Fecha de publicación: Nov 13, 2018 8:30:45 AM
La nostra arribada a Andrijevica va coincidir amb un temps força lleig (realment, tot i ser estiu per aquella contrada el clima de muntanya és predominant i el Sol combina igual amb núvols i pluges, a banda de refrescar a la nit).
Un cop instal·lats a l’hotel, al bell mig del poble, com encara era d’hora, vam sortir conèixer la ciutat que ens acollia, mare meva, que lletja, cada passa ens allunyava més de la bellesa a la que ens estava sometent el país, no deixàvem el mon rural, però aquella massificació d’edificis lletjos, al mig d’un mon tan verd produïa una sensació gairebé de por. Vam aprofitar que semblava que anava a ploure per tornar a l’hotel a descansar.
L’endemà vam començar visitant Plav, un poble a la intersecció on anar cap a Kosovo o Albània, però nosaltres vam continuar cap a Plav, o millor dit, el seu llac. Un llac a l’alçada dels anteriors però al estar a tocar del poble perd part de la màgia, bé les abelles que hi havia també van ajudar a escurçar la visita.
Vam continuar l’excursió visitant Gusinje, gaudint de la seva mesquita i d’unes peculiars estructures defensives amb forma de torre-xemeneia.
Ens vam endinsar dins de la municipalitat de Gusinje tot buscant les ‘waterfalls’ d’Ali Pasha, que havien de ser uns manantials d’aigua curativa però que es van convertir en una de les decepcions del viatge, doncs no vam trobar gaire res (estava tot enfangat força enfangat).
Així que vam tornar, per una carretera ‘secundària’ (i ull que la principal no és que fos una autovia, que quedi clar), a dinar a Plav, al restaurant Abas, on les vistes al llac amb les muntanyes al fons són precioses.
Però després de dinar encara teníem ganes de més (el fet que el dia s’aixequés del tot també va ajudar) i vam tenir molta sort, doncs vam anar al Parc Nacional de Prokletije, a l’entrada oficial, però que no deixa de ser un lloc recòndit a més no poder, cert que s’estan construint lodges i bungalows de fusta, com a molts llocs de Montenegro, però de moment ni tan sols està cartografiat amb el google maps.
Sé que molts cops hem fet servir l’expressió que una muntanya sembla Mordor, però és que les muntanyes ‘maleïdes’ el seu nom s’entén molt ràpidament un cop les veus, deixant Mordor a l’alçada de Bambi. Espectacular. Fan por quan les veus des de lluny i des de l’esplanada espectacular a dins del parc on vam estar jugant a futbol una bona estona sembla que se’t pugin menjar en qualsevol moment. Un autèntic momentàs de la nostra història viatgera. Realment ens van agafar ganes d’endinsar-nos a l’aventura que suposa el trekking del sender del parc de la pau. Una ruta que travessa aquesta serralada entre Montenegro, Albània i Kosovo.
De tornada cap a casa encara tenim temps de visitar el monestir de Brezojevica, no tan maco com el de ‘Sant Jordi’, però al estar sols allà ‘ens va entrar molt bé’. I, de fet, buscant-lo per Google els frescs que hi ha són força macos. Nosaltres ens vam quedar intuint-los a les fosques.
L’últim dia per la zona vam tornar a fer el mateix camí que el dia abans, Plav, Gusinje, manantials d’Ali Pasha, i aprofitant que el dia ‘de moment’ aguantava, ens vam endinsar cap a Grlja, una de les entrades ‘alternatives’ al Parc de Prokletije. De camí, un mausoleu amb la bandera d’Albània, que sempre impressiona i que ens situava una mica on érem.
Vam aparcar al arribar Grlja, quan la pista per la que s’arriba s’obra en una esplanada, de nou amb unes vistes a les muntanyes maleïdes espaterrants. A partir d’allà la pista només és apta per 4x4’s. Allà, vam veure un salt d’aigua que ha foradat la roca fent un mini-canó, bé, però res especial i un restaurant-refugi on després fem un cafè per guarir-nos d’una fina pluja que va començar a caure.
Al marxar la pluja vam anar al “lloc”, Oko Skakavice, “l’ull”. Vam decidir que si la pista només és apta per 4x4’s i nosaltres teníem un 4x4 doncs... que hi anàvem en cotxe, una estona de diversió al volant. Haguéssim pogut anar caminant però entre el dia i l’Aranet millor no arriscar).
I al arribar a “l’ull”... buffff, no deixa de ser una basal natural, un estany format a un país on la natura és predominant, però és que possiblement aquell petit indret sigui una manera de resumir un viatge, quins colors, verd, blau, turquesa... Colors difícils, no ja de descriure’ls, si no directament d’entendre’ls, segons com, feia mal mirar, com quan es mira directament al Sol, doncs una sensació semblant deguda a la radiació d’aquells colors tan especials.
Una estona de contemplació, meditació, reflexió, i de fer fotos com bojos abans de tornar a dinar al mateix refugi on havíem fet el cafè una estona abans, un indret tan autèntic el volíem allargar el màxim temps possible. De camí, ens plantegem com hagués molat caminar més per aquelles muntanyes, i anar als estanys que encara estan més endins, però som conscients que anem amb dos nens i que ara per ara, això no toca.
A la tarda tornem cap al nostre hotel on passem una estona de relax, escrivint postals, llegint... i adonant-nos que hem passat dos dies en un indret del que no teníem ni idea, i que el viatge està sent fantàstic.