Maurici Oest
Fecha de publicación: Aug 30, 2019 8:6:56 PM
El primer dia complert a Mauricio ens el vam prendre amb calma, estàvem cansats després de dos dies de viatge, i tampoc teníem la roba de platja per pasar-nos el matí a la platja, així que vam dormir fins quarts de deu i vam sortir de casa, direcció la platja d’Albion cap a les 11, on volíem cercar indicis de la presencia del Dodo tal i com ens va dir en Roc Barroc.
Vam arribar a una zona on el bany no estava recomanat, però era espectacular, doncs multitud de pedres volcàniques, corall i cocos barraven el pas a l’oceà Índic, on s’hi podia arribar però les onades espetegaven amb força. Bona sessió de fotos i de cerca, doncs sabíem que el Dodo menjava cocos i fins i tot ens va veure ous de dodo.Des d’aquell recó de Maurici veiem el far d’Albion, un lloc que no surt a la ‘Lonely’ i be que podria ser-hi, el far és maco, encara funciona cada dia i des de dalt sembla que té una panoràmica espectacular (diem sembla perquè ho deia un cartell de turisme de Maurici però estava tancat).
Però encara ens va agradar més els voltants del far, uns precipicis de roca volcànica queien a un mar on hem vist per primer cop l’aigua turquesa que volem a Maurici, i en una petita badia, on la roca forma una capritxosa esquera, estil la platja de las catedrales, hi ha una mini mini cala, amb sorra de platja, que no tenim ni idea com deu haver arribat, on si hi pots accedir creiem que pots dir que “t’has passat les platges”.
I “el millor de tot”, tot mirant pel far, hem trobar una ploma de Dodo que clavava una nota del corsari Robert Surcouf, el rei dels corsaris, el qual confessava que es va amagar dels anglesos quan l’illa estava apunt de ser conquerida pel Regne Unit. Allà, vell i feble, va trobar-se amb uns quants dodos, que l’anaven a veure cada cop que cuinava pastis de tortuga i, que per si algun ànima caritativa volia continuar la tradició, va escampar la recepta per l’illa. Així tirava enrere als caçadors i, de pas, ens donava feina a nosaltres. Per començar havíem d’anar al nord i al monument dedicat als humans que en Surcouf va maltractar.
Després d’omplir el dipòsit vam anar cap a al Sud, per la carretera que ressegueix en bona part la costa, gaudint d’un paisatge tropical espectacular, verd verdíssim amb palmeres i d’altres arbres frondosos, molt estil Costa Rica o, com va dir l’Aranet, una de les illes de Jurassic Park (clar que bé a ser el mateix). Ara, el que no vam gaudir va ser del clima, també tropical i tant feia molta calor com plovia.
Després d’una estona al volant, al igual que al clima, també ens havíem d’acostumar a conduir per la dreta, al passar uns manglars just quan la carretera vorejava l’oceà, en un canvi de rasant, vam veure per primer cop el mont Le Morne i, com passa sovint amb aquestes muntanyes, s’entén ràpidament la seva importància i mística, però tant com la muntanya (o muntanyeta que no és gaire alta), ens va deixar bocabadats la badia i el color de l’aigua. Vam començar contar els dies per visitar-la.
Però no era el nostre objectiu, nosaltres anàvem cap a Chamarell, o més concretament cap al seu Curious Corner, un ‘museu’ d’il·lusions òptiques on, com bé diu el seu nom, tot és curiós i on ens vam fer un tip de riure fent-nos fotos ‘des’-proporcionades, escapant-nos d’un laberint de miralls o caient pel forat d’un ascensor. Un d’aquells llocs ‘per nens’ on els adults s’ho passen igual de bé. Tot, el lloc, l’entorn (al mig del parc natural de Dark Grove), el personal, que t’explica les il·lusions i et fa les fotos sempre amb un somriure, una experiència molt recomanable, que es pot combinar dinant allà mateix, DEMANANT LA PIZZA PIRAMIDAL i on vam conèixer el Bulful Orfeo, el primer ocell mauricià peculiar que hem vist, una espècie de cadernera ‘amb cresta’Al sortir no sabíem si anar a la terra dels 7 colors i la cataracta de Chamarell, doncs està molt a prop, però el dia lletjot i, com a Maurici es fa fosc de seguida vam decidir tornar cap a casa aturant-nos a les salines de Tamarin, situades a peu de carretera.
