Trenquem, el malefici

Divendres ens vam arribar al càmping Las Dunas on vam arribar, vam muntar la tenda i vam marxar a Sant Martí d’Empúries, un poble que ens encanta. Segurament molt reconstruït, però és tan bucòlic que ens resulta preciós. Allà un parell de passejades pels seus carrerons elevats respecte al mar, el turó on van arribar els primers grecs a Catalunya, que emmarquen un sopar a l’Esculapi, ens transporten al mode-vacances de cop. I som feliços. Dissabte al matí ens llevem d’hora, la temperatura ha estat baixa i hem passat fred, doncs no vam agafar mantes. Per sort, al càmping en lloguen, així que una de les gestions, conjuntament amb fer la compra o llogar les bicicletes, va ser llogar-ne dues per tal de dormir millor les dues nits que ens faltaven.

Un cop tot ‘en regla’, vam anar a les runes d’Empúries, la gran ciutat greco-romana que és un dels escenaris privilegiats de la nostra història i porta d’entrada d’aquestes cultures a la península Ibèrica. Vam optar per fer la visita virtual, per veure si així enganxàvem als nens més fàcilment, cosa que va funcionar amb en Pauilolo molt bé de bones a primeres. De fet, és va enganxar al grup de la visita teatralitzada i durant la introducció de la nostra guia, l’Anna, va deixar a tot el grup al·lucinat (i a nosaltres també) coneixent coses com que Empúries vol dir comerç. És tan preciós!

I així vam començar la visita amb les espectaculars vistes de les runes, el mar i el golf de Roses, l’Anna va fer una introducció impecable, sobre l’arribada amb dels grecs, la seva relació comercial amb els poblats ibers, els seus problemes amb els cartaginesos, “l’ajuda” dels romans, i com aquests es van assentar a Empúries, “ajuntant-se” amb els grecs mantenint una gran ciutat durant segles, fins que aquesta va perdre importància davant d’altres com Barcino, Tarraco o Baetulo (bé aquest el poso jo). I com la tramuntana i la sorra van fer ‘oblidar la ciutat’ de manera que es va poder conservar, essent l’única ciutat grega a la península ibèrica.

Després, ja a dins de les runes, vam parar davant de la rèplica de l’estàtua d’Esculapi (l’original està al museu allà mateix). Davant del Deu grec de la medicina, i sota un Sol de justícia, l’Anna ens va explicar sobre la ciutat grega i sobre el recinte de curació situat allà mateix, on els malalts rebien infusions d’herbes “màgiques”, després dormien envoltats de serps (símbol de la medicina encara avui en dia), les herbes els feien somiar amb el Deu, i l’endemà al explicar-li el somni als sacerdots, aquests hi posaven remei. Aquesta explicació va ser divertida pels adults, però pels nens ja es va fer llarga i pesada, per sort, la següent parada va ser a l’àgora, on vam poder estrenar les ulleres de realitat virtual que reconstrueixen la plaça grega. Llàstima que sigui una foto fixa en 360º i que anéssim per feina, doncs la idea és molt xula però li falta donar-li una volta, el dia que puguis caminar amb elles (veient la resta de gent i el terra), aquestes visites seran realment espectaculars.

Vam deixar la part grega i vam passar a la romana, separades per un mur abans de que s’ajuntessin, allà vam visitar la domus (casa) dels mosaics, una ‘caseta’ d’uns 3500 metres quadrats, en el seu propietari, en Caiius, ens va explicar virtualment, com era la vida a la seva època abans de passar a veure els mosaics excavats i conservats, n’hi ha algun de molt maco i és realment extraordinari la bona conservació dels mateixos estan a l’aire lliure. Paga la pena saber que la ciutat romana era molt més gran que la grega, però se n’ha excavat només un 15%, doncs no és útil excavar per excavar.

I la visita es va acabar al fòrum, la plaça al centre de qualsevol vila romana. Allà de nou amb les ulleres 3D vam gaudir de dues fotos 360º, una des de cada punta de la plaça, i a quina més espectacular, hi havia una porta que et venien ganes d’obrir-la. El dit anteriorment, si aquest ha de ser el futur de les reconstruccions, anem per bon camí.

Vam donar per acabada la part cultural i vam tornar al càmping, on ja ens vam quedar la resta del dia, doncs si vam triar aquest càmping va ser bàsicament pel parc aquàtic que té, i allà ens hi vam estar, entre piscines, tobogans i circuits d’aigua, la resta de la tarda, en la que ens ho vam passar teta. Un cop fora de l’aigua, encara vam tenir temps per gaudir del càmping, tant de la nostra parcel·la, com de la pista de bàsquet, com d’un tribut força bo a Michael Jackson que hi havia al bar, de manera que vam anar a dormit realment exhausts.

Diumenge després d’esmorzar vam anar a recollir les bicis reservades el dia anterior i vam sortir pedalant cap a Sant Pere Pescador per les pistes entre el càmping i la platja, tot endinsant-nos al Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà, uns paisatges àrids, estil delta de l’Ebre on hi destaca la duna permanent que separa la platja de la zona ‘humida’, farcida de matolls i vegetació baixa.

Vam pedalar cap al nord fins que la barrera natural que és el riu Fluvià, posat aquí per l’home, doncs antigament estava a l’alçada de Sant Martí d’Empúries, ens va aturar. I allà mateix, en una platja de sorra finíssima, vam aprofitar per fer un bany al costat mateix de la desembocadura.

Vam continuar pedalant tot remuntant el riu, per un paisatge força més verd fins arribar a Sant Pere Pescador. Allà, vam aparcar les bicis al costat de la casa Caramany, curiosament al costat mateix d’on vam aparcar en la nostra anterior visita al poble ara fa 5 anys i ens n’adonem de com canvien les coses, un nen en un carro ara ja va lligar la seva pròpia bici.

