Sud de Còrsega.

Passant per edificis governamentals i religiosos, i aixuplogant-nos una estona a l'esglesia de Saint Dominique, ja que hi havia una exposició d'art surrealista i, sobretot, aire acondicionat! Vam arribar al casc antic. No tant enrevessat com el de Sartene però potser més elegant, fàcil de passejar i amb més terrassetes i llocs 'més ben posats', a joc amb l'església de Sainte Marie la Majore .

I és que Bonifaci està ple de recons macos i curiosos, com les bigues de fusta que uneixen les cases entre elles (antigament servien per recuperar aigua de fusta), passejant tranquil·lament, vam arribar al mirador de Manichelle a la plaça del mercat, amb vistes a les famoses i espectaculars boques de Bonifaci.

Vam acabar d'atravessar el casc antic del poble sortint per la majestuosa porta de Genes amb vistes del port i en aquest punt vam començar a recular gaudint de nou del poble fins arribar a la mítica escala del rei d'Aragó, l'escala de 187 esglaons contruïda al s.XV, segons diu la llegenda, per les tropes aragoneses en una sola nit per tal d'assaltar la ciutat. La realitat és la van escavar els monjos de l'església de dalt, juntament amb el camí escavat que hi ha abaix de tot que perfora els penya-segats, del qual vam poder transitar una part, per tal d'arribar a un pou d'aigua dolça. Experiència molt recomenable i amb vistes insuperables dels penya-segats. Això sí, si es fa amb un nen mida tres anys a coll i bè, cansa molt!

El segon dia el vam començar igual que l'anterior, vam estar fins l'hora de dinar a la piscina, i per la tarda... més aigua! Vam anar fins la platja de la Palombaggia, ja de camí, veient les mega-cases que hi ha per la carretera que voreja la península de la Piccovagia ja ens imaginàvem que allò havia de ser maco.

I així va ser, la veritat és que la platja és molt maca. Com sempre diem, segurament, pels que som de costa ens és més difícil que una platja et sorprengui, però aquesta és molt maca, una franja no gaire ampla de sorra blanca separant vegetació i aigua. Una aigua blau turquesa, per mi el millor de la platja, i per a mi, el més important, vam estar jugant, nedant i bucejant veien molt peixos, no gaire macos deu n'hi dó.

L'annecdota va ser que feia força vent, i el parasol ens va sortir volant, vaig fer un sprint com feia anys que no en feia, tirant-li sorra a la gent, molts dels quals ja havien rebut previament l'impacte del parasol. Tot i que he d'agrair que van aguantar estoicament sense queixar-se.

Per altra banda, seguint les franjes de vegetació-sorra-aigua i havia una quarta, aquesta més aviat blanca, corresponent als iots que hi havia amarrats, i és que en aquesta platja hi ha força pijerio. De fet, hi ha varis reservats on només t'hi pots estar llogant tumbones i parasols. Això sí, al marxar ens vam ficar en un per tal d'aprofitar la dutxa. Tampoc hi deia que no es pogués!

Després de la platja vam acabar de recòrrer la península fins arribar a Porto Veccio. Teníem ganes de menjar peix al port però aquest ens va decebre perquè era més lleig i artificial que els vistos fins al moment (Sagone i Bonifacio), sembla més com un port esportiu com els d'aquí.

Així doncs, vam pujar a la ciutadella i vam passejar per 'la vila alta', potser perquè teníem en ment Bonifacio, potser perquè estava ultra massificat de gent, potser perquè estàvem cansats, no ens va fer tant el pes. Té algun reconet i l'esglesia de Saint Jean Baptiste està catxonda, però no ens va semblar un must. Si que és cert que la passejada nocturna, l'única del viatge, amb menys calor, va ser més agradable, però encara hi hava massa gent. De fet al agafar el cotxe per marxar ens vam trobar el poble col·lapsat de gent que venia a Porto Veccio a sopar o de festa.