Cidade Maravilhosa
Fecha de publicación: Apr 25, 2014 10:42:38 PM
Escrivim des de l'avió, després d'un intent fallit de veure el Crist Redentor des de l'aire, tal i com el vam veure quan vam aterrar a Rio de Janeiro fa justament una setmana.
I això vol dir que marxem d'aquesta ciutat, una ciutat espectacular, (Maravilhosa com es coneix) i amb la sensació de que tot i haver vist moltes coses, ens en queden moltes altres per veure, i, que tot i que és una ciutat on la intenció és tornar algun dia, aquest dia ara per ara està molt lluny en el temps.
Malgrat la primera arribada amb el Crist il·luminat durant el nostre aterratge va ser molt bonica, va ser de una aturada de pas destinació Ilha Grande. La 're-entré' no va ser ben bé el mateix: embotits en una van fent una caravana de mil dimonis i passant per zones força lletges. A més a més, la La tenia una reunió de feina, que degut a la caravana va haver d'endarrerir.
Nosaltres quatre (anava a escriure tres, espero que l'Aranet algun dia em perdoni) ens vam instal·lar i vam baixar al carrer a corre cuita ja que (i té nassos que això t'ho hagi de dir la iaia de 92 anys) el Barça-Madrid és jugava mitja hora abans del que jo pensava.
Primer problema, tot i la bogeria dels brasilers pel futbol, resulta que la final de copa no la passaven (deu ser l'únic partit perquè no hem deixat de veure bars amb qualsevol matx de ‘futebol’... en fi, millor perquè va guanyar el Madrid). D'aquesta manera, les nostres primeres hores a la capital carioca es van convertir en un deliciós passeig per la platja de Copacabana, contemplant la infinitat de sorra finíssima i els blocs de granit (amb el Pao de Sucre inclòs) sortint del mar.
Una coca-cola a un ‘xiringuito playero’, on ens adonem de que a la platja de Copacabana qualsevol tipus d'activitat és possible, venedors ambulants, gent fent esport,... però sobretot futbol, infinitat de porteries, camps marcats a la sorra i il·luminats per autèntics focus d'estadis de futbol professional i gent jugant tot i ser negre nit.
Després desfem el passeig amb un somriure als llavis, doncs el primer contacte ha estat molt maco i sobretot, la tensió prèvia per la fama que té Rio de ser una ciutat perillosa, no és que ens hagi desaparegut, però si que veiem que es pot passejar. A més a més, encara tenim una sorpresa extra, davant just de l'hostal hi ha un petit local on mentre sopem podem escoltar un concert de Bossa Nova i gaudir de com gaudeixen de la música, la companyia i la amistat els brasilers. En definitiva, com disfruten de la vida, que se'ns mostra físicament amb el pastís d'aniversari d'una de les 'lugarenyas' més grans.
El següent dia, ja tots junts, és dia de platja, tornem a baixar a Copacabana i la passejem direcció a Ipanema. Des del primer (i únic) ensurt, d'un nano que ens demana diners bruscament (passem d'ell i es cansa de seguida) fins el final de la platja on encara hi ha pescadors que venen les captures del dia, veiem magnificat el que vam tastar el dia anterior, hi ha molta gent fent qualsevol cosa, Copacabana és una ciutat amb sorra per asfalt i parasols per cases, tot és possible excepte banyar-se, doncs les onades són fortes, tot i així en Pau i les sisis hi fiquen els peus. Quan arribem al final de la platja més famosa del món i després de fer les fotos del seu perfil amb el Pao de Sucre al fons, hem d'entrar una mica a la ciutat (on li comprem a en Pau les seves primers Havaianes) just abans de canviar de platja per anar a Ipanema, amb més glamour a la gent que s'hi posa, però menys en la platja en si mateixa, tot i tenir un parell de 'muntanyetes' al final potser per ser més estreta o senzillament, perquè Copacabana té 'magia', no ens sembla el mateix. També hi ha un factor extra, fa calor, molta calor i comencem a notar-ho després d'una bona estona caminant, així que canviem de rumb i busquem on dinar a Ipanema centre.
Un cop dinats i refrescats passegem pel barri, residencial i amb cases baixes i maques que és la part d'Ipanema que no toca a la platja. Ens agrada molt, més que el nostre (Copacabana, que no està malament en absolut, però és més ciutat aquest és con un bonic poble). Tot caminant arribem a la Laguna Azul, un llac immens des d’on divisem el Crist Redentor. Bordegem una mica el llac per tal de buscar la millor foto i arribem a uns bars amb ocellots exòtics molt ben posats. Però el bar on havíem decidit anar no està aquí. Està al carrer Vinicious de Moraes i s'anomena La Garota de Ipanema, ja que és el lloc i l'autor d'una de les cançons més famoses del segle XX. Un cop 'saciats' d'aquesta necessitat mitòmana i molt cansats després d'un dia molt llarg, tornem a casa en metro (recomanable sense cap tipus de problema especial) i després de les dutxes reparadores sortim a sopar per acabar al dia a un lloc que la Mireioneta li havia entrat pels ulls.
Ahir era dia de tour. No és que siguem molt amics d'aquest tipus de visites organitzades, però en casos puntuals t'ajuden a conèixer coses de la mà d'un guia local. A més, degut a la immensitat de Rio, la suposada delinqüència i el fet d'anar amb dues criatures, vam preferir fer-ho així.
