Coronavirus

Fa 100 dies tornàvem de Venècia, allà vam ser testimonis de l’inici del que semblava la psicosis del Coronavirus. Els tabloides anaven passant dels primers casos de la Lombardia, als primers al Veneto, als primers morts... La pandèmia que havia causat milers de morts a Wuhan, una província xinesa s’apropava a Europa. Nosaltres, en un principi, ens volíem creure els mitjans de comunicació, polítics i responsables sanitaris ‘seriosos’ de casa nostra, que parlaven de mantindre la calma i qualificaven al Covid-19 com una nova grip, tot i que veure com les màscares del carnaval venecià deixaven pas a les mascaretes sanitàries feia molta impressió.

Recordo com just abans d’agafar l’avió de tornada, vaig pensar que si el Coronavirus era realment tant contagiós com deien les pitjor previsions, ja ens podíem posar fulles només veient la gent que sortia desde Venècia a tots els racons del mon en unes poques hores....

Doncs bé, 100 dies després parlem de més de 6 milions i mig de casos (detectats) i gairebé 400000 morts (segurament en som més). Un autèntic desastre on, el pitjor, sota el meu parer ha estat la gestió, a tots els nivells de la situació. Teories que han caigut una rera l’altre, accions polítiques dites i desdites, decisions preses tard i malament i, sobretot, una comunicació horrible envers les persones. De fet, jo mateix he pogut passar la malaltia, doncs vaig passar una pneumònia dues setmanes després de tornar, amb febres altes i infecció de pulmons, però vaig donar negatiu al test PCS (un test molt poc fiable) però n hi ha manera que em facin el serològic.

Si no se sap prou, que és el més possible, doncs estem davant d’un virus nou desconegut, el millor és ser franc de cara la gent i no dir coses de les quals te n’hauràs d’empenedir o retractar.

Dit tot això, està clar que parlar de viatges és l’últim, però això és un bloc de viatges i, el turisme, és part de l’economia, una part ben important de fet i , l’economia és una altra de les parts més afectades d’aquesta crisis sanitària.

Fronteres tancades, estats d’alarma, restriccions, han fet no que portem 100 dies sense viatjar, si no que no sabem ni quan ni com ho farem. Per sort no som dels que teníem coses reservades i han hagut d’anul·lar coses (ens alguns casos perdent diners), però sí que les idees que teníem se n’han anat a norris, i, a hores d’ara no tenim ni idea de quines aventures correrem els Mireionetes. Això sí, a la mínima que puguem ho explicarem per aquí.

I res més, demanar perdó si aquest escrit pot semblar frívol, no és en absolut la meva intenció. Aquest lloc no és més que una zona d’esbarjo on recollir els nostres viatges i d’aquí la “necessitat” d’escriure aquest post després de 100 dies confinats.