L'Alghero... i més

Fa dos díes vam arribar i no vam fer gaire més que instal·lar-nos així que l'explració de la zona va començar ahir amb la visita a (per fi) a una Domus de Janas, la Necròpoli d'Anghelu Ruiu, la qual, en contra del que crèiem deguts als comentaris sobre las Domus de Janas (que eren una versió light de les Tomba dei Geganti) ens va flipar. Hi ha gairebé quaranta tombes les quals estan excavades al terra però forman coves, la teoría diu que imitaven les cases del difunt en vida reproduint les diferents estàncies. La nostra teòria és que les cases de Porto Cervo i algun altre lloc, aquelles tan 'sesenteras' intenten reproduir d'una manera moderna (de l'epoca) aquestes construccions. Coves tipus les cases de los Picapiedra.

Com a conclusió, la cultura nuràgica, de la qual n'èrem uns complets ignorants ens ha agradat molt. El misticisme dels nuraghes, la màgia de les tomba dei geganti i els pozzo sacri, i per acabar, les exploracions per les domus de janas, a les quals en Pauilolo va acabar entrant (como Pedro por su casa).

Acabada la visita vam anar (i remarco anar) fins a Capo Caccia per tal de visitar la Grotta di Neptuno, però tal i com deia tothom, la baixada per les escales és realment molt forta i la descartem amb els nens, arribar fins la gruta per mar o descartem per tema de timing, així que abortem aquesta missió per una propera ocasió,

Per la tarda ens hi arribem per l'Alguer, per començar la conclusió, l'Alguer és una ciutat molt i molt maca, però molt. A partir d'ara el que vam fer, però és d'aquells llocs que com el millor és passejar sense rumb fixe, el que pugui escriure no reflexarà el que té l'Alguer, una ciutat que t'atrapa.

Vam començar recorrent el passeig, un passeig que va vora al mar però elevat d'ell, anem resseguint la muralla com centineles de torre a torre amb una harmònia produïda pel mateix passeig, el sol baix a l'horitzó, les petites platjetes de pedres a baix, les casetes, totes elles precioses, de diferents colors i donant un toc de distinció al passeig i per últim la gent, d'aquí i d'allà, doncs aquí a l'Alguer és on hem vist més turisme amb diferencia.

I parlant de gent, un dels high-lights del viatge va ser precisament quan al punt on el bastió de Cristòfol Colom es converteix en el de San Marc, ens fixem en 3 homes (un de mitjana edat i dos de granadets), i després d'una estona d'escoltar dissimuladament la Mireioneta s'hi llença ¿parlare Algherese?... si!! bingo! I a sobre el mitjana edat treballava a l'oficina de turisme així que ens va explicar (amb un català més proper al nostre) la versió algueresa de com està el català allà:

La primera frase és contundent, aquí l'idioma va lligat a la feina, i l'idioma de la feina és l'italià, així que és perdrà. Després una mica d'història, després de la colonització algueresa per part de Catalunya, l'Algher va quedar aillat dos segles (diríem que després del 1714 poc cas se li va fer a la colònia de l'Alger), per tant el català antinc es va mantener estable allà fins la creació d'Italia i l'arribada de Mussolini, que malgrat no el va perseguir com aquí va fer Franco si que va imposar l'italià. Aquí vam jugar una estona a paraules que fan servir barrejades de l'italià o evolucionades per ells mateixos, com Briccicreta (Bicicleta) o la nostra preferida, fer servir el verb pouar per portar aigua, entre d'altres. Ara la situació és delicada, doncs el català (o algerès) no s'ensenya a l'escola ni hi ha cap televisió en aquest idioma, a més, en els matrimonis mixtes preval sempre l'italià, i malgrat els esforços desde la generalitat de Catalunya desde que va morir Franco, només la gent gran el parla (i costa d'entendre'ls), Així doncs, esperem equivocar-nos però, no ho veiem gaire clar. Tot i així, com a raig d'esperança dir que cara al turisme es fa servir, moltíssimes plaques i carrers estan escrits també en català. Cas curiós el dels carrers doncs molts tenen el nom antic en català i el nou en italià, sent sovint molt diferents (possible follón pels carters).

Finalitzem el passeig entre catapultes i canons, entre els quals en Pauilolo trova el penúltim tresor del pirata, les seves monedes d'or-xocolata i una enigmática pista amb la situació d'on està amagat el seu bé més preuat...

Ens endinsem al casc antic i pasejem entre edificis medievals, places concurrides amb bars i restaurants ben posadets, l'interior és tan agradable com el passeig marítim, entrem a la catedral on hi trobem una moreneta i després d'una estona més de passeig les cames fan figa i tornem a casa.

Aquest matí, seguint les instruccions d'en MalaPata hem anat a la platja de la Pelosa a Stintino, la qual és espectacular, litoral retallat al arribar a la punta de l'illa, aigua cristalina, amb illetes aprop, amb torres de vigilancia en elles i la reserva de la Isola Asinara, que guarda els últims cavalls salvatges d'Europa. Potser la més maca de totes les que hem estat, però aquí si que ens hem trobat tantíssima gent que hem destrempat una mica (sort ja que ens esperàvem això tots els díes). Hem estat una estona, suficient per un bany i trobar, enterrat a la sorra, marcat amb una X, el que sempre va voler fer en MalaPata, volar, un Dusty i un Skipper de Joguina i la constatació que en Pauilolo ja és un pirata de primera!

Després de dinar tornem a fer cap a l'Alger, ahir ens van faltar alguns recons del casc antic i volem tancar el viatge en un lloc maco. Després d'una molt merescuda estona de parc els tatxem de la llista, baixon amb la plaça Civica, però molts subidones en reconets molt menys transitats però preciosos (destaquem un passadís aprop del carrer Barceloneta), fem un últim café, busquem un imposible (el Petit Príncep en Sard que ja sabíem que estaba descatalogat), fem les compres de productes típics a un súper per portar a Barcelona i tornem a casa, l'última d'Itàlia mentre esperem per tornar cap a la nostra casa, la de Barcelona.