Fecha de publicación: Jan 10, 2018 10:40:41 AM
Després de gairebé dos dies a Angra i amb el nostre cotxe de lloguer, un ‘flamant’ opel corsa, sortim a explorar l'illa direcció centre oest amb la intenció de fer un pícnic a la llacuna dels ànecs però ens passem de llarg i acabem al bell mig de la reserva natural de Santa Bàrbara i dels Misterios Negros. No són carreteres, però hem fet unes quantes pistes pitjors que aquestes i el paisatge ho compensa, els boscs de coníferes asiàtiques, ja ben arrelades a Las Azores, amb un terra vermellós i la llum filtrant-se és brutal.
Ens retrobem amb la carretera just a la vora de la ‘lagoa das patas’ així que dinem al costat d'aquests animals, els quals mengen dels nens. És un un lloc preciós, un llac petit, rodó i envoltat d'arbres on s'hi està molt tranquil. Recorda als escenaris de les pelis cutres americanes on el senyor va a pescar amb la família i apareix un os.
D'allà ens dirigit a Gruta do Natal, un tub volcànic del que es poden recórrer, amb casc, 700 metres (no sense dificultat) en una experiència curiosa si més no ja que dóna la sensació d'estar als budells de la terra amb tot de túnels de roca totalment rebregats i foscos fruit de la lava que va passar per ells.
Ara bé, per espectacular l'atracció que es combina amb la Gruta do Natal, l’Algar do Carvao, ja sabíem que és la principal atracció de l'illa però el fet d'estar dins d'un volcà, no només al cràter és fascinant. Només entrar ja et costa enfocar el que veus de diferent que és, i un cop t'hi has acostumat res deixa de sorprendre, mirant cap a dalt, el cràter, mirant al costat les parets, algunes tan rebregades per la laba que semblen de mantega i d'altres, les quals l'erupció no va poder travessar, semblen una mena d’estuc que recorda a les pintures primitives. I tot ple de vegetació verda verdíssima que creix des del cràter fins la llacuna que hi ha a més de 100 metres de profunditat i on s'hi pot baixar perfectament a per unes escales. En resum, una atracció de primer ordre.
Al sortir fa un vent de cal misto, que desapareix pocs kilòmetres després, el clima d'aquestes Illes és tan variable que per molt que t'ho diguin fins que no ho veus no t'ho creus, l'eslogan que poden fer les 4 estacions en un sol dia és ben cert. El que està clar és que aquesta variabilitat explica la verdor gairebé fosforescent que ens acompanya en qualsevol desplaçament.
Ens dirigim cap a l'oest, tot passant tancats de basalt, veiem molts plens de vaques i alguns amb els famosos toros de Terceira, que es fan servir en les originals (i no tan salvatges) corridas portugueses fins arribar a Doze Riberas on no veiem més que l'antic molí (actual museu) que fotografiem des del cotxe, abans de començar a recular per la costa.
Ens aturem a Santa Bàrbara on tenim el primer contacte ‘seriós’ amb els Imperios, unes capelles a l'Esperit Sant molt curioses ja que semblen més una casa civil tambe pintada pastel més que un edifici litúrgic i que totes les poblacions en tenen com a mínim una. Tanquem el dia sopant al pequer poble de San Matheus tenint present que hi haurem de tornar.
L'endemà anem cap a l'est, agafem l'única autopista de l'illa (cosa poc important perquè les carreteres estan molt bé) per sortir a Fontinhas, del que havien llegit que per molts és el poble més maco de l'illa, com acostuma a passar en aquests casos, ens decepciona. Això sí, vam poder veure les xemeneies còniques típiques les l'illa i entrar a l’Imperio (l'únic que vam trobar obert), que és com entrar al menjador de la iaia.
D'allà vam anar fins la propera Praia da Vitòria, segona ciutat de l'illa, per arribar-hi vam creuar les primeres gotes de pluja amb Sol. Ja a Praia, al mirador de Facho, moltíssim vent, boniques vistes de la ciutat i l'arc de Sant Martí al fons. De baixada Sol i al sortir del cotxe per visitar els quatre edificis que hi ha a la ciutat, una pluja que es va fent cada cop més forta fins el punt que fa que avancem l'hora de dinar. Un cop amainada la pluja i tips nosaltres, juguem una estona davant de l'ajuntament, que juntament amb la platja són les úniques coses en que Praia guanya a Angra. Praia no és que sigui lletja, si no una versió reduïda i amb menys ambient de la 'capital'. Tot i que a l'estiu segurament sigui una altra cosa.
Dediquem la tarda a voltar per la cosa sud-est de Terceira, el primer que ens crida l'atenció són els Imperios que hi ha per aquí, començant pel de Praia mateix o pel de Sao Sebastiao, el següent poble per on passem, descobrim uns Imperios que deixen les façanes d'un sol color pastel per omplir-les de multitud de rajoles multicolors, semblant gairebé edificis tibetans.
Per la costa passem per alguna zona de bany on el mar pica amb molta força. Ens quedem amb les ganes de saber si a l'estiu el mar estarà igual (estem al mig de l’Atlàntic) i com de ple de gent estarà.
Arribem a la Ponta das Contendas, lloc on els pagesos azories van rebutjar un atac militar espanyol i que actualment és una reserva natural on hi vam veure un mini cràter molt ben tallat i un far, a banda de la curiosa imatge de vaques, un animal que nosaltres identifiquem amb muntanya, pasturant a pocs metres del mar.
