Iª calçotada D.O.

A més a més, el fet que les escoles públiques de Barcelona decidíssin agafar-se el dilluns com a dia de lliure elecció va propiciar que nosaltres també ho féssim, i així vam fer nit al mateix lloc on vam fer la calçotada. La Casa Félix a les afores de Valls. La calçotada, la vam començar fent 'una mica el guiri' mirant com fan els calçots a terra, a destacar que girin els calçots a mà i que tinguin una màquina tipus 'toro' per moure la inmensa graella on posen els calçots. Pel que fa a l'àpat, els calçots espectaculars, tots ben fets i amb un aroma mentolat, segurament pel tipus de llenya que fan servir. La carn correcta sense ser boníssima. El lloc, no és especialment bonic, però té un parc infantil on els nens es van distreure fins a aquell punt que després no volen marxar. Com hi havia un altre nen de l'edat d'en Pauilolo doncs encara s'ho van passar millor. Com va creixent en Pauilolo, cada cop es mostra més extrovertit. L'hotel és una mica vellet però ens van fer un preu irressistible, 60€ per una habitació quadruple que era inmensa, vam estar molt bé i hi tornaríem de pet. Vam calcular uns 40 metres quadrats entre habitació, rebedor i lavabo.

Però no només vam anar per menjar, de fet abans de fer-ho ja ens havíem apropat a Valls, i h havíem vist el monument als castellers (curiós la de símbols que aporta Valls a la cultura catalana, calçots, castells,...) i un bon grapat d'esglèsies. Ens va fer gràcia la del Carme perquè segons la llegenda era on en 'La Pera' posava els dos ciris després d'assassinar a algú.

Vam arribar a l'esglèsia de Sant Joan Baptista, que destaca pel seu campanar, que amb 74 metres és el més alt de les esglésies parroquials de Catalunya. La resta no és que destaqui per gaire res, però si que serveix com a exemple per totes les esglèsies de la zona, que són semblants a aquesta.

El darrer tram del passeig va ser el diminut call de Valls, el qual, un altre cop, si estigués un pèl més cuidat seria molt més encisador. Un berenar sopar al Cercle de lectura de Valls, un lloc d'aqueslls 'de antaño', que manté l'encant dels més de 150 anys d'història que té, va tancar el dia.

L'endemà vam tornar a Valls a completar el que havíem deixat pendent, l'entrada a la Capella del Roser (1€ cada adult) per veure els mosaics bèlics (recreen la Batalla de Lepant) del s.XVI que hi ha a cada una de les dues parets i que suposen un dels tresors més ben amagats diria que fins i tot de Catalunya.

Després d'una altra parada al Cercle de lectura, on per cert, 4 begudes i 2 croissants, 7.5€, vam començar a voltar per l'Alt Camp, una comarca que no coneixíem fins aquest cap de setmana.

La primera parada va ser a Nulles, on vam estar una estona al parc infantil que hi ha darrera l’església amb àmplies vistes del camp de Tarragona. El poble, sense destacar per res en especial, el vaig veure força com per servir d’escenari d’alguna pel·lícula, potser precisament per la seva senzillesa. La visita ‘estrella’, és el celler modernista (un de tots els que hi ha a la zona) propietat de la cooperativavinícola de Nulles.

El següent poble que vam visitar va ser Montferri. Al nostre parer té un centre macot tot i que quasi no el vam veure, amb una entrada molt medieval. Vam anar directes al santuari de Montserrat, idea d’un jesuïta oriünd de Montferri que va voler apropar el Monestir original al seu poble. Per manca de finançament, l’obra no va ésser inaugurada fins a finals del s. XX amb un resultat que definiríem com 'curiós'.

Després d’un intent fallit de dinar al castell de Montferri, ens vam arribar a Vila-Rodona, on el primer va ser dinar al restaurant Les Fonts, lloc que està bé per un àpat de menú a 9€, sopes i amanida de primer i pollastre, calamars i peus de porc de segon més postres. La que més va encertar va ser la Mireioneta, últimament sempre és ella la que tria millor. Tot correcte, tot i que les racions, en especial dels segons, no eren precisament, abundants.

Vam passejar el poble, però no vam trobar res d’especial excepte una casa tota pintada de blau al costat de l’església que probablement (diem probablement perquè estava tancada) fos una peixateria reconvertida a oficina de turisme.

Així que vam fer una última gronxada abans d’encaminar-nos cap el columbari romà de Vila Rodona, però una barrera indicava que no es podia passar així que vam decidir que ja n’hi havia prou i vam tornar cap a Barcelona.