m’estimen i estimo”. Amen. (Una llàgrima va caure sobre les tovalles. Avui, quan he desmuntat l’altar, encara hi era. Com el millor testimoni d’una missa celebrada amb una barreja de goig i dolor, compartits amb vosaltres).
Vol dir això que vaig celebrar el meu últim Nadal? Hi haurà altres Nadals com aquest que he celebrat amb vosaltres, sense saber que donaria tant de sí?
No ho sé. I no em preocupa. Avui, per exemple, és la festa de Sant Esteve, diaca i màrtir. He llegit el seu magnífic discurs, que es troba en el Llibre dels “Fets dels Apòstols”, l’autor del qual és l’Evangelista Lluc. El discurs que esmento es troba en el cap. 6 i ss. La seva lectura m’ha arribat al fons de l’ànima.
Esteve representa el punt d’inflexió entre el temps en què va viure Jesús i el compliment de la seva missió per part dels que van creure en ell. Els conflictes que van dur a Jesús al suplici de la creu, continuen vigents. El degoteig de conversos no cessa. Entre ells, el jove Esteve, de procedència hel.lenista. Afí a la sinagoga renovada, de la qual també en formava part Saule, de Tars. En els inicis, doncs, el cristianisme primigeni era judeo-cristianisme. O sigui: un grup dissident del judaisme, pròpiament dit. Com a grup s’estava organitzant. Havia arribat a formar una primera comunitat de dissidents. Dissidents en què?
En la manera de complir la llei. Jesús no tingué mai la voluntat d’abolir-la, però sí de renovar el seu compliment; de fer menys feixuc el compliment de la Llei; de racionalitzar-lo.
Esteve es mostra eloqüent. Té el carisma de la paraula. Les seves raons són convincents. Argumenta -d’acord amb la predicació de Jesús- que el compliment de la Llei no ha de ser “mecànic”, com venia sent entre els jueus. Però la controvèrsia va més enllà. Esteve defensa la llibertat de l’Evangeli enfront de la Llei i dels costums jueus. És la mateixa polèmica que va mantenir Jesús amb els mestres de la Llei del seu temps. I la mateixa que el cristianisme ha mantingut davant de qualsevol intent de renovació. Valgui d’exemple, l’oposició al Vaticà II, el concili més democràtic de la història, el menys dogmàtic i l’únic concili que, per voluntat explícita de Joan XXIII va renunciar al càstig i a l’anatema. I es va decantar per la medicina del perdó.
Sant Esteve va morir lapidat. Figurava en totes les llistes del seu temps com a possible candidat a diaca, quan la diakonia era servei.
Ja sabeu que a mi també se’m va “lapidar” en la plaça pública dels mitjans, fossin aquests de la premsa laica o de la premsa episcopal. De manera que, avui, m’encomano -i us encomano- a Sant Esteve. Desitjo que arribi el dia en què ser cristià no impliqui vessar la pròpia sang ni la de ningú. No vull que Déu hagi vingut al món si no és per millorar-lo. Sabem que la seva és una causa invencible, si bé és cert que nosaltres som -sovint- els soldats derrotats d’aquesta causa invencible.
Amb els millors desitjos: Vostre jaume.-26-XII-21