Costa Esmeralda (i d'altres)

La platja en si, doncs si, molt maca, sobretot l'aigua, certament, una piscina de diferentes blaus i el fet de poder-te moure pel bosc que hi ha darrera que refresca tant o més que la mateixa aigua. Ara, l'annècdota va ser veue un paparazzi (que estava amb tota la família a la platja) apostat en una roca, camarot en mà, apuntant i disparant cap algun suposat famoset que o bé estava a l'aigua o en una espectacular casa que donava a l'aigua.

Vam tancar el dia amb una visita a Porto Cervo, tot i la quantitat de crítiques negatives que havíem tingut durant la preparació del viatge, inclosa la mateixa guia que no deixa el poble gaire bé. Però la Mireioneta volia visitar l'esglèsia que en foto tenia molt bona pinta i jo, volia veure si era cert allò dels preus tan prohibitius. Primera parada, l'esglèsia Stella Maris. Molt bonica, senzilla com les esglesia d'Eïvissa però amb uns tocs com si fos obra d'Antoni Gaudí. Només per això ja va valer la pena els minuts de carretera (estem allotjats força a prop de Porto Cervo). Després una passejada ràpida pel poble que a veure, si, hi ha uns quants edificis que rellisquen força, semblant una versió posh-sesentero de Rocadura, però hi ha d'altres que estan bé. El port com a tal no deixa de ser un port esportiu on hi ha restaurants pijos, i on segurament en alguns pagues el que no està escrit, com a molts ports esportius. Però n'hi ha d'altres on soparies, sense mirar preus per 50€ i mirant per uns 30€ sense problemes, a banda de que també hi ha llocs 'normals' de menú a 15€. En resum, que 'no es tan fiero el lobo como lo pintan', tot i que si que fa una mica de fàstic el veure stand de Rolls-Royce per aquí, no se què patrocinat per Hublot per allà... però que per una estona i veure-ho, perfecte.

L'endema va tocar excursió llarga, directes fins a Tempio Pausania, el primer poble medieval que hem explorat, un poble de muntanya amb edificis de pedra (d'aquí de pedra en van sobrats) alguns de força interesants i curiosos, com 'el purgatori', una esglesia construïda per un paio de la zona que va cometre una massacre i va obtindre la bula papal construint una esglesia al lloc dels fets. Abans de marxar fem un picnic a la font de Rinnaghju, a les afores. Aquesta font està situada en un lloc molt agradable i teòricament té beneficis diurètics (ves que l'aigua no ho tingui això de que fa pixar).

Com els nens dormen fem una altra tiradeta de cotxe per recòrrer el valle de la luna (objectiu futur: saber quans 'moon valley' hi ha a la terra), on sense baixar del cotxe gaudeixes de ben aprop de les roques erosionades pel vent, formant formes si més no curioses.

I conduint ens hi arribem a Perfugas on visitem el temple nuràgic que ens faltava, sense contar la Domus Janas, un Pozzo Sacro. La noia del centre d'informació ens hi acompanya i ens obre la porta (previ pagament de 3€), a més de fer l'explicació pertinent. Un pou sagrat és una estructura amb base amb format de pany amb una bòveda no molt alta a la part rodona. Per l'altra part hi ha unes escales que baixen cap a l'interior entre 5 i 10 metres. Al final de les escales, arribant al que seria la part fonda de la part rodona del pany, es posava aigua, venerada per la cultura nuràgica com una deïtat, fent-se sacrificis de cèrvols a les afores. Com a curiositats, tot els Pozzi Sacri es construien amb pedra calcària, inclós aquest, tot i que la pedra de la zona era una altra, la importaven per donar-li un aspecte més 'inmaculat' al temple. L'altra cosa, en contra del que és diu, no tots els pous estan orientats a ponent (de fet aquest no ho està pas), simplement (i això no m'ho crec), en els solsticis la llum de la lluna entrava perfectament pel forat de la bòveda.

Comencem a recular i ens desvíem pel llac Liscia, molt fotogènic la veritat, per a nosaltres no té la màgia del Ramsko (el nostre llac) però no queda gaire lluny, inmens, molt allargat i desde la pista per la que ens dirigim a l'últim destí del dia, una mica elevada respecte al llac, restem embadalits.

L'última parada del dia és a les oliveres milenàries de Luras, el conjunt d'arbres més vell del món i on el Patriarca, una olivera de més de 4000 anys d'edat, és l'arbre més vell d'Europa, en aquest no s'hi pot entrar pel risc de que té branques que es poden trencar pel seu propi pés, però el seu aspecte és imponent, a mi, i per una vegada em posaré poètic, em transmet 'sabiduria', ara em posaré freak, deguda als (atenció SPOILER als seguidor de Cancion de Fuego y Hielo) arcianos i el Bran em recorda al arbre de la vida. A banda d'aquest si que es pot entrar dins de les altres oliveres, on ens dediquem a buscar barrufets i a donar-li de berenar a l'Aranet. Hi estem tan bé que tornant cap a casa diem de posar-ne una a Vilallonga. Requisit, que tingui més de 400 anys.