Ja a casa, vam rematar el dia gaudint del ping-pong, les maquines de gimnàs i de la piscina del ‘condomini’, on els nens es van banyar en calçotets, fent vacances.
L’endemà ens vam llevar una mica més d’hora però tampoc vam matinar, l’objectiu del dia es va quedar en visitar Port Luis, la capital del país, tot i que el president viu, com la majoria dels Mauricians a un dels pobles de l’altiplà central, més concretament a Moka.
Vam arribar cap a quarts d’onze i vam començar la visita per Le Caudan, la zona portuària, convertida en un centre comercial tan bufó com cosmopolita, amb algun recó graciós per fer alguna foto, per fer un cafè ‘internacional’ i sobretot, per comprar El Petit Príncep en crioll, la llengua dels descendents dels esclaus africans al país.Però nosaltres volíem alguna cosa més “autèntica”, entenen per autèntic alguna cosa genuina, així que vam passar per molts bancs (Maurici és la seu de molts bancs africans i alguns asiàtics) i per la plaça d’armes, que és un bulevard amb aquestes palmeres tan altes amb un tronc blanc que sembla pintat. Al final del bulevard hi ha la casa del governador, una casa colonial francesa.
Però nosaltres vam continuar caminant fins al mercat central de Port Louis, un lloc bulliciós on al pis de baix es venen fruites de molt tipus, però ens va semblar car i ens va donar la sensació de ‘doble preu’ per locals i ‘guiris’. El pis superior està dedicat a souvenirs, i tampoc ens va agradar gaire doncs els venedors són una mica pesats. D’acord que duia una samarreta que té vora 13 anys, però no estava tan malament com per necessita urgentment noves t-shirts!!! El que buscàvem eren banyadors!
Al segon pis hi ha una espècie de H&M indi, on tenen roba de diferents marques (no de les cares) a u preu raonable, però només hi havia banyadors per l’Aranet, un que ja es podia banyar a Maurici.
Dins del mateix recinte, als primers laterals hi havia la zona de menjars ambulants, primer vam tastar un suc de canya de sucre que ens va agradar molt als grans i gens als petits i després, després va ser un moment d’aquells en els que a la Mireioneta li brillen els ulls quan viatja (i això que no es trobava gaire bé), d’aquella manera tan especial i que a mi em fascina.No va ser molta estona, per vam triar menjar allà mateix agafant el menjar en un lloc amb cua, i mentre esperàvem, la Mirieoneta va xerrar una estona amb la noia que tenia al davant, que si sabia on podíem trobar banyadors, que si llàstima perquè tinc una botiga de souvenirs però banyadors no en tinc, és igual del que parlessin, va ser molt maco.
Maco i bo, perquè al final la noia va fer la comanda per nosaltres i vam menjar com uns reis tastant els dhal puri (puré de llenties en un pa ultra fi), els rotis (uns bunyols amb curry) i les caques de colom una pasta cruixent amb vegetal per dins, en una zona del mercatal primer pis amb taules i cadires per fer tranquil·lament el pícnic.
Al segona exterior hi ha més basar, però ens feia mandra que ens emprenyessin, així que vam sortir fora del recinte a mirar pels carrerons adjacents, al principi vèiem que els gremis s’agrupaven per trams, així que quan vam veure botigues amb roba ens vam animar, però res...
Tot i així, al acabar les botigues de roba, vam oblidar la ‘recerca del banyador” i ens vam centrar en gaudir d’una zona que anava passant d’Índia a Xinesa, i amb una autenticitat encara més gran, eren aquells locals de pel·lícula, on el turisme, ja de per si escàs a Maurici, aquí ja era nul. I el que es perd!
