Fecha de publicación: Jul 12, 2017 6:33:49 AM
L’entrada a Ventimiglia, et ressumeix en bona part el que és el país al que acabes d’entrar. Ventimiglia, com Itàlia, es tan decadent que es converteix en bucòlic, i maco.
Però un cop a dins, no ens va acabar d’agradar gaire, i el fet d’estar allotjats en un quart sense ascensor va fer que un cop instal·lats ja no tinguèssim ganes de baixar a veure res.
I per rematar-ho, l’endemà, vam anar una mica més tard, així que vam decidir fer via, que a la nit teníem el ferry. Una estona d’autopista, aquí a qualsevol cosa li diuen així, pesada com poques, amb follon a Gènova, va fer que el tros de dia fos força pesat, portàvem moltes hores en les que el viatge s’havia convertit en un road-trip amb molta road i poc trip la veritat.
Tot va començar a canviar a l’alçada de Carrara, la imatge de les muntanyes blanques degut a l’extracció de marbre, molt d’ell fet servir en les obres més importants del renaixement és esfereïdora. A més a més, marca el punt d’entrada a la Toscana lloc, que, per defecte té el Sol situat en aquell punt que atorga una llum especial. Començàvem a estar més contents.
I finalment vam arribar a un destí, la platja de Tirrenia, al parc natural de Migliarno San Rossone. Allà vam optar pel fàcil, entrar a un ‘lido’, que és com per aquí li diuen als banys de tota la vida, i banyar-nos, descansar i jugar, que era el que ens venia de gust, i els nens s’ho mereixíen. El lloc estava molt bé, amb tot el necessari, tumbones i parasols pels quatre, parcs infantils, piscina pels nens, pistes de volley platja, vestidors, etc. Llàstima que l’aigua no fos gaire maca i que hi haguessin meduses. Normal amb el calenta que estava. Els nens van preferir banyar-se en la piscina per assegurar un bany tranquil.
Com el ferry sortia a les 23:30, un cop refrescats encara vam tenir temps per anar a Pisa a veure la plaça dels Miracles. Un d’aquells llocs de difícil descripció ja que el normal és quedar-se curt... Una de les places més maques del món? Segur que sí. El conjunt de la Torre, el Duomo i el Baptisteri, amb aquell blanc brillant sobre la gespa és màgic.
Una estona tranquils, amb les últimes llums del dia, que li donaven una lluentor encara més especial a la plaça i que feia que la calor fos més suportable, vam estar sense fer res més que contemplar els monuments i fent-nos les típiques fotos aguantant la torre, que ja no cau, però tothom l’aguanta com si estigués a punt de fer-ho. És la gràcia d’anar a Pisa.I així vam tancar, de moment l’excursió per la Itàlia continental, però igual que França, que no es preocupi que en dues setmanes ens tornen a tenir per allà.