Vam fer una passejada curteta, passant per la plaça major, sense gaire ambient i els seus carrer, com bé diu en Pauilolo, medievals, Sant Pere, mai ha estat un dels nostres pobles preferits, no tenim cap motiu més que el fet que està lluny del mar, però no sé, no ens captiva. Tot i així, la passejada va ser agradable i de fet tenia un objectiu, trobar el restaurant que en Trave ens havia recomanat, pensàvem que era can Trona, la casa típica del poble a la plaça major, però no, es tractava de la placeta de la muralla, més a fora, més autèntic i una autèntica troballa.

Llavors va passar el pitjor de l’escapada, ens vam adonar que la càmera aquàtica amb la que havíem fet vídeos ciclant, quan s’omple la tarja, matxaca els que hi ha, i a sobre, se’ns havia disparat sense voler, així que gairebé ho havíem perdut tot.

Per sort el dinar ens va fer tornar el bon humor, i abans que ens tornéssim a posar de mala lluna tot sentint les imbecilitats de l’imbècil (la redundància val, de veritat) que teníem a la taula del darrera, vam tornar a agafar les bicis per desfer camí, tot i que vam agafar una drecera per tornar cap a casa.

De camí, vam tornar a gaudir del paisatge amb un canvi curiós, els ocells típics del parc que havíem vist l’anada havien deixat pas a una multitud de kite surfs que eren llavors els que ara posaven color al cel.

Vam arribar al càmping molt satisfets del dia, però els nens, com a tals, en volien més. Tot i que feia fresca, volien piscina, tobogans i el circuit d’aigua, així que allà hi vam anar, els adults, com som avorrits, no ens vam banyar, els nens sí, fins que ja tremolant de fred i amb els llavis blaus, com es fa quan ets un nen, els vam treure de l’aigua.

I com el dia anterior, de la piscina a la pista de bàsquet i de la pista de basquet a sopar, i de sopar, aquest cop sense Michael Jackson, a dormir, doncs un dia més estàvem rebentats. Bona senyal.

I així ens vam llevar dilluns, al no ser festiu arreu, el càmping estava tranquil·líssim, vam tornar les bicis (ens vam deixar el suport de la càmera enganxat) i ens van dir que podíem recollir amb calma, doncs la parcel·la no s’anava a ocupar aquell dia.

I així ho vam fer, feia molta calor així que després d’esmorzar, els nens se’n van anar a la piscina amb la Mireioneta mentre un servidor desmuntava amb calma, sota un Sol de justícia però amb una calma que només es va trencar quan sento una dona que li diu a la seva filla...

“Mira, un niño perdido”

I se’n va, deixant al nen amoïnat i sol. Vaig sortir de la parcel·la, per sort (egoistament) no era cap dels meus, era un nen alemany, d’uns dos anys, al que vaig “acompanyar”, doncs ell, força tranquil, anava caminant per sort cap a la recepció del càmping. Allà el vaig deixar al personal del càmping que es van queixar de que el nen no portava la polsera.

Al tornar cap a la tenda i després de parlar amb el ‘segurata’ de la piscina, em vaig trobar una dona que amb la cara ja pagava...

“Are you looking for a boy?”

El seu “Yes”, ja va ser gairebé amb plors

“Do not worry, I have brought him to reception”

No em va donar ni les gràcies, doncs va sortir a tota pastilla cap allà. Poc després, mentre jo acabava de desmuntar la tenda, passava la família junta molt feliços.

I amb la tenda desmuntada i tot al cotxe no vaig poder resistir la temptació de la piscina, on em vaig retrobar amb la resta de la família per fer l’última estona d’aigua abans d’abandonar un càmping al que hi tornarem (i si no és a aquest, a un altre, però ens ha agradat molt l’experiència amb l’edat actual dels nens).

Vam anar a l’Escala, poble, doncs encara no hi havíem estat, i vam dinar al port i d’aquí vam passejar pel camí de ronda tot buscant la cala del Bol Roig. El paisatge està bé, sobretot els penya-segats, però no és el més espectacular de la Costa Brava, també és cert que en aquell moment el dia no ajudava gaire, estava ennuvolat i la tramuntana feia que el bany a una cala de pedres i rocs, amb nens, no fos l’adient. Així doncs vam recular sortejant els bunkers que van protegir la zona de les planasses, més de l’especulació immobiliària de que l’enemic i vam decidir anar a una platja més urbana, cosa que vam fer a la platja de Riells, una de les platges més populars de l’escala al estar entre el casc històric i el port, ideal per a nens, gran, amb fons poc profund i plena de serveis, però a nosaltres ens va deixar freds (sense entrar a l’aigua). El millor, l’estàtua del Petit Príncep i que la fredor dels nens si que va ser deguda a que es van banyar.

I després del bany vam tancat l’escapada amb una visita al nucli històric de l’Escala, vam passar per l’església de Sant Pere, on l’Aranet va saber trobar l’any de la seva edificació i va poder demanar un desig, vam veure les botiguetes d’artesania, molt xules, que hi ha arribant al port Natural, vam veure les antigues cases senyorials d’en Víctor Català, dels Caramany o l’Alfolí de la Sal, antiga duana de la zona fins arribar a la Plaça de la Sardana on vam gaudir del mar, sigui escalant per les roques de la seva cala, o tan sols mirant a l’horitzó.

Un passeig molt maco arran de mar mentre els últims raigs de Sol encara vestien millor aquest poble que preciós on això sí, vam marxar sense menjar el seu producte més típic i famós, les anxoves, això que... haurem de tornar.