Però nosaltres no ens vam perdre arribar al mesquita de Jummah, una mesquita eclèctica, com no pot ser d’una altra manera a Maurici, però totalment oberta al visitant, de fet als nens només els van cridar l’atenció una vegada, a la Mireioneta la van deixar entrar sense haver de tapar-se les espatlles ni res i fins i tot, un senyor, suposem que l’imam, va venir a dir-nos si volíem passar a prendre un te i xerrar. Sabem que és de mala educació, però ho vam refusar perquè amb els nens...
I el bo no acabava aquí, perquè Maurici/Port Luis és tal que surts del mesquita i et trobes una porta xinesa que t’anuncia l’entrada al Chinatown de la capital. Un lloc que et porta directament a la Xina més autèntica, amb locals amb rètols només en xinés, pintades a les parets i amb el drac més gran d’Àfrica entrant i sortint per les cases del barri. Un lloc, que amb l’afegit d’estar molt a prop del mar, té una vibra portuària de pirates i històries nocturnes molt fàcils d’imaginar (i això que el casino del barri va ser cremat per uns hooligans).De tornada, vam tornar a entrar al basar del mercat i, per fi, vam trobar banyadors per a en Pauilolo i per mi, regatejant que és el que toca, però tampoc vam baixar gaire el preu la veritat. El de la Mireioneta, també el vam aconseguir, però a les botigues de fora... anant just en la direcció contrària que poca estona abans... ja ens podíem banyar tots!
L’hora que era ja no ens donava per anar a cap platja, devem ser els primers turistes que arriben a Maurici i no trepitgen sorra de platja fins el quart dia. Així que per allargar el dia vam anar fins el museu d’història natural, un petit espai on mostres molts dels animals que pots trobar a Maurici, des d’insectes, papallones, ocells (hi havia el nostre Bulful), animals marins, terrestres, i una sala dedicada al Dodo, on vam corroborar coses que ja sabíem i coses noves, com que és parent dels coloms.
De tornada cap el cotxe, vam (vaig) corroborar que Port Louis no es una ciutat gaire adaptada a discapacitats, les voreres estan plenes de sots i pedres en mal estat. Jo vaig ser tan gafe, que no em va caldre ni una pedra, el turmell em va rebrincar en un forat del pati del museu i vinga, a aguantar el mal uns dies.
Vam passejar pels jardins de la companyia (anomenats així per ser el patatal de l’exercit francès durant l’ocupació gavatxa de l’illa), on ens van encantar les figueres de Bengala allà disposades, un arbre d’aquells ple de lianes. Ara bé, a Port Louis, com a moltes capitals, el nombre d’indigents i alcohòlics és elevat, i aquest punt é delicat. Ja en portàvem uns quants i aquí ja vam decidir anar tornant cap a casa.
Ara bé, abans d’haver de donar una volta enorme per arribar al cotxe, a Port Louis molts carrers tenen baranes que no es poden travessar i dificulten la mobilitat (a la plaça d’Armes també ens vam quedar “encallats”), com per art de màgia ens vam trobar l’edifici d’Ari Mauritius i vam entrar a veure si podíem agilitzar el tema de la nostra maleta, ens van confirmar que no sabien on era, però ens van donar el nombre d’expedient, així el podíem seguir per internet, i el més important, sabíem que hi havia expedient.
Com hem dit, vam donar una volta per tornar a Le Caudan des d’on vam desfer les nostres passes per tornar al cotxe i tornar cap a casa...
...però a l’entrada de Port Louis havíem vist un temple hindú que tenia molt bona pinta, així que ens vam aturar un moment per baixar i gaudir de les seves formes i del seu colorit, mai n’havíem vist cap així, i la veritat és que són ben curiosos, un altre xoc cultural, doncs per nosaltres la religió és una cosa tan seriosa i rígida que veure temple pintats com si fossin còmics, que les deïtats siguin éssers blaus, amb 7 caps, micos o elefants és sorprenent, i més encara quan entre ells es passeja un monjo amb aspecte seriós, però totalment pacífic.
