Refugiats a Lladurs
Fecha de publicación: Jun 25, 2013 1:20:18 PM
Als 122 quilòmetres quadrats del municipi de Lladurs hi ha censats (hi viuen menys), prop de 200 habitants repartits en 5 parròquies, però en masies sense formar nuclis urbans. Això, juntament amb la seva orografia pre-pirenaica, plena de montanyes, boscos i valls, li han donat un paper reiterat i peculiar al llarg de la història, el de lloc de regugi; primer dels cristians fugint dels musulmans, després per fugir de les imposicions borbòniques i en la guerra del francés, per tal de fugir dels furs carlins tradicionals. A més de la figura catalana del bandoler, amagat per aquests boscs.
Nosaltres, 'hem fugit' dos díes de totes les nostres tasques habituals per passar el nostre cap de setmana anual sense Pau, com vam fer l'any passat a la Cerdanya. Aquest cop, hem anat al Solsonès amb una oferta d'Offerum on per 40€ la nit amb esmorzar hem anat a casa Angrill, reservant de forma directa els preus són força més alts. La casa està força bé. És gran i cumpleix amb escreix el que s'enten per casa rural. Amb diferents espais on descansar i desconnectar. A sobre, els menús per sopar són molt bons i a un preu molt correcte 15€ (hi vam sopar les dues nits) els plats que recomanem són els farcellets d'espàrrecs amb més coses i les cuetes de rap en salsa. Això sí, l'habitació, tot i ser gran, justeja un pèl fins al punt que no és el lloc on t'hi quedaríes una estona llarga a descansar.
Dit això, divendres només vam tenir temps d'instal·lar-nos i gaudir una estoneta de la casa, que ja era la idea. Dormir el màxim possible. Dissabte, amb calma, vam explorar la zona. El dia es va aixecar emboirinat, així que vam canviar la ruta per la visita a la capital de la comarca, Solsona, ciutat plena d'història que aconseguí el títol de ciutat a finals del segle XVI juntament amb el bisbat (sent una de les 10 primeres ciutats de Catalunya). Ja teníem indicis de que valia la pena però ens va sorprendre encara més del que esperàvem.
Abans d'entrar a les muralles, refresquem la ment entrant al pou de gel (3€), un pou on s'hi emmagatzemava el gel provinent de les muntanyes o dels estancs del riu per tal de fer negoci amb ell. Després ja ens centrem en una ciutat medieval que impacta desde la barroca entrada pel portal del pont, amb el Sol de Solsona presidint-la. Un cop dins, estructurem la visita tot passejant arribant-nos a les diferents places, primer la plaça del Palau amb el Palau Episcopal i la catedral, dels dos edificis ens van agradar més les facanes neoclàssiques que l'interior.
Després vam passar per la porxada plaça major i vam creuar el casc medieval de la ciutat fins la plaça de Sant Joan, ja guarnida per les festes i amb l'ou ballant al bell mig de la plça, sota la capella del sant que li dona nom. Vam passar per la torre de la que es penja el ruc (ara de cartró pedra).
Tot passejant per la vila, se'ns va fer hora de dinar, i això vam fer, fora muralles, al restaurant Ral, un menú de 12€ (9 entre setmana) correcte, pasta / amanida i escalopa de segon. Ja dinats vam reprendre la marxa baixant pel carrer Llobera, on s'hi ajunten moltes de les cases de mercaders que hi ha per la ciutat.
Després de caminar una mica més sense romb per una ciutat que ens va encisar, vam agafar el cotxe per tal de fer la rutilla prevista, tot i que, gentilesa Mireioneta, un pèl diferent...
... i sort d'això perque la idea de parar a Òlius per veure l'eslèsia i el cementiri
va ser extraordinària, especialment pel cementiri modernista, al més pur estil Gaudí, on realment s'hi ha de descanasar en Pau.
Vam contirnuar la ruta per la carretera que puja a Port del Comte, la que hem es fa per anar a esquiar, però amb ulls de turista, que sempre es veu diferent. Vam parar al pantà de la llosa del cavall abans d'arribar a Sant Llorenç de Morunys, on vam donar una volteta ràpida pel poble. A destacar el claustre de l'esglesia i el forn la Canal, on ens van fotre un clavada per una coca de xocolata (molt bona això sí).
La resta de la ruta va ser atravessar la serra d'Oden, amb parades als miradors de Guixers i al de serra-seca, els dos amb unes vistes espectaculars, entre els dos miradors vam passar pel terme municipal d'Oden, on el més destacable és la l'agradable sensació de conduir pel mig d'uns paratges preciosos (sensació anunci BMW-te gusta conducir).
Ja diumenge vam rematar la visita coneixent el terme municipal de Lladurs, el que ens havia acollit, a banda d'una altra relaxant carretera hi vam trobar una esglèsia molt maca a Montpol i la parròquia de Lladurs, on, com ens havia dit en Robert, el propietari de la casa Angrill, no hi ha res més que l'esglesia i al lluny, les restes del castell, per cert, com tots a la resta dels pobles de la comarca, els castells estan en runes i l'accés ha de ser caminant per la muntanya per la qual cosa, no paga la pena anar-hi.
Això sí, al terme de Lladurs, el highlight és el pont del clop, a la ribera salada, una gorja estreta però alta a la qual, ens díes de molta calor t'hi pots banyar, si algun dia tornem, practicarem barranquisme al llarg d'ella.
Ja de tornada cap a casa, i com que ens havíem quedat amb mono de castells (pensàvem que algun del Solsonès estaria d'empeus), vam anar a petar a Cardona, que no ens va encadil·lar en excés. També és veritat que ens ho va posar difícil ja que a l'arribada ens vam liar per arribar al casc històric, vam haver d'aparcar lluny i a la Mireioneta se li va cagar un colom al cap...
... i no només això si no que quan vam pujar al castell, el qual té molta història i és maco però tampoc és el millor que haguem vist mai (potser la part de parador és millor, però no hi vam entrar), les vistes del poble no són fascinants i la part de la sal, gràcies a la que el duc de Cardona se'l va conèixer com el rei sense coronoa i el municipi va prosperar, diríem que és lletja. A més, el menú del restaurant costava 36€ sense beguda i al bar hi havia molta cua...
... així que vam baixar al casc antic, decent però clar... venint de Solsona... vam dinar per 20€ dos entrepans, dues cokes, dues tapes, dos gelats i un cafè al casino de Cardona (la qualitat de tot justeta per no dir que menys que justeta), sort que es van oblidar d'apuntar alguna cosa a la nota...
Després de l'apat vam fer la última volteta pel poble, que amb la panxa plena ens va agradar un xic més, el mirador del castell i la plaça major, juntament amb algun passeig entrer carrers estan força bé. Un cop vist, vam retornar a casa on en Pau (i la resta de la family) ens esperaven per passar la revetlla.
Esperem tornar a fer de nòvios l'any vinent quan possiblement la Mireioneta passi el primer dia de la seva vida sense veure a.... l'Aran.
