Santuari de Montgrony
Fecha de publicación: Aug 27, 2012 8:32:3 AM
Hem pujat de nou a Vilallonga, a passar el que esperem, hagi estat l'últim cap de setmana de calor de l'any, tot i que allà dissabte ja va ploure.
Malgrat que dissabte, tot esquivant la pluja, vam aprofitar força el dia per voltar per Vilallonga i Camprodon, a on vam dinar per poc més de 20€ cada un (croquetes, bistec amb guarnició, beguda, cafè i gelat) a la taverna Fraxanet, correctíssim per sortir del pas. A més de descobrir el veinat de Feitús (Llanars), probablement un dels indrets més amagats de la Vall, i al qual paga la pena pujar una vegada per curiositat i per les vistes. Poc abans d'arribar hi ha l'oratori de Sant Pere, més com a dada que una altra cosa. I com a dada... és per conductors experimentats.
Tot i així, el highlight del cap de setmana va ser ahir la visita a Gombren. El poble en sí, a banda del museu del Comte Arnau no té gaire res d'especial. El més destacable (i molt) és el Santuari de Montgrony, accessible a peu desde el centre del poble, en cotxe has de passar de llarg direcció la pobla de l'Illet fins a trobar el desviament.
A partir d'aquí pujada fins els 1400 metres a on està el monestir. Les vistes de la vall són esplèndides, la visivilitat arriba fins el Pedraforca, majestuós a l'horitzó. Tornant a la carretra, un cingle inmens ens demostra el petits que som al costat de la natura, en un moment ens fa ombra i sembla que s'hagi fet de nit.
Al arribar al monestir ens adonem que està enclavat a la roca. El lloc és preciós, i certament molt ben muntat, és un lloc de peregrinació amb una hospederia com a edifici central, a on a més de dormir i menjar, t'obren el centre d'interpretació de l'origen de Catalunya (2.5€ i força ben parit), i et donen la clau si vols arribar-t'hi a l'esglesia de Sant Pere, un pèl més amunt del santuari.
Un cop haver après quelcom més del poc que sabem sobre l'orígen de Catalunya, Guifré el Pilós, Borrell II i Otger
Cataló, pujem les escales on el Comte Arnau deixava el cavall i a on començà la seva penitència, fins arribar al Santuari, una capella petitíssima però preciosa, d'aquelles que quan entres et calles per defecte.
I vista la capella, pujem el tram final, fins l'esglesia de Sant Pere, dominant un turó, sembla mig abandonada, però un cop obrim la porta, amb aquella clau de pam i mig que ens han donat al bar, quedem amb la boca oberta, és magnífica, una joia. Força buida per dins de manera que els pocs element que hi ha destaquen de sobremanera. Un Crist de fusta a darrera. Un Crist policromat a sota d'un pantocràtor a l'altar, BRUTALS, tot i que es veu força ràpid, té un mimetisme especial que fa que ens quedem força estona. Tanta que a en Pau li agafa gana. Hem de tornar al món pagà.
Reculem fins l'hospederia, on dinem el menú del dia, 15€ entre setmana i 18 el 'finde'. Croquetes i ous amb tonyina (a en Pau li encanten) de primers, bistec i botifarra amb guarnicions varies (de segons), begudes, postres (mató i flam), i cafè (feia temps que no ho veia sempre era cafè o postres). Diria que el menú pel preu no és barat, la qualitat i les vistes sí, però és poc elaborat, i el servei... justet tirant a dolent (salvem al cambrer del cabell llarguet i veu de castratti).
Tot i així el cafè que es pren la Mireioneta a la terrassa amb el Pedraforca al fons, mentre en Pau juga amb els gossos, corrent, amb la pau i serenor del lloc, ens deixen un molt bon sabor de boca, Al cotxe, ja de tornada a casa, amb en Pauet dormint, coincidim en que és una de les excursions més maques que hem fet pel ripollès.
