VISITA AD LIMINA PERE CASALDÀLIGA

LA 1ª VISITA “AD LIMINA” del bisbe PERE CASALDÀLIGA.

“Ad limina” significa en el llindar (de les Seus dels apòstols Pere i Pau). Els bisbes de l’Església catòlica tenen l’obligació d’anar a Roma cada 5 anys, per tal de rendir comptes de la marxa pastoral de la diòcesis que els ha sigut encomanada. Del compliment d’aquest deure en té cura la cúria del Vaticà, que en porta el control. També s’encarrega de recollir els diners que cada bisbe aporta a l’òvul de Sant Pere (diners destinats al Papa i a les seves despeses). La “visita ad limina” no deixa de ser una forma de control i un reforçament del govern centralitzat de l’Església. Precisament perquè és així. no ha sigut mai revisat. I és clar: des de que els Papes viatgen, és més difícil establir un calendari de visites “ad limina” que vagi bé als bisbes i vagi bé al Papa. Mentre va durar el Vaticà II (1962-65), com que tots els bisbes eren a Roma, de les visites “ad limina” ni se’n parlava. Van ser tema d’actualitat a partir del pontificat de Karol Wojtyla i del seu braç dret, cardenal Ratzinger, com un símptoma més del moviment “restauracionista” que el tàndem Wojtyla-Ratzinger va estar duent a terme sense que -al principi- ningú no veiés cap on ens volia portar aquesta singular parella d’asos de bastos.

—-----------------------------

El bisbe Pere Casaldàliga va ser notícia perquè -al cap de 17 anys de ser nomenat bisbe- encara no havia fet la visita “ad limina”, que tots els bisbes estan obligats a fer. Per què no l’havia fet?

• Senzillament, perquè, en el seu cas, era del tot impossible viatjar a Roma. I una gran imprudència sortir del Brasil. Sabia que si sortia, ja no podria tornar.

En la meva opinió, aquestes dificultats havien de ser forçosament conegudes per la cúria vaticana, atès que, anys enrere, va enviar a la seva prelatura un visitador apostòlic, el qual amb prou feines s’hi va estar quatre dies a Sao Felix, no va visitar cap de les comunitats, va acceptar de parlar amb poquíssimes persones i, finalment, va donar una ullada a l’arxiu, més que res perquè el bisbe Pere i els membres del seu equip van insistir-hi d’allò més. Després, el visitador va marxar tal com havia vingut: sense avisar ni acomiadar-se.

De les conclusions que n’hagués tret el Visitador Apostòlic, ningú no en va saber res. El bisbe Pere va sol.licitar a diversos nivells -la cúria de Roma, la Nunciatura, etc.- les conclusions (o els informes) del Visitador Apostòlic, i tot el que va obtenir és la callada per resposta. Això és tan desagradable que només ho sap qui s’hi troba. Més que més, sabent que la visita havia sigut motivada per les denúncies i calúmnies d’un germà en l’episcopat. A ell l’havien escoltat, a Roma, i al responsable de la prelatura, no. Això no es fa.

Això no es fa, però va ser per aquí que el bisbe Pere va començar a tenir fama de rebel. Jo encara me’n recordo d’aquesta facècia. Va tenir lloc l’any 1977. Jo ja era al Collell, però estava al corrent de les notícies que anaven arribant des del Brasil. A Roma, havia tingut ocasió de conèixer i escoltar Dom Hélder Cámara, quan era bisbe auxiliar de Rio de Janeiro. Més endavant fou nomenat per Pau VI arquebisbe d’Olindo i Recife, les ciutats que venen a continuació de Sant Salvador de Bahia. Quina pena la meva, sabent que ja no puc complir el meu desig de visitar Recife! En aquests dos ports -el de Salvador de Bahía i Recife- arribaven al Brasil els vaixells de l’Àfrica, carregats d’esclaus.

Dom Helder Cámara -en els anys del concili- va formar part del grup minoritari de l’Església dels pobres, grup que es va formar arran del discurs de Joan XXIII, anterior al discurs inaugural:

• L’Església -va dir- es presenta tal com és i com voldria ser: l’Església de tots i especialment l’Església dels pobres.

