EN EL SISÈ ANIVERSARI DE LA MORT DE KEKEO

Enguany, en el sisè aniversari de la mort del fillol, (veure nota 1) es dóna el cas que les dates de la tragèdia viscuda, coincideixen amb els dies de la setmana en què els fets van tenir lloc.

• El 5 de desembre de 2013 era un dijous, i enguany el 5 s’escau en dijous. A partir d’aquesta primera coincidència, els dies següents, també coincideixen igualment; Per aquest motiu, he reviscut els fets amb una intensitat molt gran.M’he sentit trasbalsat, i avui -8 de desembre, festivitat de la Immaculada- encara m’hi sento.

Per aquest motiu, he pensat dedicar el present article a la memòria de Kekeo, i al mateix temps als amics i feligresos de Riells, com la millor manera d’agrair-vos la vostra valuosa ajuda, tant pel que respecta al fillol, com pel que respecta a un servidor. Mil gràcies!

---------------------------------------------------------

A continuació, desitjo oferir-vos unes Notes, com qui ofereix un ram de flors, que, pel seu contingut, són molt esclaridores dels fets viscuts. Entre les quals hi ha també algunes novetats -notícies d’última hora-, que crec que les heu de saber. Són coses que he sabut, bastant després que el llibre “Més que un crim” fos editat. (Nota: Disposem, encara, d’exemplars del llibre esmentat, que estan a la vostra disposició.

Els podeu aconseguir enviant un correu a reixach.escriptor@gmail.com i posant COMANDA LLIBRE al assumpte. Us l'enviarem contra reemborsament de 15 € per unitat a la adreça que ens indiqueu.

---------------------------------------------------------

DIJOUS, 5 DE DESEMBRE DEL 2019.

Plou a bots i barrals. Plou durant tot el dia, i a les 5 de la tarda ja és fosc. A més foscor exterior, més claror en la meva ànima. No puc deixar de pensar en la tragèdia que vaig viure en tal dia com avui, sisè aniversari de la mort del fillol. Sembla que era ahir, i ja han passat sis anys des d’aquella fatídica tarda. Amb tan sols 10 minuts, Kekeo va perdre la seva vida, i la meva no ha tornat a ser mai més la mateixa. Em segueixo preguntant, amb angoixa, si no hauria d’haver mort la mateixa tarda que va morir el fillol. De què m’ha servit la condició de “No imputat”, decretada pel jutge, si aquesta condició no crea cap obligació en ningú. No entenc que, la presumpció d’innocència sigui obligat respectar-la, i la condició de No Imputat, que és molt més que la presumpció d’innocència, que, d’altra banda, inclou, no sigui obligat respectar-la. I si resulta que l’obligació existeix, que no ho sé, val a dir que, en el cas de la mort del fillol, no va ser respectada per ningú. Per cap de les persones, vull dir, que van intervenir en el cas. Algunes de les quals, ni tan sols estaven obligades a intervenir-hi. Tal és el cas del bisbe de Girona.

(No para de ploure; el vent fa que la pluja s’abati contra els vidres de les finestres del meu pis, com si volgués entrar, o com si hi tingués un dret. El mateix que va fer el bisbe en el cas de la mort del fillol. Va entrar en el cas abusant de la seva autoritat episcopal. No perquè hi tingués dret, sinó perquè se’l va atorgar. Heus aquí el tret que millor defineix el moviment restauracionista, que van dur a terme el Papa Wojtyla i Benet XVI. Restaurar, en sentit etimològic, és tornar les coses al lloc que eren abans.O sigui: abans de la reforma del Vaticà II. La intervenció del bisbe Pardo va ser una clara ingerència en un cas, que no era de la seva incumbència, ni tampoc de la seva jurisdicció. La conseqüència immediata de la seva ingerència va ser que el crim comès en el meu domicili va ser minimitzat de tal manera, que amb prou feines se’n va parlar. Ja no dic la víctima, que va quedar a mercè de tota mena d’especulacions, i finalment va ser ignorada, com aquell qui res. Mentre que un servidor, que no hi estava inculpat, vaig anar d’Herodes a Pilat, arrossegat per la desafortunada intervenció del bisbe i per la seva manca total de transparència.

--------------------------------------------------------

NIT D’INSOMNI: La Caporal m’ha obligat anar, amb engany, a la Comissaria dels Mossos per fer l’Atestat. Heus aquí un altre abús d’autoritat, encaminat a fer-me abandonar el meu pis, sense ordre judicial.No hi estava obligat, avui ho sé, però en aquell moment tenia dubtes. Com és que em va obligar a sortir del meu pis, si amb prou feines m’aguantava dret, com a conseqüència del trauma que la mort violenta del fillol m’havia provocat? M’hi vaig resistir. Li vaig demanar si l’atestat no es podia fer en el pis, perquè no em veia en cor de sortir al carrer, en aquelles hores de la nit, i després de les moltes hores de tensió viscudes, esperant que tot l’enrenou s’acabés...Em va dir que no, que havíem de sortir. Mentida podrida!

