Fecha de publicación: Nov 30, 2018 8:52:48 AM
La primera impressió del llac Skadar és una obvietat, que és immens, de fet, amb uns 400km2 de superfície, aquest llac, amb forma de dofí i que és compartit entre Montenegro i Albània, és un dels 30 llacs més grans d’Europa.
Havíem quedat amb el propietari de la casa en la que ens allotjaríem a la zona a les afores de Virpazar, doncs la casa no estava ben bé al poble ‘gran’ del llac. De fet, mentre el seguíem guanyant alçada, fent infinitat de corbes per la carretera de muntanya que voreja el mar, malgrat les vistes del mateix eren cada cop més espectaculars, els nostres ànims, segurament també degut a un dia intens, se’ns van fer eterns.
Tot va millorar una mica al arribar a la ‘nostra casa’, no era un hotel de 5 estrelles, però s’hi estava molt còmode i teníem un petit terreny per nosaltres. A més a més, un gos pataner molt simpàtic ens va venir a saludar i, com li vam donar menjar, el vam tenir tots els vespres amb nosaltres, fent-nos companyia i cuidant la casa per les nits.
L’endemà vam baixar a Virpazar, el trajecte, ja llarg de per si, ho va ser més perquè ens va aturar molts cops a gaudir i fotografiar les meravelloses vistes del llac. Ja al poble, un poblet petit i agradable, vam fer el bàsic, contractar una excursió en barca d’un parell d’hores per veure diferents indrets del llac, contemplant la seva flora i, sobretot, la seva fauna, doncs ell llac Skadar és una de les reserves d’ocells més importants del mon. Realment vam veure uns bitxarracos espectaculars, que viuen, temporalment o parcial en un paratge preciós conformat per les cristal·lines aigües del llac, els diferents mantells de nenúfars tacats amb flors blanques i les muntanyetes a la ribera, tot amb un caire místic.
Segurament degut a aquest caire místic de la zona, en les diferents illetes del llac es van erigir monestirs, alguns d’ells encara habitats per monjos. De tornada la barca va parar una estona en un d’aquests, però nosaltres vam fer servir l’aturada amb un fi molt més terrenal, banyar-nos al llac i descansar, una manera rodona de tancar el passeig.
Si bé Virpazar és el ‘poble gran’ i sobretot, ben comunicat amb Podgorica i la costa adriàtica, al llarg de la costa hi ha altres poblets. Després de dinar vam resseguir de nou la carretera que voreja el llac, aquest cop direcció Albània, una carretera on t’hi trobes montenegrins que ofereixen productes de la zona (vi, mel...), però sobretot una carretera estreta, en alçada, amb penya-segats sense barana i moltes corbes, on per sort no hi ha gaire trànsit doncs en la majoria de punts no hi passen dos vehicles i s’ha de maniobrar. Una carretera amb vistes de nou però tan ferragosa que la Mireioneta va tenir un mini atac d’ansietat fins el punt que va preferir posar-se darrera del cotxe i en Pauilolo, jabato com ell sol, va acceptar a fer-me de copilot sense cap problema.
Això sí, el destí va pagar la pena (tot i que potser la Mireioneta no opinarà el mateix), la platja de Murici, amb molt poca gent, pescadors, un paisatge, com hem dit abans, místic i un aigua tranquil·la i dolça (la manera d’enrecordar-te que estàs a un llac), hi vam estar una estoneta menys de la que voldríem, però ens va saber a glòria fins al punt que la tornada a casa, més de 30 quilòmetres de la ‘carretera maleïda’ no se’ns va fer ni tan llarga ni tan pesada.