Al final de la primera sessió -en la tercera i última de les conferències que Joan XXIII va encomanar-, el ponent va ser el cardenal Lercaro, arquebisbe de Bolonya, que va parlar en nom del grup de l’Església dels pobres. Va ser la conferència més original i també la més sorprenent. Es veu que l’Assemblea conciliar ja no hi comptava. El grup que havia recollit les paraules de Joan XXIII estava format per l’esmentat Lercaro (papable i la bèstia negra de la cúria vaticana), el venerable cardenal Gerlier, arquebisbe de Lyó, el teòleg dominic P. Congar, condemnat per Pius XII a l’exili i recuperat per Joan XXIII, com a teòleg assessor del concili i l’esmentat Helder Camara, que encara no era bisbe, i que cridava l’atenció perquè era com una flama encesa, apassionat pels pobres i etern candidat al Premi Nobel de la Pau. Aquest era el grup que, el 6 de desembre de 1962, es va presentar en l’Aula com a representant del (mal anomenat) Tercer Món. “Mal anomenat”, perquè Déu, que jo sàpiga, només va crear un món. D’on han sortit els altres dos?

Valgui l’anterior digressió per posar de manifest el gran valor que té la primera carta del bisbe Pere, adreçada a Joan Pau II. Que un missioner de la seva talla es vegi obligat a disculpar-se o fins i tot a presentar-se al Papa, provoca vergonya aliena. No dubto que, si algú la llegeix, també la sentirà: vergonya aliena i també pròpia, per haver participat a qualificar de “missioners” els viatges de Joan Pau II. Què tenen. de missioners, els inacabables viatges de Joan Pau II? Des de quan un missioner viatja amb honors de Cap d’Estat?

Joan Pau II va estar escenificant -en els seus viatges- la negació del bo i millor del Vaticà II, que no van ser els seus documents, sinó l’exemple que va donar l’Església en pes d’una lloable voluntat de servei. De retorn als orígens; de buscar la unió de totes les esglésies cristianes, i sobretot de fidelitat a l’Evangeli. I tot plegat, gràcies a la bondat de Joan XXIII, el Papa que els cardenals de la cúria van escollir com un Papa de transició, o sigui: com un compàs d’espera fins que sortís un candidat digne de substituir el gran Pius XII, considerat insubstituïble.

Atès que l’Osservatore Romano s’havia fet ressò de les crítiques contra el bisbe Pere, aquest va creure oportú escriure una carta al Papa -de bisbe a bisbe- per tal d’explicar-li la seva situació real. Una prelatura és un territori regit pastoralment per un Prelat, que tant pot ser un abat o un bisbe. No té encara el rang de diòcesi perquè no disposa de la necessària infraestructura. El bisbe Pere explica al seu germà en l’episcopat -Joan Pau II- que va ser el primer capellà missioner que va posar els peus a Sao Félix do Araguaia. I s’hi va quedar. A l’any següent va ser nomenat bisbe d’aquella Prelatura, l’extensió de la qual és de 150.000 Kms2 (o sigui: com tot Catalunya. Només que, a Catalunya hi ha 8 diòcesis, no sé si m’explico). Sao Félix do Araguaia està situat en l’Estat de Mato Grosso, en el cor de l’Amazònia. Araguaia és el riu que travessa aquella terra de color vermellós, habitada per indígenes (els “poseiros”, o pagesos sense títol de terra) i els peons (bracers dels latifundis). La població -diu Casaldàliga- viu precàriament, sense els serveis indispensables en matèria de salut, educació, transport, habitacle, seguretat jurídica i cap garantia de terra pròpia per poder-la treballar en el futur.