- Els que havien de sortir eren els dos Mossos que acabaven d’entrar en el pis, i s’hi van quedar, sense permís del jutge. A fer-hi què, en el pis?

Això no ho vaig saber del cert fins al cap de dos anys i mig, quan va tenir lloc el judici a l’Audiència de Girona, finals de maig, primers de juny del 2016. En aquestes dates, un servidor ja no era jo. El pobre Kekeo tampoc era el mateix. Del crim, ningú no en parlava. Van desfilar en el judici uns testimonis que no eren tals. D’on havien sortit? Aquesta pregunta l’ha de contestar en Manel Mir, que va oficiar com advocat de l’autor confés del crim. I què se n’havia fet, de l’advocat Pararols i de les seves contínues acusacions contra la meva persona?

• L’advocat Pararols estava inhabilitat, de molt abans que agafés el cas. De fet, no el podia agafar, el cas.
• I com és que el va agafar?
• No se sap. El seu és un cas de perjuri, de falsificació d’atribucions i de prevaricació. No va actuar d’ofici, sinó de vici: el vici de fer-se publicitat a expenses dels casos que agafava d’ofici, però aquest no és el cas, perquè estava inhabilitat. Com a molt, va ser l’advocat de palla del diari “El Punt-Avui”. Tot el que va publicar el “Punt-Avui” va ser un engany rere l’altre. Pura gasòfia, destinada al consum.

Manel Mir és l’únic advocat que figura en la Sentència. No és creïble que actués d’ofici. És més que probable que, els seus serveis fossin a compte del Punt-Avui, ja que, en la recta final, apareix en les pàgines del Punt-Avui com a coautor -amb la Tura Soler- d’articles altament difamatoris contra la meva persona, amb el cínic propòsit de desacreditar-me, en tant que únic testimoni presencial del crim. L’últim dels articles publicats pel Punt-Avui es titula: “Sexe i droga, preludi del crim”. Dubto que es pugui anar més lluny

Una pregunta i una observació. La pregunta és la següent:

• Si el retard amb què es duen a terme els judicis de jurat popular, és la dificultat de trobar persones que no hagin sigut influïdes per la premsa, ¿Com s’explica que no hi hagi una normativa que determini el final del temps hàbil per parlar de temes que ja són en mans de la justícia, a l’espera de ser jutjats?

Fins aquí la pregunta. L’observació és la següent. En el meu llibre “Més que un crim”, vaig fer al.lusió a un advocat que, així que el crim va ser notícia, va manifestar, en un restaurant de Girona, i amb veu prou alta perquè ho sentís tothom, el següent: M’agradaria agafar aquest cas del crim de Blanes, en què hi ha pel mig un capellà. I us asseguro que, si l’agafo, aniré a fons.

Que Déu t’escolti, Mir, ja que ningú té més interès que jo per aclarir per quins set sous els mitjans, i els advocats que van prendre part en el cas, es van acarnissar contra la meva persona, en lloc de respectar, com era el seu deure, la meva condició de NO Imputat.

----------------------------------------------------------

Dia 6; Festa de la Constitució. Continua sent per mi un dia en blanc. Era l’endemà del crim. Tot el que recordo és que vaig netejar el bassal de sang que hi havia en el passadís, en el lloc en què el fillol va fer el darrer sospir. La sang no era tan abundant com pensava. La raó la vaig saber molt després. El fillol va morir a causa d’una hemorràgia interior, provocada per les dues ganivetades que va rebre, a banda i banda del tòrax, que van ser mortals de necessitat. Van ser dues ganivetades consecutives, d’una força brutal. Abans, però, ja havia rebut una ganivetada -de dalt a baix- que li va buidar un ull. No va tenir temps ni maneres de defensar-se. Per tant, tot el que es va publicar al respecte -sobre baralles, discussions i gelosies- estaven fora de lloc. Es van esgrimir falsos atenuants, i es va buscar una lògica entre els fets i la motivació, que estava completament fora de lloc. En la tarda dels fet, no hi va haver, en el meu pis, cap baralla ni cap discussió. I encara menys, cap provocació per part del fillol, que no sols no coneixia les filles de l’Eloi, sinó que mai li vaig sentir cap paraula ofensiva, ni res de semblant, sinó que, tant ell com jo, havíem fet tots els possibles per evitar le seves visites, sempre incòmodes i perilloses.Entenc que aquesta deriva del cas prové de la ingerència del bisbe. Ell i el seu Vicari general són els principals responsables de l’embolic que es va crear arran del crim. Van actuar sense cap mica de transparència, per motius poc confessables, i amb uns resultats de jutjat de guàrdia.

