17 agost aniversari dels atemptats

17 d'agost ANIVERSARI DELS ATEMPTATS TERRORISTES DE BARCELONA I CAMBRILS

SETMANA DE DOL.

Vaig seguir atentament els múltiples comentaris a l’entorn de la commemoració dels atemptats terroristes que tots coneixem.

• Que tots coneixem i probablement no entenem. La irracionalitat d’aquests actes criminals se’ns escapa. És així.

Es va dir que -el dia de l’aniversari dels atemptats- estava dedicat a les víctimes. Amb la qual cosa es donava a entendre que les interferències polítiques no hi cabien.

Bé: en primer lloc cal dir que, si l’aniversari estava dedicat a les víctimes, no podem saber el que les víctimes voldrien. Sabem tan sols el desig dels familiars de les víctimes. No és el mateix. El nom de víctimes queda reservat, en primer lloc, a les víctimes mortals (els morts). En segon lloc, als ferits. I en tercer lloc -lloc important, però no el primer- als familiars de les víctimes. Els familiars de les víctimes també són -en certa manera- víctimes, però no són les víctimes.

Aclarit aquest concepte, és lògic que un acte com el que va tenir lloc no pot ser -de cap de les maneres- asèptic. La solidaritat dels ciutadans va ser múltiple, diversa, plural i exemplar. No entenc per quin motiu es van condemnar els actes de solidaritat amb altres víctimes, que la justícia s’entesta a no qualificar de polítiques. Què són els presos dels fets de l’1 d’octubre de l’any passat, si no presos polítics?

Entre aquests hi ha el conseller d’interior, Forns, i el cap dels Mossos d’Esquadra, Trapero, que van tenir un paper destacat en l’actuació de les forces de seguretat. Per què no se’ls hauria de recordar? I encara més: per què no es pot demanar la seva llibertat en totes les ocasions que convingui? ¿No és una petició justa? ¿A qui perjudica, la petició de llibertat? Sens dubte al jutge Llanera. Només a ell. I no és hora que el jutge Llanera recapaciti?

Catalunya no és monàrquica. Ho sap tothom i és profecia. No és monàrquica, i, en el millor dels casos, no és ni pot ser borbònica. La història és com és, i no canviarà pel sol fet d’ignorar-la. Si l’aniversari no s’havia de polititzar, la presència del rei Felip hi era de sobres. No feia falta. Hauria bastat un telegrama. Però si el rei aprofita aquest aniversari per guanyar punts, el mateix dret tenen els polítics de portar l’aigua al seu molí. Un dret -com tot en democràcia- proporcional. Si la senyora Arrimades o el senyor García Albiol aprofiten l’avinentesa per atacar els independentistes, ¿per quins set sous els independentistes no poden demanar la llibertat dels presos polítics?

Els taxistes van escollir els dies de més trànsit als aeroports per fer vaga, per tal d’obtenir un major ressò de les seves reivindicacions, ¿per què no s’ha de poder demanar públicament la llibertat dels presos polítics, un fet, aquest, que, a diferència de la vaga dels taxistes, no perjudica per ben res els ciutadans de peu?

Aprofitar un aniversari sagnant per solidaritzar-se amb altres víctimes és més lloable que prohibir qualsevol tipus de manifestació en nom de les víctimes, les quals no han reclamat res; això sí que em sembla reprobable, perquè és aprofitar l’aniversari d’uns atemptats terroristes per finalitats evidentment polítiques: tals com silenciar i reprimir. La llibertat, mentre es mogui en el marc de la legalitat vigent, és llibertat d’expressió, abans que qualsevol altra cosa. I aquesta hauria de ser sempre sagrada. Les flors i els llantions encesos també parlen. Per què s’hauria de prohibir una pancarta contra el rei? No és, també, llenguatge? El rei -pregunto- no té prou privilegis com per poder suportar de forma estoica la legítima discrepància? Diria que sí: una cosa va amb l’altra.

--------------------------------------------------------------------------------------------

Pel que fa a la naturalesa dels atemptats, confesso que se m’escapa el sentit que pugui tenir morir matant. Però no puc ignorar que el rentat de cervell prové d’un imam (el de Ripoll) i, en conseqüència, no puc deixar de veure que, el fanatisme, en aquest cas, és d’origen religiós. Que sigui musulmà, en la meva opinió, no canvia res. L’origen és religiós, i això basta per veure que la religió, en mans de segons qui, no és un bé, sinó un perill i un risc permanent.

El món és ple de suïcides frustrats. Per això la convivència humana resulta tan inclement.

Una persona bondadosa i una religiosa no són la mateixa cosa. Si pogués triar, escolliria la persona bondadosa. I, a la pràctica, bastaria que, aquesta persona “bondadosa”, fos “circumspecte”, “prudent”, “ben educada”, i sobretot “respectuosa amb tothom”.

No critiquem, així com així, les afeccions de la gent, siguin aquestes culturals o esportives. Sempre seran millors aquestes “passions” que els radicalismes religiosos.

El Purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia -o enveja- la llibertat de pecar que es pren el pecador. Tal és el cas del xoc cultural entre religions diverses...No hi ha tal xoc cultural. Hi ha fanatisme, odi i enveja puritana i del tot irracional. Ningú té la llibertat de matar. I encara menys en nom de Déu.

La immolació (o el suïcidi assassí dels terroristes) té el seu origen en la creença en un més enllà, fàcilment manipulable. Ningú ha de matar en nom de la seva fe, ni tampoc morir per la seva fe. No és fe: és la pitjor de les cegueses. Tenen ulls i no hi veuen. L’odi els cega. En l’Evangeli hi llegim tot el contrari: l’arribada del Regne de Déu i la seva justícia es caracteritza per fets tals com que els cecs hi veuen, els sords hi senten, i la bona nova de l’amor de Déu és anunciada als més desvalguts.

No, a totes les contradiccions internes del fet religiós. Sigui quina sigui la religió. Totes han comès o poden cometre fets tan reprobables com els que hem viscut recentment. No condemno les religions, sinó les seves flagrants contradiccions internes, entre les quals el fet que no siguin els mateixos creients els primers a manifestar-se en contra dels crims perpetrats en nom de la seva religió. I els primers, també, a denunciar les cèl.lules potencialment terroristes. Això és vàlid per a tots els abusos que es cometen en nom de la religió. Els d’ahir, els d’avui i els de demà. O sigui: denunciar-los sempre.

Vostre: jaume