A PROPÒSIT DEL CORPUS

A PROPÒSIT DEL “CORPUS CHRISTI”.

La festivitat del “Corpus Christi”, separada del Dijous Sant i de la Santa Cena, es va començar a celebrar en el segle XIII. Les veritats de la fe catòlica es van anar formant en el temps, lentament, sense un ordre de major a menor. La Concepció Immaculada de Maria, per exemple, no fou declarat dogma de fe fins l’any 1845. La declaració va ser feta per Pius IX, apel.lant a la seva suprema autoritat, oblidant al mateix temps que la suprema autoritat del Primat només va ser suprema a partir de Gregori VII i del seu “Dictatus Papae”, una sèrie de 27 punts, alguns d’ells tan desorbitats com, per exemple, el 23, que diu:

• El Papa de Roma és indubtablement santificat pels mèrits de Sant Pere“. (Sant Pere, en canvi, va ser sant pels seus mèrits, les seves virtuts i el seu martiri).

Els abusos d’autoritat en la imposició de dogmes va ser constant. D’aquí ve que es digui que un dogma es una veritat de fe imposada, i, doncs, és una imposició. Amb la festa del Corpus Christi va passar una cosa semblant. Només que, en aquest cas, el fonament bíblic del dogma de l’Eucaristia es troba en les cartes de Sant Pau, concretament en la carta als Efesis i en la carta als Colossencs.

En el segle XIX, la teologia del Corpus Christi s’aplica en connexió amb l’Església. El cos real és el de Crist i el cos místic és l’Església, l’esposa de Crist. La referència a la comunitat -com a cos de Crist- va guanyant terreny. Però és el terreny que perd la teologia protestant, que no concep la presència real separada de la proclamació de l’evangeli.

Les processons de Corpus, tal com les hem conegut, tenen el seu origen a partir del concili de Trento (S. XVI), i tenen una finalitat d’auto-afirmació catòlica en front de la nuesa protestant, que es queda amb el Logos, de l’Evangeli, com a font de la fe, de la pregària i de la vida espiritual.

Va ser el Vaticà II -de la mà i el guiatge de Joan XXIII- que ens va situar en el camí correcte. Joan XXIII, en el moment de morir, va dir -com si pregués- les seves últimes paraules: Ut unum sint!, (Que siguin u), va prioritzar la unitat fraternal de tots els cristians per damunt de les seves diferències històriques, La unió de totes les esglésies separades era un dels seus principals objectius. D’aquí ve que, al cap de poc d’haver convocat el Vaticà II, ja creés -com a primera mesura pràctica- el Secretariat per a la Unió dels cristians, al capdavant del qual hi va posar el cardenal Bea, jesuita i un dels homes més ben preparat.

Bea i el seu Secretariat van jugar un gran paper en els debats conciliars. Joan XXIII sempre li va fer costat. Desitjava amb tot el seu cor la unió de tots els cristians, la gran força en favor de la pau que el món espera de la religió cristiana.

Sempre havia celebrat el dia de Corpus amb una joia immensa, per la bellesa de la festivitat. Les catifes de flors eren una meravella. I encara ho són. Però entenc que vam fer bé de posar-les en un discret segon terme. Com tantes altres coses que vam estar celebrant, durant segles, sense ser conscients que, en realitat, no celebràvem el Corpus Christi, sinó el nostre complex de superioritat, en tant que catòlics, diferents en tot dels pobres protestants. Però, com que ells s’ho van buscar, ja els està bé, no?

No, per favor! Allunyem de nosaltres aquests pensaments. El somni de Joan XXIII era fer de l’Església un “jardí florent de vida”, en lloc de ser guardians d’un museu. L’Església -segons el Vaticà II- és el nou poble de Déu. Tothom hi té cabuda. El Crist -parlant en plata- no va tenir mai cos. És Jesús, mort en creu i sepultat, que el va tenir. Els apòstols van creure que havia ressuscitat. I Jesús es convertí en el Crist. Jesucrist, doncs, és el meu Déu i el meu Salvador. Crec en ell i l’estimo, perquè viu en mi i jo en ell, i amb ell, visc també en tots.

Vostre: Jaume.-6-VI-021