----------------------------------------------------------

8 de desembre: festivitat de la Puríssima. Un oasi de claror enmig de tanta foscor. Conservo viu el record de la missa que vaig celebrar a Riells amb tots els meus feligresos, que em van esperar fora del temple, i els va mancar temps per donar-me el condol i per abraçar-me. Aquest gest dels feligresos, em va donar la fortalesa necessària per perdonar l’Eloi, en el transcurs de l’homilia. No me’n penedeixo. Mai no em penediré de res que sigui cristià. Aquell gest ho era. I a dia d’avui, el tornaria a repetir, a pesar que no va ser tingut en compte pel bisbe, ni tampoc pels meus germans capellans, ni va servir perquè el judici fos més just. Tant se val!

-----------------------------------------------------------

Últimes Notícies: Tal com vaig dir i vaig preveure, el gran beneficiat d’aquesta paròdia de justícia, va ser l’autor confés del crim. He sabut per terceres persones que ja gaudeix de permisos de sortida. Ha recuperat la seva família, desestructurada per la seva violència de gènere i el seu masclisme homòfob. Els seus antecedents penals van ser hàbilment silenciats, per poder carregar les tintes contra la meva persona. A dia d’avui, em consta que, la versió que preval en el si de la seva família, és que ell no va cometre el crim, però, com que últimament traficava en la venda de drogues, el van culpar a ell. Dues sortides de to prou conegudes. En les famílies burgeses se sol dir: el nostre fill no és dolent, però freqüenta males companyies. I en les famílies humils, se sol dir: sempre rebem els mateixos, o sigui: els pobres.

------------------------------------------------------------

Em consta que el bisbe va fer una visita rutinària a la presó del Puig de les Basses. L’Eloi hi va voler parlar, perquè va creure que era el seu aliat, però el bisbe se’l va treure de sobre. A pesar de tot, em consta que -tal com han anat les coses- se sent més heroi que culpable.

Al capdavall -deu pensar- atacar un parell de “maricons”, és fer un bé a la societat.

-------------------------------------------------------------

No ens manquen raons per desconfiar de la justícia. Raó de més per ser exigents amb ella i per vetllar perquè sigui justa. No sabria què més dir. Llevat que, una societat millor, només pot ser fruit del millorament personal de tots i de cadascú.

Descansi en Pau en Kekeo, el meu fillol, i que sàpiga que el seu padrí -i les persones que hi confien- vetllarem perquè descansi en pau i perquè la veritat brilli amb llum pròpia, i en bé de tothom.

Vostre i agraït: Jaume

-------------------------------------------------------------

NOTA 1. INTRODUCTÒRIA: El 5 de desembre d’enguany -2016- s’ha complert el sisè aniversari de la mort del meu fillol, Kekeo, en el meu domicili de Blanes, C/. Pau Casals, 47, 6B.- Val a dir que el meu domicili també era el seu, des de la seva arribada a Blanes, el 31 de maig del 2010. Va arribar cap a les 6 de la tarda. Amb el passaport en regla i els visats pertinents: el de Lisboa -d’entrada a la Unió Europea- i el visat espanyol, ja que el seu destí era Blanes (Catalunya-Espanya). Va passar els controls de passaport per compte seva, sense cap ajuda. Havia complert 19 anys el mes de gener. Era major d’edat i viatjava pel seu compte. No duia diners, llevat dels imprescindibles per les despeses del viatge, Aquestes les vaig sufragar un servidor. Ho vaig fer per mitjà de l’agència Blanes (o Blanda). Vaig gestionar un bitllet d’anada i tornada, d’un any de validesa, el màxim temps que s’acostuma a donar. Vaig decidir fer-ho així pel respecte que em mereix la llibertat de les persones. I en el cas de Kekeo, encara més. Vaig tenir present que, si per la raó que fos, canviava d’opinió, tingués l’oportunitat de tornar al Brasil amb el mateix bitllet que havia vingut. El Passaport, també va ser sufragat amb els meus diners. Però el va tramitar ell, a Salvador de Bahía. Era l’única manera possible de tramitar-lo. Els diners pel passaport els hi vaig donar a mà, abans de marxar de Salvador de Bahia. Més tard, per mitjà d’una trucada, em va dir que s’havia vist obligat a gastar els diners pel passaport per saldar alguns deutes de la seva mare. Em vaig sentir contrariat, però, fent un esforç, li vaig enviar l’import de treure’s el passaport, i em vaig mantenir a l’espera. Amb aquest precedent, vaig optar -per a major seguretat- encarregar a l’esmentada agència la tramitació d’un bitllet electrònic, de les mateixes característiques -d’anada i tornada i d’un any de validesa- que Kekeo havia de recollir en el mateix aeroport, hores abans de pujar a l’avió. Kekeo, per la seva banda, va rebre la contrasenya -personal i intransferible- per poder recollir el passatge d’avió. Això vol dir que, si per la raó que fos, ell no el recollia, el bitllet es perdia, i els diners que m’havia costat, també. Vaig preferir córrer aquest risc que no el d’enviar-li l’import i que els diners servissin per altres finalitats que aquella en la qual ens havíem posat d’acord.