De tornada per la costa veiem les primeres piscines artificials, fetes per banyar-se darrera on peten les onades i gaudim d’unes magnífiques vistes de l'illot de les cabres (una illa que es va partir en dos molt netament per un terratrèmol).
El darrer dia de l'any sortim direcció nord cap el poble de pescadors de Biscoitos, on lloc hi ha una zona de bany molt ben posada on les piscines d'aigua salada són naturals, creades entre les roques volcàniques i el propi mar que espetega d'una manera tan salvatge que produeix un espectacle brutal. Els nens s'hi estan una bona estona jugant a fugir de les onades que travessen les roques mentre la Mireioneta fa fotos de l'espectacle del mar que s'allarga al llarg d'una costa molt escarpada.
Resseguim la costa aturant nos a Altares i a Ponta Raminho. El primer és un Poblet amb el seu Império multicolors i un turó que separa el poble del mar i des d'on es poden veure unes de les millors panoramiques en 360º dels ‘cerrados’ i de l'oceà. Ponta Raminho és senzillament un mirador de l'oceà i de la costa escarpada amb la peculiaritat que hi ha una garita que es feia servir per observar balenes (com si pugessin atacar a terra i a uns 100 metres sobre el nivell del mar). Com no volem fer salat i encara hem de comprar el raïm, decidim aturar aquí l'excursió i tornar cap a casa.
El 2018 el comencem anant cap al nord-est, però una boira densíssima al mig de l'illa ens fa virar el rumb 360º i tornar cap a la costa sud-oest. Arran de mar la boira no arriba fins la tarda de manera que primer fem la visita pendent (més ràpida del que pensàvem) al poblet de san Matheus, més que el poble ens agrada la zona de bany de ‘os negritos‘ on trobem locals celebrant l'any nou banyant-se a les piscines que separen l’espetec de les onades atlàntiques contra les roques volcàniques.
De nou a la carretera, deixem un moment la costa per endinsar-nos a Sao Bartolomeu per veure el seu Imperio, ja que té fama de ser del més macos, tot i que al haver vist tants ja no ens diu res de nou.
A l'alçada de Doze Ribeiras arribem a la punta de l'illa, un lloc que seria el final de la Terra s'hi aquesta s'acabés. Allà, un far modern ha reemplaçat l'original, malmès com el 80% de l'illa al terratrèmol de 1980 i on hi ha una zona de picnic a mig fer però que aprofitem per dinar i jugar una estona abans de tornar cap a casa ja que la boira comença a baixar, de fet a l'alçada de santa Barbara ja no veiem res.
El penúltim dia de viatge i últim d'exploració, el núvol de boira persisteix al centre de l'illa de manera que d'una tacada sacrifiquem les vistes des de les serres Serreta i de Cume (auto-excusa: hem vist vistes i miradors de l'illa per donar i vendre, no va de dos més), les fumaroles d'Enxofre (auto-excusa: segons sembla no són gaire res, i per algú que ha vist el geiser del Tatio...) i fer alguna ruta de senderisme (auto-excusa: la inestabilitat del clima i le grup no és el més adient per fer unes passejades que no són ni curtes ni fàcils).
El que sí fem és creuar la boira pel centre direcció Agualva però abans d'arribar ens desviem per una carretera ni tan sols secundaria i gaudim d'una estona de cotxe entre 'cerrados' amb unes vistes delicioses degut a les ondulacions de la pròpia ruta. Moment màgic, sobretot quan l'arc de sant Martí torna a aparèixer davant nostre
Un arc de sant Martí que arriba a ser perfecte quan arribem a Ponta do Misterio una zoan de cales idíliques i un mar blau on, que punyetes, si els de Terceira és banyen, nosaltres també. És un bany curt, doncs l'aigua està freda, però el seu color i l'entorn es meravellós. Curiosament al sortir, no notem gaire fred de manera tot i que fins i tot plou una mica.
De seguida arribem a la reserva natural d’Alagoa, on anem més enllà del propi mirador per gaudir d'unes vistes sublims del penya-segats de basalt rebregats sobre al mar, una de les últimes i millors imatges de Terceira.
I ja, després de dinar a Altares tornem a passar per Biscoitos, la nostra intenció era veure les vinyes a les ‘curraletas’, però estan molt seques i no ens semblen gaire espectaculars (ens esperàvem quelcom com a Lanzarote) però la volta sí que ens serveix per agafar una carretera que no vam agafar el dia a la zona de bany de Biscoitos, una altra carretera paralela al mar i que en un revolt amaga la tasca de l’Ana, un lloc i una propietària molt ‘Lonely’ on a banda d'un suc, la Mireioneta va poder fer allò que més li agrada en un viatge, xerrar amb algú que té històries, i així tancar d'una manera preciosa una illa igual.
pd. tot va anar perfecte, però com ens agrada posar-ho tot, dir que a la tornada a l'aerport de Lajes ens van requisar les mels de l'equipatge de mà -per ser líquids- i que els 'polis', com polícies que eren i a l'inrevés que la resta de la gent... van ser molt bordes en el tracte
pd2. després del pàrraf anterior no volia tancar així un post d'una illa que és sensacional, fins el punt que l'any vinent no descartem -i menys a aquest preu- tornar a Las Azores (a ser possible a una altra illa) a rebre el 2019.