Perigord Noir

aquestes visites, pobles de pedra groguenca o grisa preciosos, ben amagats entre una natura farcida de boscos i camps de blat (amb els que alimenten els ànecs i les oques). La següent parada va ser Saint Amand de Coly, on hi destaca la seva abadia, amb una portalada espectacularment alta i una nau tan alta, estreta i senzilla com maca. Després de dinar a Montingac vam parar a fer la foto obligada de la casa fortalesa de Reignac a Tursac (un palau mig excavat a la roca) i vam passar pel poble troglita de la Madeleine. Després vam tornar a Sarlat on vam fer la visita guiada nocturna (una mica justa de qualitat la veritat).

El matí de dissabte tenia una parada obligada, el mercat de Sarlat, que és doble. Tot el poble s'omple de 'tenderetes' on és ven de tot, desde els típics productes de mercat fins als més típics pel turista, és a dir, els de denominació d'origen (foie, vins, lícors,...) i per altra banda, les inmenses portes de ferro (made in Jeane Nouvelle) que tanquen l'esglesia de Saint Mairie s'obren per oferir el mercat cobert, dins el que va ser una esglesia, de menjar. Després de firar-nos una mica (no ens vam passar) vam aprofitar l'altra rehabilitació feta per l'arquitecte francés a l'esglesia, un ascensor que et puja per sobre els típics sostres de Sarlat, fets de petits trocets de pissarra amuntegats un sobre l'altra i amb una pendent molt pronunciada. La vista és de conte, el problema és que no pots sortir de l'ascensor i les fotos són a través del vidre.

Un cop baixats i dinats, carretera per la part baixa del Perigord Noir, primer vam veure la bastida de Domme i les seves vistes espectaculars dominant la vall del Dordonya i després vam poder passejar pel pintorec poble de La

Roque de Gageac, en un penya-segat, desde aquí vam veure que es pot navegar pel riu tot divisant alguns del castells que hi ha per la zona (on n'hi ha un munt), però el temps no estava per 'tirar-se' a l'aigua, ho deixem per la propera visita a la zona. L'última visita va ser el castellde Beinac, espectacular per fora, dels de juego de tronos sense dubte, perfectament conservat amb el seu poble enmurellat al seu voltant, les seves torres, tot allò que fa que et teletransportis a l'època de cavallers i princeses. Vam tenir mala sort ja que per ben poc vam perdre l'última visita al castell i no el vam poder veure per dins, així que en quant es va fer fosc vam tornar cap a casa.

A Saint Amand de Colly vam estar parlant amb un senyor que ens va recomenar tres pobles, Rocamadour (del qual ja en teníem constància i potser per això no el vam anar a veure, a veure si l'any vinent...), Turrene i Collonges la Rouge, que són els dos pobles que vam visitar l'últim dia, on per cert, una pluja fina però constant ens va acompyar durant tot el dia. Turrene té una imatge de postal, s'eleva imponent sobre un turonet, els veus arribant per la carretera tot sortint desde una corva i t'agrada desde el primer moment, després té una plaça al mig del poble on miris cap on miris, tot és maco.

Però per maco Collonges la Rouge, com diu el seu 'cognom' tot és vermell, desde les cases que donen a la petita carretera per on s'hi arriva, fins la curiosa esglesia situada abaix del poble. Un d'aquells pobles turístics on anar-hi una estona paga molt la pena, tant que ens hi vam quedar a dinar i a passar la tarda com segurament feien els peregrins fa centenars d'anys tot fent el camí de Santiago abans de continuar el seu camí, que en el nostre cas va ser llarg i pesat, ja que més de 600 kilòmetres amb pluja, de nit i un parell de caravanes fan que arribar a casa sigui molt pesat. Tot i així, un cop descansats, valorem la sortida al Perigord com molt aconsellable, pot ser però, per cinc díes en lloc de quatre.