Ara, alguna cosa devia tenir perquè al sortir ens vam sentir en pau i vam tornar tranquil·lament i segura cap a casa, on, amb banyadors nous, vam fer la nostra rutina de ping-pong gimnàs i piscina, tancant la capital de Maurici, on, com sempre diem, serveix per agafar el pols al país.
Ja podíem constatar l’eclecticitat, la multiracialitat, la disparitat de preus i l’ambient curiós de Port Louis, i podíem continuar amb la resta de l’illa.
Dimarts vam fer un dia “playero” 100%, vam agafar el cotxe direcció nord fins cap Malhereux, de camí vam gaudir, un cop més de la vida mauriciana, plena d’escenes quotidianes a peu de carretera i del paisatge verd, farcit de canya de sucre lluny d’ella.
Un cops arribats al punt més al nord de l’illa, vam aparcar davant d’un altre temple hindú, al qual també hi vam entrar, després de treure’ns les sabates i li vam fer 4 fotos. També hi havia un monjo cuidant el temple, amb la qual cosa ens va generar el dubte de si sempre hi són presents.
Vam caminar pel costat d’un cementiri que estava a tocar del mar fins arribar a la platja, no les teníem totes, doncs el dia estava lleganyós, i pujant fins i tot havien caigut 4 gotes, però va ser arribar allà i tot es va obrir, el cel deixant al Sol pintar de blaus turqueses inimaginables el mar, i els nostres ulls contemplant la vista d’aquest mar, amb una petita platja de roques volcàniques, un catamarà amarrat amb 4 pneumàtics i l’illa de Coin de Mire al fons. “Canela en rama”.
I encara va ser millor quan al girar a l’esquerra vam veure una altra platja molt semblant a la primera, però amb sorra, allà, sols, vam gaudir del nostre primer bany a l’índic, només destorbat per uns gavatxos que van baixar d’una vila que donava directament a la platja, d’aquestes que deuen costar un paston, i amb els que vam compartir aquesta obra de la natura.
Mentre es banyàvem però, també buscàvem un globus a l’aigua, doncs era una part de la recepta d’en Robert Surcouf, finalment el vam trobar en una raconet a les roques on petaven les onades. La nostra recepta començava a agafar forma, però, a banda de dos ingredients, ens deixava una altra enigmàtica pista, havíem de veure la roca de cristall situada a prop d’on neden els dofins.
Després d’una estona de bany vam deixar, per motius fisiològics, la platja, tot en busca d’un lloc més concorregut, des de l’aigua havíem vist una sèrie de iots amarrats a prop, així que cap allà hi vam anar, i sort d’això perquè se’ns havia oblidat que allà hi ha l’església de Notre Dame Auxilliatrice, un temple catòlic de fusta molt americà amb un llampant sostre vermell situat just davant d’una platja amb una aigua cristal·lina a més no poder, i tan tranquil·la que sembla una autèntica piscina. Fotos i bany a dojo, sempre amb el Coin de Mire al fons. Però el millor va ser que gairebé no hi havia turistes! Si que hi havia locals oferint passejos en barca o venent peix acabat de pescar. Realment vam gaudir d’un matí d’autèntic luxe.
Per dinar vam començar a recular fins arribar a Troux aux Biches, just passada la Grand Baie. Allà, vam dinar a peu d’una altra platja tranquil·la i d’aigua transparent, meravalles que de cop i volta s’havien convertit en rutinàries, en la que després de dinar, vam fer el penúltim bany del dia, doncs l’últim, va ser a la piscina de casa.
Per arribar a ella però, vam resseguir tot el que vam poder la carretera de la costa, amb l’esperança de veure algun racó, que ens enamorés, però les construccions (algunes de boniques, altres opulentes, i d’altres molt lletges) no deixen veure pràcticament res, així que, vam tornar al centre, des d’on es gaudeix més del paisatge verd amb muntanyes al fons per tornar a casa. De fet el vam gaudir (o no), molt més del que volíem, dons ens vam menjar una caravana per creuar Port Louis, i un camió ultra lent després que ens va fer arribar força més tard del que volíem, però tot i així, els ànims no van decaure, doncs el dia havia estat fabulós.
