Què celebrem, la nit de Nadal?

Què celebrem, la nit de Nadal ?

• El naixement del Messies, potser?
• Mal temps, pels Messies. La gent no creu ni espera un Messies.
• Que Déu s’ha fet home, potser?
• Per contra, sobren homes que es creuen déus.
• L’equinocci d’hivern, o el naixement del sol, potser?
• Aquesta era la festa que celebraven els pagans. L’enllumenat dels carrers i dels comerços fa pensar que ens hem tornat pagans.
• Ens hi hem tornat? És això, el que vols dir?
• No, per tornar-nos pagans, primer hauríem de deixar de ser-ho.
• I no és així? M’estàs dient que som pagans?
• Pagans, ho hem sigut sempre. Almenys una mica.
• Així, què celebrem, la nit de Nadal?
• Això és el que pregunto. I tu em contestes amb una altra pregunta.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Això és tan sols una mostra d’un diàleg que podria ser tan llarg com es vulgui, però no avançaríem; arribaríem a la mateixa conclusió que aquest fragment deixa entreveure: Si no sabem expressar què celebrem, vol dir que no sabem -ben bé- què celebrem. Ens limitem a seguir la tradició. I en la tradició hi ha una mica de tot. La celebració del Nadal és híbrida: és cristiana i pagana, al mateix temps. El paganisme no va desaparèixer per l’arribada del Cristianisme, sinó que el va engolir, digerir i assimilar: el va fer seu. Basti saber que, la primera basílica dedicada a la Nativitat, a Betlem, la va fer construir Elena, la mare de l’emperador Constantí. Està situada molt a prop de “Casa Nostra”, l’alberg dels franciscans, els frares que tenen la custòdia dels Llocs Sants. (Tots els albergs dels franciscans es diuen igual: “Casa Nostra”).

Avui, la basílica de la Nativitat, dedicada a Maria, Mare de Jesús, segueix rebent visites i més visites. a pesar de les dificultats que implica sortir de Jerusalem i entrar en territori dels palestins. Hi ha un mur, coronat amb filferros de punxes, que serveix de control de frontera. Els soldats israelites pugen als autocars dels turistes amb les metralletes als braços. És un pur formalisme, ja ho sé, però sorprèn que sigui tan difícil arribar a Betlem des de Jerusalem. En la meva primera visita, així que vaig entrar a la meva cel.la de l’alberg “Casa Nostra”, vaig sortir corrents cap a la basílica, perquè ja havia vist que era a tocar. Faltaven uns cinc minuts per les 8. Vaig pensar: “encara sóc a temps per donar una primera ullada”. Estava impacient per veure el lloc on va néixer Jesús.

La porta de la basílica, pròpiament dita, estava tancada, però, al costat, hi havia una porta més petita i molt estreta, que donava a una escala, fosca, per mitjà de la qual es baixava a la cova on -suposadament- va néixer l’Infant Jesús. Magnífic! Començo a baixar a poc a poc, per la fosca, però content d’estalviar-me la llarga fila que sempre hi sol haver. He estat de sort!, em vaig dir a mi mateix.

• Una sort que va durar poc. Un o dos esglaons més i em trobo amb un “pope” vestit de negre, de ritus oriental, baix i rabassut, que em va fer fora a base d’empentes i de paraules que no entenia, però que, sens dubte, em deien que marxés, que ja era tancat.

Tancat no ho era, perquè jo bé que havia entrat! Però no vaig replicar (Déu me’n guard!), sinó que vaig sortir per cames i encara bo que no em va caçar amb el seu intent de donar-me una puntada de peu, al final…!

Arribat a l’alberg, entro a la meva cel.la, agafo el “poema de Nadal”, de Sagarra, i em poso a llegir-lo al costat de la finestra, des de la qual veia -oh miracle!- la cúpula de la basílica de la Nativitat, que, evidentment, no és la mateixa que va fer construir Elena (avui, Santa Elena), sinó l’última de les reconstruccions que s’han fet al llarg dels segles. De sobte, vaig plegar de llegir. Les ganes de plorar van ser més fortes. “Tu també -em deia una veu interior- has contribuït, amb la recitació de poemes nadalencs, a construir aquesta basílica, que ni tan sols està en mans de monjos catòlics. I encara que ho fossin. Són cristians, els catòlics?”

• Beneïda llàgrima!, perquè, aquí s’acaba l’article i la pregunta: Què celebrem, la nit de Nadal?

(La resposta, cadascú la sap. El Nadal interior és més fort i està més arrelat que els diferents Nadals que han sobrevingut amb el temps. La meva fe em diu que, aquell “Jesuset, que va néixer a l’Establia, nuet, nuet, és el Jesús que va morir -nu- a la Creu, escarnit per tots”.

Jaume.