L’endemà vam canviar radicalment de destinació, ens vam arribar fins la costa adriàtica on hi ha diferents pobles amb restes de totes les civilitzacions que han anat passant pel Mediterrani (i això és mota història), vam anar al que segurament ho té tot en millor estat, Bar, o més concretament, Stari Bar, el casc antic de Bar on un carrer, d’aquells turístics a més no poder, farcit de restaurants i botigues de souvernirs, però això sí, d’aquells carrers turístics a més no poder però macos, és la preparació a la fortalesa d’Stari Bar, una fortalesa que van trepitjar Il·liris, hel·lens, romans, bizantins, eslaus, venecians i otomans i que encara manté en peu edificis gòtics, renaixentistes, barrocs i d’altres d’estil oriental. Curiós com es barreja un hammam amb una església ortodoxa. Una visita cultural agradable sobretot si deixes als nens que grimpin i saltin per les pedres del lloc.
Ens vam quedar a dinar a Stari Bar amb la idea d’anar per la tarda a alguna de les platges xules de la zona, però un embús al centre de Bar, una ciutat que no val la pena per res, va fer que ens quedéssim a la seva pròpia platja, on ens havien dit expressament que no hi anéssim perquè era lletja... doncs a veure... ni tan mal, vam aparcar a prop i de franc, hi havia una pineda on guarir-se del Sol i era de pedres d’aquelles que no molesten, per tant, per estar amb els nens, perfecte. Això sí, hi havia molts locals i potser aquesta és la imatge que no volen donar al turista. També vam veure que és un lloc on agafar excursions o activitats de platja a preus sensiblement inferiors que a d’altres llocs més turístics om pot ser Budva.
Si el primer dia vam anar cap l’est i el segon cap al sud, tenint present que vam arribar des del nord, per l’últim dia d’exploració, i aprofitant-nos per fi de la nostra ubicació, vam anar cap a l’oest, amb calma, com les tortugues que ens vam trobar creuant la carretera, i fent fotos de les vistes del llac, que en aquesta zona sembla més un riu al ser estret i formant meandres, vam arribar a Rijeka Crnojevica, un poblet realment aïllat que va agafar notorietat pel fet que la dinastia Petrovic-Njegoš va establir-hi la seva residencia d’hivern degut al seu clima més benèvol que a Cetinje.
A l’arribar ens va sorprendre una munió de 4x4 antics que s’hi apilotaven a un descampat, després vam saber que s’hi celebrava una jornada festiva del ral·li balcan experience, que queda apuntat perquè ha de molar molt participar-hi. Nosaltres però el primer que vam fer va ser passar de llarg el poble per anar fins el mirador de Pavlona Strana, on hi ha una imatge molt xula del llac, molt semblant al ‘nostre’ meandre de Melero.
De tornada al poble, que es veu en un moment, vam aprofitar per dinar i, per fer el guiri, doncs com teníem temps ens van enredar per tornar a pujar a una barca per explorar aquesta part del llac amb la promesa que el meandre des d’aquí era millor...
... a veure, el meandre NO era millor des de baix, però el passeig sí que ho era, doncs aquí gairebé no hi ha turisme i la barca era per nosaltres sols, l’Skadar és un parc natural així que la navegació era pràcticament com estar a l’Amazones i els ocells aquí encara eren més grossos i estaven més a prop nostre. L’estona de bany també va ser molt agradable, i veure en Pauilolo, en ‘plan playero’, com tant li agrada, prenent el Sol a la punta de la barca, no té preu.
De nou a terra érem conscients que els nostres dies a Montenegro s’acabaven i, contagiats per la tranquil·litat del lloc, vam comen´çar a fer-ho tot amb molta calma, com per allargar l’estada en un país que ens va fascinar. Vam prendre quelcom al costat del pont de Rijeka Crnojevica, els nens jugaven a la pilota i la Mireioneta i jo estàvem tranquils, un moment d’aquells en el que sobren les paraules.
Després, poc a poc vam tornar cap a casa, a estar tranquils, a que els nens fessis un dibuix per la seva marona, doncs l’endemà era el seu aniversari, a acomiadar-nos d’en Revolt, a fer l’últim sopar i a dormir, doncs l’endemà era un dia especial doncs tocava canviar de casa, d’edat i de país.