Per dimecres teníem activitat programada, doncs seguint les instruccions d’en Surcouf, havíem gestionat amb l’Olivier anar a nedar amb dofins, un dels highlights del viatge pel qual ens vam haver de llevar molt d’hora per tal de ser a Flic en Flac, un dels centres turístics del país, a les 8:00, cosa que no vam aconseguir per 2 minuts (i per culpa del trànsit), de totes maneres, no vam ser els últims en arribar a l’embarcació. De fet uns italians, gairebé es queden a terra.
Vam navegar en aigües turqueses, el Sol no era constant (sort perquè no teníem crema protectora, es va quedar a la maleta) però ja cremava més que ahir, vam sortir de la barrera de corall, que està més a prop del que crèiem, i vam arribar a la zona on hi ha els dos tipus de dofins que viuen a Maurici, el mular (que de memòria diria que és el mateix que a Canàries), i el ‘tornillo’. Allà va, estar una estona, amb moltes més barques, perseguint aquests mamífers aquàtics tan divertits, n’hi havia molts i ens ho vam passar molt bé, els vam veure de prop i la Mireioneta i en Pauilolo, fins i tot van nedar a prop d’un grapat d’ells mentre jo em deixava els pulmons nedant darrera d’una altra manada.
L’experiència, d’entrada és xula i diríem que recomanable, en profunditat... posaríem al límit del ‘turisme responsable’, de fet els experts tampoc s’han pronunciat al respecte, doncs si bé aquests dofins no migren, les barques van mantenir certa distància, no vam veure que els hi donessin menjar, i ens van prohibir tocar als animals, també és cert que hi havia molta gent, tot el turisme que (no) havíem trobat en falta el vam veure amuntegat en aquesta excursió. Ara bé, ens feia molta il·lusió pels nens i vam mirar, per una vegada, cap a una altra banda.Després d’una estoneta amb els dofins, vam canviar de lloc fins una altra llacuna coneguda com l’aquari, aquí la Mireioneta sí que va veure com el Kevin i el Gerard, els mauricians que portaven l’embarcació van tirar pa perquè vinguessin peixos i que el nostre snorkle valgués la pena, i realment va ser al·lucinant, no hi havia molts tipus de peixos diferents, ni eren especialment colorits, però dels que n’hi havia, n’hi havia bancs sencers, mai havia nedat entre tants peixos la veritat.
La següent parada, i ja en una aigua increïble, amb el Sol lluint, i amb el turó majestuós de Le Morne Bravant al fons, va ser l’illa de Cristall, una roca de corall amb una forma curiosa, una foto típica de Maurici, on també vam poder fer una capbussada i veure algun peix diferent, així com unes garoines molt grosses.Aquesta illa de corall està just davant de l’ile aux Benitiers, una illa paradisíaca on totes les embarcacions paren a fer un pícnic allà, segons el que hagis pagat estàs més còmode i més a prop de Le Morne Bravant, però la platja, els gossos que l’habiten, els tenderetes d’artesania i l’interior al qual no s’hi pot accedir, és el mateix per tothom. La veritat és que s’hi està de fàbula, però aquí ja ens va semblar una mica massa explotat i preparat pel turisme, cosa totalment lògica per altra banda.
Després d’un bany després de dinar, ja més agradable, doncs les embarcacions anaven marxant, va arribar el nostre torn, a tota potència vam retornar cap a Flic en Flac, saltant per les onades, cosa que a l’Aranet li feia impressió al principi, però va acabar gaudint com el que més. No ho va gaudir tant la Mireioneta, doncs els bots del iot no li deixaven fer fotos com Deu mana.
A Flic en Flac, després de fer un cafè per anar al lavabo, ens vam quedar una estona a la platja, maca sense ser espaterrant la sorra, però amb aquesta aigua que ens té el cor robat. Però en aquesta ocasió la protagonista no va ser l’aigua, si no la gosa ‘bonica’, una gosseta patanera, una més de la multitud de gossos que hi ha pels carrers de l’illa, cosa a la que se li hauria de posar remei. La bonica es va encapritxar dels nens, i els nens d’ella. Malgrat les meves reticències, al final vaig acceptar a que els nens l’hi donessin menjar i, llavors encara va ser més difícil desempallegar-nos d’ella. De manera que el comiat li va trencar el cor a l’Aranet, va plorar tan desconsoladament al cotxe al veure que marxaven sense ella, que ens va deixar a tots una mica compungits i tot. Per sort al arribar a casa i ficar-se a la piscina, se li va oblidar ràpidament aquest desengany “perruno”.
