Borgonya

Dilluns vam començar amb calma, gaudint de la tranquil·litat del càmping, de les vistes que tenim al llac i de la sortida del Sol per la seva part est (si arriba a sortir per l’oest ens espantem de veritat). Després d’esmorzar vam anar a la descoberta del càmping. Vam arribar a les piscines, les quals les vam tenir per nosaltres sols. Allà en Pau s’hi va estar una bona estona tirant-se pel tobogan, l’Aranet banyant-se, i nosaltres, bé, de fet els 4, jugant a pales a la pista de volley.

Volíem dinar al càmping, però el súper estava tancat i al restaurant no fan dinars, així que vam sortir cap a Dijon aturant-nos a dinar a Commarin, un dels diferents pobles, tots francesos, tots macos, de camí a l’autopista. A Commarin hi ha un castell espectacular, doncs estem al bell mig de la ruta dels castells de Borgonya, un ducat que va estar a punt d’absorbir França, al final va ser al revés, però es nota aquest passat gloriós, del que Dijon el nostre destí d’avui, va ser la capital.

Dijon és una ciutat de 220000 habitants, com Badalona, però l’urbanisme és complicat, de manera que ens costa arribar al casc antic. Un cop aparcats, comencem a al·lucinar. Dijon té un estil més centre europeu, amb construccions de fusta, marcades per colors vermells i façanes amb bandes creuades, molt boniques i rematades per unes teulades de teules petites i de colorins i una vida artística molt amplia que es reflecteix en moltes botigues d’artesania, i sí, la Mireioneta es va acabar firant i ara mateix al cotxe hi ha dos gerros de ceràmica molt bonics.

Els nostre passeig ens va portar fins el centre del casc antic, la plaça de la Liberation, una plaça semi circular presidida pel que va ser el palau dels Ducs de Borgonya i que ara mateix és l’ajuntament i l’oficina de turisme, on es poden comprar les entrades per pujar a la torre de Felip el Bo, cosa que no vam fer, perquè era dilluns i estava tancada... doncs res, ja tenim pendent de Dijon

Vam aprofitar per jugar a la plaça amb els sortidors d’aigua, cosa infal·lible perquè els nens s’ho passin bé una estona abans de posar-nos en marxa.

Primer vam fer un petit desviament fins l’antic palau de Justícia, una altre edifici clàssic, que té molt bona pinta però està en reconstrucció, de tornada a la plaça, entrem per la porta gegant que hi ha a l’annexa dret del palau ducal a l’espai que es coneix com Cour de Bar, el duc que li dona nom. En aquest indret hi ha les cuines ducals i l’escala de Bellegarde, que havia de ser la repanotxa, i a veure, que és maca, com la ciutat, però tampoc destaca.

De fet, a nosaltres ens van agradar molt més els edificis medievals que aquests neoclàssics, o com el següent, el gran teatre de Dijon, un temple que sembla totalment grec i que era la capella dels Ducs. Si que ens va agradar més el palau Rude i l’església de Saint Michel, els que vam veure per fora abans de girar cua, tot travessant l’espectacular museu de Belles Arts, també adjunt al palau ducal fins la part darrera d’aquest i tornar a bussejar pel casc antic fins el carrer Chouette. Chouette vol dir mussol o òliba en francès, a més de ‘guai’, i el mussol s’ha convertit en el símbol de la ciutat degut a una petita escultura d’aquest ocell que hi ha a la façana lateral de l’església de Notre Dame (al carrer Chouette casualment!).

La llegenda diu que dona sort acariciar el mussol amb la mà esquerra, i a fe que la gent s’ho creu perquè la pedra ja ha perdut molta forma. Òbviament, nosaltres també ho vam fer.

Per acabar el tema dels mussols, i com a dada per recordar, al terra dels carrers de Dijon hi ha una sèrie de plaques triangulars marcant l’itinerari per resseguir el casc antic, així és més entretingut pels nens, el problema és que el plànol costa 3€ i, vam decidir que no el compràvem, com sí vam fer, després d’acariciar el mussol, amb les ceràmiques i mostasses (un altre dels emblemes de Dijon) de diferents sabors.

Vam treure el cap per veure la façana principal de Notre Dame, i vam flipar amb la quantitat de gàrgoles que té. Una imatge gairebé terrorífica però que va fer que ens agradés molt el temple.

En aquest punt, com se’ns acabava el crèdit de la zona blava, vam decidir tornar al cotxe, tot vorejant per darrera de la plaça del palau Ducal, on hi ha un petit parc amb un llac més petit encara, per tal d’estalviar-nos el pagar i anar a les afores de la ciutat a fer les compres pels futurs àpats i tornar al centre per sopar. Així que dues hores després tornàvem a estar davant de Notre Dame, tot sopant i esperant que fossin les hores en punt per veure als autòmats del rellotge de la torre (hi ha un senyor que fuma en pipa que també té el títol de símbol de la ciutat), però no es van moure gaire.

