EL NADAL

EL NADAL (Explicat als amics i feligresos) Jaume.- Nadal del 2019

Fa una pila d’anys, als participants en el programa “Signes dels Temps” se’ns va fer aquesta pregunta:

• Què és per tu, el Nadal? Com el definiries?

La meva resposta va ser:

• Nadal és l’entrada de Déu en la història humana, un fet cridat a trastocar les nostres vides.

A dia d’avui, continuo pensant igual, només que sóc més conscient d’algunes dificultats que aquesta definició comporta. La més important de les quals és que, l’entrada de Déu en la història, tal com la vivim des de fa segles, no té un fonament històric rigorós. Això no obstant, a aquestes alçades, no és ni pensable viure el Nadal sense el pessebre, la missa del gall i l’emoció que desperta en nosaltres el relat dels evangelistes Lluc i Mateu. Un relat que, probablement, fou afegit més tard als esmentats evangelis de Lluc i Mateu.

El naixement de Jesús -futur Messies- forma part del nostre imaginari col.lectiu, cosa ben normal, atès que la religió (qualsevol religió) la fan els creients. No existeix en abstracte, sinó en tant que viscuda pels creients. Val el que valguin les obres dels seus creients.

• L’arbre -va dir Jesús- es coneix pels fruits (no per les fulles).

El poeta J. M. de Sagarra, diu: Ai, si no fos aquesta nit tan clara! Seríem tros de carn i pensament/ que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para/ pell d’home que arrossega el corrent!

Sagarra veu en la Nit de Nadal la gran resposta a la pregunta que tota persona es fa sobre el sentit de la vida.

El misteri de la Nit de Nadal té la virtut de trencar el nostre viure gris. La nostra vanitat -diu Sagarra- prou s’afigura/ que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet ni ànima dura:/ és més forta la nit de Nadal! No es refereix a la Nit de Nadal tal com és en la realitat, sinó tal com sempre l’hem imaginat. I des de que érem infants, l’hem imaginat com “la nit més bella, més musical, més flamejant!... Perquè (la Nit de Nadal) “va ser la nit que va florir l’estrella i va néixer l’Infant!”

I l’Infant que va néixer era Déu, el Déu fet Home, el Messies esperat pel poble d’Israel, que no és un sol poble, sinó tots els pobles, que el d’Israel prefigura. Si Déu és Pare -tal com va ensenyar Jesús- cal pensar que tots els pobles són igualment “fills de Déu”, perquè Déu no fa accepció de persones. Déu -d’acord amb la fe cristiana- és Amor. Un amor tan gran, tan immens i oceànic, que no discrimina ningú.

Es miri com es miri, és difícil trobar -en el conjunt de les mitologies- una idea més sublim i més operativa com aquesta. D’altra banda, el terme “mitologia” no ens ha d’espantar. Totes les religions generen la seva mitologia, perquè les religions -tal com he dit- les fan els creients. I som nosaltres, els creients, els creadors dels aspectes mitològics de cada religió. La nit de Nadal no és una excepció. L’hem interioritzat de tal manera, que no la sabríem viure sense els elements amb què la Humanitat l’ha vestit al llarg del segles.

Sant Francesc d’Assís, en el segle XII, va crear “el pessebre vivent”, per fer més entenedor el misteri del naixement de Déu en la història a la gent senzilla i pobra de recursos. “No cal que tingueu recursos -ve a dir Sant Francesc d’Assís-, per fer el Pessebre, perquè vosaltres sou el millor Pessebre per l’Infant que va néixer per ser la llum del món”. I així va néixer el Pessebre vivent, que, encara avui es representa en molts pobles i atrau visitants de tot arreu.

Penso, doncs, que, si el Nadal no existís, l’hauríem inventat. I si és així, quina importància pot tenir que els relats evangèlics sobre el naixement de Jesús, els Messies esperat, siguin més mitològics que històrics. Van ser escrits per la necessitat d’omplir un buit, que els primers creients ja havien començat a omplir. Si donem per bo que la religió la fan els creients, el relat del naixement de Jesús no és menys canònic que els evangelis canònics. El magisteri de l’Església arriba força més tard que el magisteri de la fe dels primers creients, dels quals nosaltres, els creients d’avui, en som hereus i deutors.

Del gran ventall de poemes que el Nadal ha inspirat, el “Poema de Nadal” de Sagarra és (en la meva opinió) un dels més bonics i encertats. Crida l’atenció que aquesta meravella de Poema, dividit en quatre cants i un Final entranyable, Sagarra el va escriure per encàrrec.

Tot feia pensar que Sagarra -atesa la seva fama de “Bon vivant”- no era la persona més idònia per escriure un poema d’aquest calat religiós. Per altra part, el que s’escriu per encàrrec no sol ser mai tan reeixit, com el que hom escriu lliurament, seguint l’alè de la inspiració.

Doncs bé: El poema es va estrenar l’any 1931, en el marc incomparable del Palau de la Música, amb el teatre ple a vessar. L’èxit va ser tal, que, des d’aleshores ençà, el Poema de Nadal de Sagarra no ha deixat mai de ser reeditat. L’edició que jo manejo és la del 1950, amb una dedicatòria del poeta, de l’any 1956. Va ser l’any que vaig ser premiat en els Primers Jocs Florals de Blanes. El meu poema es titulava “Obrint el Sagrari per primera vegada”. Va ser premiat amb un dels premis extraordinaris. L’any 1956, jo era un seminarista adolescent. No havia obert mai un sagrari. I això no obstant, el meu poema va ser premiat. Això va fer que l’hagués de recitar en públic, en el teatre Fortuny de Blanes. I es va donar el cas que, Sagarra, era present entre el públic, i va fer un gran elogi del meu poema. La qual cosa va tenir, com a conseqüència, que el gran poeta -que jo ja admirava- manifestés que em volia conèixer. I com que, en aquells anys, estiuejava a Blanes, vaig anar a casa seva, acompanyat del meu pare, i vestit amb una americana que m’havia deixat -per a l’ocasió- el meu germà Pere, que treballava a la Caixa, i usava aquesta peça de vestir, que jo no tenia. Sagarra va estampar una dedicatòria en el Poema de Nadal, que jo ja feia servir, i que mai he deixat de recitar en tots els Nadals de la meva vida.

Valgui l’anècdota com a confirmació de la validesa del que hem dit en el present article. És més important la idea que tenim de Déu que la demostració objectiva de la seva existència. Perquè, de fet, és la Idea la que ens guia i que té la virtut de ser operativa en el creient. I la idea que ens hem fet del Nadal no la canviaria per res del món. És la idea més bonica, més humana i més poètica que els homes ens hem fet de Déu. És també una font d’espiritualitat, que ens convida a ser homes i dones de bona voluntat. Bon Nadal a tots. -

Vostre: jaume.