Ahir vam tornar a baixar per la ferragosa Coastal Road fins al sud per arribar-nos a la península de Le Morne, on d’entrada hi havia poc turisme però “de nivell”, doncs ens va rebre una hípica i un camp de golf, sempre a l’ombra de la majestuosa Morne Bravant, la icònica muntanya des d’on al segle XIX, un grup d’esclaus es van llençar al buit després d’haver-se escapat al veure’s perseguits pels soldats, quan aquests els buscaven per dir-lis que s’havia abolit l’esclavitud.
En honor a aquest fet o llegenda i al record del que va ser l’esclavitud en general, a la base de la muntanya hi ha un monument molt ben posat on en Surcouf va deixar part de la seva recepta i que els nens van buscar mentre nosaltres gaudíem de l’indret i dels nostre pensaments sobre una altra atrocitat de l’ésser humà.
The maroons chose the kiss of death over the chain of slavery
Aquest monument està just davant d’una de les platges públiques de Le Morne, i allà que vam fer cap, era relativament d’hora, i vam gaudir d’una platja increïble pràcticament per nosaltres sols. Un dels moments del viatge sens dubte. Just quan començàvem a recollir, un bus va deixar un grapat d’indis que es van apoderar de la zona ombrívola de la platja per fer pícnic, cosa que va fer que ens quedéssim uns minuts més mirant com feien les seves coses quotidianes, ens va sorprendre com totes les dones van anar a l’aigua a resar i a beneir alguna cosa, llençant aigua a l’aire.
Vam continuar conduint per la petita península intentant donar-li la volta, però un cop passat el complex Riu, s’arriba a la zona dels surferos on s’acaba la carretera, bé es converteix en una pista que ens va fer mandra seguir gaire estona. Pinta que per allà és per on hi ha el camí per pujar la muntanya, però això ho vam descartar i ens vam quedar una estona mirant els ‘kites’. Hi havia algun ‘pro’, que diuen els nens.
Teníem intenció de tornar-nos a banyar, però es va tapar el dia de cop (ja ho té això Maurici), de manera que vam canviar de plans i vam començar a recular per desviar-nos cap a Chamarel, on vam gaudir d’un dinar amb vistes increïbles a la plana litoral i el mar des del restaurant Chamarel.
Un cop dinats vam rematar el que havíem deixat pendent dilluns, la visita a la terra dels 7 colors, primer ens vam aturar a la cascada de Chamarel, un espectacular salt d’aigua de 90 metres, els nens van flipar (a vegades sorprenent) amb l’aigua i amb la vista dels rat penats gegants que hi ha en aquesta zona, juntament amb els macacos que havíem vist pujant, ja teníem la zoologia feta. La botànica ja feia estona que ens havia transportat a la jungla, i és que Maurici és realment un paradís tropical.
La següent aturada va ser, per fi, la famosa terra dels set colors, a veure, havíem llegit opinions de tots tipus en referència a ella, inclosa la del Paco Nadal, un dels nostres viatges de capçalera i defensor de Mauricio com a destí viatger. Nosaltres ens quedarem en un terme mig, no és una xorrada, té alguna foto (difícil d’agafar, també és cert) bonica, i es veuen diferents tonalitats a la terra ondulada. Està bé perquè no ho havíem vist enlloc més, però tampoc estaria a la panacea dels llocs interesants per visitar. De fet, vam gaudir igual amb les plantes autòctones que hi ha allà mateix i segurament que encara més amb els 6 exemplars de tortuga gegant d’Albatra (les Seychelles), especia introduïda a l’illa al segle XIX per idea de Darwin després de l’extinció, culpa de l’ésser humà òbviament, de la tortuga endèmica de Maurici.Un cop feta l’excursioneta vam recular definitivament cap a casa per fer les nostres activitats rutinàries, anar al súper, fer rentadores, piscina, sopar... i tancat un altre dia a l’illa.