Som els primers a pujar a la van, així que triem lloc (tot i que després no és respectat) i mentre passem a buscar a la resta de 'guiris', fem una mica de city tour. En Jonatan, un guia de 27 anys força trempat i com no, afeccionat al futbol, ens explica coses de Botafogo i la seva platja plena d'oli caigut de les embarcacions allà varades, de la zona guanyada al mar que és Flamengo i els seus camps de futbol subvencionats per Nike, i més seriosament, dels edificis colonials com la residència del rei de Portugal quan s'establí i regnà des de Brasil o la església de la Candelària.
La primera parada és el Crist Redentor (per fi), una cua llarga que podem evitar gràcies al tractament VIP que et dona porta dues criatures i més o menys ràpid ja hi som a dalt.
En aquesta estàtua tan vista per televisió tot és espectacular excepte potser, la senzillesa de les seves formes que li atorguen aquesta serenor. El que més potser és el que hem vist els dies abans de pujar, com domina una ciutat tan gran com Rio, amb quina facilitat el veus des de molt punts, allà dalt quasi volant, mostrant-se poderós. De prop pero, no en perd gens de poder, ell mana i et mira des de dalt, implacable, o potser mira les magnifiques vistes que té en qualsevol dels 360 graus, la reserva de Tijuca, més gran que molts països, o la ciutat, o la badia, o el Pao de Azucar, és que malgrat el caos de com està organitzat i la calor que fa, la pujada és completament indispensable.
Després del Crist dinem i després continuem amb el city tour, una mica descafeïnat ja que a Maracanà no s'hi pot entrar (de fet el tour per dins és molt llarg), el Sambòdrom es pot veure (no és més que un carrer amb grades tot i que un cop alla li trobem un 'algo' especial) però el museu està tancat (jo que volia veure a la Mireioneta vestida de Samba-girl) i a la Catedral hi ha una manifestació que no ens deixa entrar, així que només la fotografiem per fora.
Rematem el dia amb l'altre high-light, la pujada al Pao de Azucar, una cua immensa, que anem esquivant amb millor o pitjor sort gràcies al carro (és exagerada l'amabilitat envers als més petits en aquest país) fins que arribem a dalt. I I ens falten 15 minuts. Ja que 15 minuts abans estàvem pujant en el primer dels dos telefèrics necessaris per arribar al cim quan el Sol s'estava posant per darrera del Crist amb una imatge inesborrable al nostre cervell, tenim la foto, però s'hi haguéssim arribat a dalt ja seria de mega-concurs. I no només això, es que de cop baixa una boira que fa que al arribar a dalt no es vegi res de res. Decebuts però sense res a fer ens quedem a veure com evoluciona. A estones malament i a estones molt malament, tot i que en alguna estona s'obre un pelet deixant veure alguna imatge a la llunyania (fins i tot en algun moment el Crist, ja il·luminat, senyal que s'ha fet de nit). Tot i així, quan la nit ja és negre del tot s'obre la part baixa i encara podem gaudir força bé de la ciutat il·luminada preparant-se per la nit de divendres sant.
Però per nosaltres el dia ha tornat a ser molt llarg i un sopar 'take away' menjat al pati interior de l'hotel suposa el millor punt i seguit a una ciutat que en dos dies ens ha captivat per sempre.
I encara ens quedava avui, amb més calma hem tornat al centre per mirar algun edifici dels colonials, que també valen la pena, ens hem centrat en el teatre, molt 'art-decó', abans de canviar de barri fins a Lapa, on hem passat per sota dels seus arcs amb la catedral de fons i ens hem dirigit a una d'aquelles fricades que has llegit en un requadre petit, però que al arribar veus que, tot i que el barri està força degradat, no ets l'únic estranger que sabia de l'existència de l'escala de Selarion. Un artista xile que va començar a 'revestir' una escala que comunica els barris de Lapa i Santa Teresa amb tot tipus de rajoles (fins i tot del Betis per exemple) creant una espècie de museu molt a l'aire lliure molt curiós. La nota trista és que sembla que en Selarion s'ha suïcidat, ningú ho sap segur però se li ha perdut el rastre. Com per l'escala no és gaire recomenable pujar, agafem un taxi per anar cap el bohemi Santa Teresa, allà on vam dormir una nit fa set dies, però ara pugem per dinar i veure botigues, crec que aquest barri en un parell d'anys serà EL barri, doncs és on hem vist més obres i més orientat a explotar aquests dos fets (el menjar i el comprar), a veure, ara té un cert encant, però li falta infraestructura.
I un altre taxi per rematar la visita a Rio, acabem tal i com vam començar, amb un passeig i una cocacola a Copacabana, ens ho mirem moltes vegades, amb aquella sensació de no voler deixar de veure-ho perque no saps quan ho podras tornar a gaudir, mirem la platja, la gent, el Pao de Azucar i, quan ja estem arribant a l'hotel el Crist. Un cop a l’hotel recollim les maletes i agafem de nou un taxi, l'últim, el que ens porta a l'aeroport per agafat l'avió destí Sao Paulo on he acabat d'escriure una entrada tan llarga que en el trajecte en avió no he pogut fer-la sencera i on, a partir de demà continuarà aquest viatge.