Els terratinents, per contra, no viuen allà, però són els amos de tot. El règim d’explotació és evident i el clima de violència, permanent. Des de la meva arribada he presenciat morts violentes -explica el bisbe Pere-. motiu pel qual -durant tots aquests anys, 17 en total, com a bisbe- no m’he mogut d’aquí. La dictadura militar ha intentat 5 vegades expulsar-me del país. Quatre vegades va posar setge a la prelatura, i fins i tot va posar preu als nostres caps. Alguns dels meus capellans i dels agents de pastoral (catequistes, mestres, etc) han sigut empresonats i torturats. El P.Jentel fou detingut, maltractat, condemnat a 10 anys de presó, posteriorment expulsat del Brasil i en l’exili, lluny del seu país de missió, va morir. Encara avui, diu el bisbe Pere, tres agents pastorals es troben sotmesos a processos judicials sota acusacions falses. Comprèn, germà Joan Pau, els motius pels quals no podia viatjar a Roma? Pensi, estimat germà, que no tenim ni un pam de carretera asfaltada. No és fàcil sortir del Brasil, cregui’m…

Confesso la meva admiració per aquest home de Déu, no menys que per la seva carta al Papa, amb la qual demostra que la visita “ad limina” no té com a primera finalitat “videre Petrum” (veure a Pere), sinó contribuir a mostrar el món catòlic a Pere. D’això se’n diu corresponsabilitat, sense la qual la col.legialitat perd sentit. En la seva carta el bisbe Pere opina sobre aquells temes que Joan Pau II considera tabús. Temes que es reservava per ell. Respecte als quals exigia -als candidats a bisbe- una promesa de fidelitat personal, cosa no gens ètica, però real. Acceptar la mitra a condició de no parlar ni deixar parlar sobre els temes que Joan Pau II no volia que fossin tractats és hipotecar l’Evangeli i l’Esperit Sant, que és qui ha de guiar l’Església.

Aquesta fidelitat a una persona és pròpia del feixisme. No és casual que, en la primera aparició pública de Karol Wojtyla, en el balcò central de la basílica, en un moment determinat posés el seu puny sobre la barana, de tal manera que, el periodista Juan Arias va comentar a un seu col.lega:

• Has vist? No t’ha recordat la persona amb qui penso, el gest que acaba de fer?

• Mussolini, potser? Jo també hi he pensat.

Casaldàliga és un lluitador nat. Va haver de suportar calúmnies de tota mena, per part -sobretot- dels latifundistes. Però les calúmnies que més l’hi van doldre van ser les dels germans en l’episcopat. Fossin aquests brasilers o bisbes de la cúria vaticana. No és just que els que no saben res de les penalitats dels missioners pretenguin jutjar-los. Sovint per obscures raons. Casaldàliga va comentar al Papa la seva manera poc edificant de viatjar pel món. És necessari viatjar amb honors de Cap d’Estat?, li va preguntar. No seria millor -i sobretot més ecumènic- viatjar menys, però de manera més pastoral?

En fi: en la seva carta, el bisbe Pere fa un exercici de sinceritat admirable. Pensa en veu alta les seves conviccions més profundes. I es posa sempre al costat dels perdedors, com ha de ser. No s’oblida dels ex-capellans, que s’han vist bescantats per la mateixa Església que han servit. I en tot moment defensa els seus col.laboradors, capellans o no. No cal dir que -rellegint la seva primera carta- m’he sentit més a prop d’ell que del meu bisbe actual, que no sols m’ha castigat injustament, sinó que m’ha deixat en la més absoluta indefensió davant de la Santa Seu. I és que bisbes i bisbes hi ha. Uns han arribat a bisbes a base de renunciar a tenir idees pròpies i de sumar mèrits a expenses de qui sigui. Bisbes amb fama de trepes, que se serveixen del càrrec per vehicular les seves fílias i fòbies. D’aquests bisbes, “libera nos, Domine”.

Manca comentar la segona carta, en la qual Casaldàliga explica els ets i uts de la visita “ad limina”, o sigui: el seu pas pels diferents dicasteris. Ho faré més endavant. Hi tinc interès, pel compte que em té. Vull que el bisbe Francesc Pardo vegi que no tothom fa com ell, que es va servir de la visita “ad limina” per fer-me creure que les mesures cautelars que m’imposva ell (i només ell), provenien de la Santa Seu. Al final resulta que els perjudicats per la Santa Seu som més fidels a la Santa Seu que els grans beneficiats d’aquest sistema que crea més víctimes que no en salva—--------------------

Vostre: jaume- 30-I-22