I així hem arribat al darrer dia de la primera part del viatge, demà canviarem de zona però avui hem tornat cap a baix per virar a l’interior, com ha hem fet en dos ocasions més tot i que aquesta vegada ens hem desviat per recórrer el Black River Gorges Park, el Parc Natural més gran de l’illa i que havíem trepitjar els seus límits en les nostres visites anteriors a Chamarel.
Hem passat de llarg la bifurcació cap a Curious Corner i hem continuat pujant muntanya amunt, passant la destil·leria de rom Le Chamarel, a partir de llavors, la frondositat del bosc s’ha fet encara més espessa i espectacular.
Hem continuat pujant fins arribar al mirador de les gorges del Black River, una panoràmica increïble del parc natural que arriba fins l’oceà. Allà, ben posats per la foto (i pel menjar que els hi donen els turistes) hem vist els dos primers macacos del dia (hi ha a tots els punts turístics del parc).
Continuant per l’altiplà on ens trobàvem, hem arribat al mirador de les cascades Alexandra, les quals, vistes les de Chamarel, doncs no són el mateix, són més petites i, tot i que les veus de més a prop, la visió és pitjor.
Després hem fet cap al Bassin Blanc, un cràter ple d’aigua, que és el punt menys turístic de la ruta, de fet no està ni indicat, i no té ni pàrquing marcat, el cotxe es deixa en una petita esplanada de sorra. El lloc en sí, veure, és pot veure, fer-li una foto, i ja està.
Ja ens quedava el highlight del dia, el Grand Bassin, l’altre cràter ple d’aigua, però un d’especial. La llegenda diu que el Déu hindú Shiva volava per sobre de Maurici amb el riu Ganges a sobre, meravellat per la bellesa de l’illa, li van caure unes gotes i és va crear aquest llac, que segons la creença hindú està connectat amb el Ganges i hi ha una sèrie de temples que acullen cada any una peregrinació de 500000 persones per celebrar-ho.El cert és que la infraestructura dona una idea de la magnificència que ha de ser la celebració, i el lloc, és molt interesant, tot i que els temples són senzills, l’escenari, amb el llac, les imatges dels Déus, l’olor a encens, i la devoció dels hindús creen una atmosfera molt especial, fins el punt de que fins i tot jo m’he deixat pintar al benedicció al front amb tinta vermella. Els nens no se n’han atrevit però rebuscat entre els cocos a prop del mico savi han trobat una part de la recepta d’en Surcouf, i nosaltres hem marxat tot veien com de ‘sosa’ és la religió catòlica.
Molt a prop del recinte hi ha el punt d’accés al parc Le Petrin, on hem agafat informació per si tornem a fer una excursió pel parc i on hem aprofitat a fer un pícnic sota els arbres amb la companyia dels ocells. Una sensació molt agradable.
De tornada cap a casa hem creuat els pobles del centre de l’illa, Phoenix, Vacoas, Quatre Rosses i Moka, veient un país molt menys turístic i molt més quotidià, on hem vist un nivell de vida més homogeni i força de classe mitjana. La llàstima ha estat que al arribar a la casa colonial d’Eureka, l’Aranet dormia al cotxe i en Pauilolo no volia sortir, com no ens han deixat ni entrar al jardí, ens hem quedat sense foto, però certament, aquestes cases (ja en vam veure a Port Louis), poden ser sorprenents pels asiàtics, per a nosaltres, no deixen de ser cases colonials o indianes.
I així hem acabat el dia, i la visita de la part oest del país, hem tornat cap a casa a poc a poc, perquè com sempre, hi havia caravana, un problema seriós, els desplaçaments en cotxe és fan molt i molt pesats, per nosaltres mira, estem de vacances, però pels locals... cada dia així... tela. Nosaltres avui, hem tingut menys estona de piscina.