Després de sopar vam recórrer la part del casc antic que ens faltava i certament, vam continuar al·lucinant amb una ciutat que realment es ‘top’ i que clarament mostra que va tenir una gran importància no fa gaire més de 300 anys.

Vam donar la volta per les Halles, ple de restaurants ben posats i molt d’ambient, vam baixar fins la plaça François Rude, preciosa, amb més edificis medievals i algun que altre restaurant maco. Vam seguir la rue de la Liberté, l’artèria principal de la ciutat, que va des de la plaça de la Liberation fins plaça Darcy, on hi ha l’arc del triomf de la ciutat (en honor a un duc de Borgonya of course) i antics palaus reconvertits en hotels de luxe (de fet en aquesta zona de botigues i hotels de luxe trobem alguns, no molts però no pocs, sense sostre).

Des d’allà, un carrer cap al sud ens va portar fins la catedral de san Benigne, potser per ser tard i estar a les fosques, potser perquè és així, és clarament menys maca que Notre Dame i diríem també que Saint Michel. Això sí, la teulada multi colors és molt maca.

Vam tornar vagarejant, entre antics palaus per la part menys guiri del casc antic, tot i que també hi havia chouettes al terra, i quan ens vam cansar, més, de caminar, vam pujar per un carrer fins la plaça de la Liberation, guarnida amb llumetes de nit, fins i tot els sortidors amb els que havíem jugat i refrescat hores abans, treien “l’aigua de colors”. Això sí, unes llums intermitents a la façana del palau ducal, eren una mica massa kitsch. I amb això tancàvem Dijon, on pensàvem que no hi tornaríem, i ves per on, vam haver de tornar l’endemà.

I és que el dimarts havia de ser el dia tranquil, el dia per aprofitar el càmping i el llac, però està clar això dels dies tranquils no va amb nosaltres.

Pel matí feia molt de fred, de manera que ens vam quedar a la parcel·la esperant que la calor anés pujant, cosa que va fer poc a poc, els nens van anar a jugar als inflables del càmping i després vam anar a jugar a pales i a banyar-nos al llac.

Després de dinar, la Mireioneta i en Pauilolo van anar a la base nàutica del llac a llogar-se unes taules per fer paddle surf, al ser un llac ho van dominar de seguida, no hi havia les corrents de Maurici, i l’Aranet i jo els vam deixar creuant el quilòmetre de diàmetre que fa aquest llac artificial creat per abastir el canal de Borgonya tot remant dempeus les taules, i ens en vam anar a les piscines, les quals ja no estàvem buides com el dia anterior, tot i que l’aigua estava igual de freda, que amb el contrast de l’exterior, encara era pitjor.

Un servidor s’hi va posar uns minutets, i l’Aranet, com si tingués algun pressentiment, també va sortir abans d’hora i va dir de tornar a buscar al seu germanet i a la seva mare. Així ho vam fer, de fet el timing era perfecte, doncs arribàvem on havíem llogat les taules quan faltaven uns 10 minuts per l’hora. Jo esperava que ja haguessin plegat, així que no veure’ls allà i ni tan sols a prop de la costa, em va donar mala vibra, vam preguntar si havien tornat i semblava que no, vam mirar amb prismàtics i no els vèiem, així que un noi va sortir en llanxa a buscar-los. Vam veure les seves sabates on les havien deixat, així que estaven per allà. Mal rotllo. Què hauria passat?

Doncs havia passat que els dos padeleros, anaven tan bé que havien creuat el llac sencer i a l’arribar a l’altre extrem, van decidir baixar a nedar una mica abans de tornar, amb tant mala pata que en Pauilolo va trepitjar un vidre enfonsat al fang i es va fer un tall a la planta del peu força profund, li feia mal i sortia molta sang.

Un cop l’hemorràgia estava controlada, la Mireioneta va començar a tornar tota sola, però a sobre hi havia corrent i li costava més tornar. La llanxa la va veure i plegats van anar a buscar a en Pauilolo per retornar-lo cap a la base, encara estava nerviós i cansat.

Allà li van desinfectar la ferida, però no tenien gaire més, així que vam anar a una farmàcia al poble de Pouilly-en-Auxois, també molt francès i molt maco, on tampoc tenien clar que fer, així que van avisar al metge del poble que ens va donar hora per un quart de vuit...

Vam fer un “sube-baja” al càmping, per canviar-nos i berenar abans de visitar al metge, que, de franc, ens va dir que creia que s’havia de cosir, però no n’estava segur i que tampoc tenia el material, així que ens va derivar a l’hospital de Dijon.

Així doncs, abans del previst i per causes no volgudes, ni 24 hores després tornàvem a la capital de la Borgonya, on finalment li van posar quatre punts a en Pauilolo que es va portar com un jabato (tot i que com és lògic, les punxades li van fer mal).