Fecha de publicación: Sep 20, 2020 3:28:55 PM
El dilluns m’aixeco d’hora, al final tampoc vam anar a dormir súper d’hora, devien ser les 11, però aquesta hora, per a mi, havent dormit com un tronc fa que abans de les 7 ja estigui dansant.
El wifi del càmping que arriba a la tenda és dolent, tirem de connexió mòbil, mig treballem pel matí mig descobrim el càmping, les barbacoes, les pistes del bàsquet, el kids club, la piscina coberta... els nens fan els primers amics de càmping, en Salva, un valencià que viu a la parcel·la del davant i l’Albert, un noi de Sabadell que juga a basquet, i acabem dinant al restaurant. Després de dinar anem al súper, mig treballem mentre els nens van al kids club i juguen amb els seus amics, acabem d’endreçar la tenda, estrenem el càmping gaz per fer el sopar, recollim mentre els nens juguen amb els seus amics i tanquem el dia amb la tablet. Vida de càmping.
Dimarts al matí i primera hora de la tarda tot va continuar igual, esmorzar i dinar a la tenda amb el càmping gaz, l’Aranet corrent pel càmping disparant les vs kombat, i en Pauilolo al kids club (i molt content que els grans l’han convidat al cluedo de divendres a la nit), estones de piscina abans i després de dinar... vida de càmping.
Ja a mitja tarda, decidim acabar amb la vida contemplativa i baixar al poble, creuem el pont per sobre del Sella i enfilem el passeig marítim, igual que fa 10 anys hem d’aparcar al final del passeig, però a diferència de llavors, la tornada caminant la fem per l’interior (dos carrers més endins) gaudint del casc antic d’aquest poble típicament del nord d’Espanya amb les cases amb finestrals de fusta mirant la fabulosa imatge que és el Sella.
Tornem al pont i allà, des de l’oficina de turisme comencem un tour guiat gratuït pel passeig marítim, on l’Emilio, el guia, ens explica com ha baixat la importància de la pesca a Ribadesella, una pesca que es remunta al paleolític i, que amb l’aniquilació de les balenes, les gules i, en definitiva bona part dels peixos de la zona, ha deixat pas al turisme, amb prou feines queda poc més de mitja dotzena de vaixells de pesca, els quals fan servir la llotja com a magatzem.
Una llotja, la rula, que és el centre i final de la visita, un edifici, lleig per fora, només es salven les lletres de l’entrada, però que per dins és una meravella, la sala de baix, una sala diàfana on s’exposava el peix, i sobretot, la balconada de dalt, on els diferents ‘fresquerus i fresqueres’ tenien un lloc assignat amb vistes a la canxa, envoltant al ruleru que cantava els preus, a la baixa fins que algú és quedava el producte, mitjançant un sistema elèctric que comunicava els polsadors dels compradors amb la taula del ruleru, una autentica joia. L’Emilio remata la visita explicant alguns dels diferents sistemes de pesca de la zona, les nanses, les xarxes... cosa que aixeca una mica la moral dels nens, doncs la llotja a ells, tant els hi dona.
Rematem el dia amb una altra passejada pel port fins arribar a la Sidreira Carroceu on vam treure el fetge de pena tal i com vam fer fa 10 anys. Al acabar de sopar plou, així que tornem ràpid cap el cotxe i cap a casa on ens fiquem a la tenda a tota pastilla.
Dimecres seguim amb la rutina, comencem el dia treballant des de la nostra (cada cop menys) humil parcel·la mentre els nens juguen, això del càmping nacional és una passada per a que coneguin i es relacionin amb altres nens.
Després de dinar però, sortim cap a Gijon, un trajecte entre la costa i la frondositat d’Asturies, és com estar a Costa Rica, va dir la Mireioneta la primera nit des de les vistes del restaurant del càmping, però és que ho sembla arreu.
Gijon és la ciutat més poblada del principat, més que la capital Oviedo, tot i que no arriba als 300000 habitants. Aparquem a la part ‘nova de la ciutat’, al seu eixample, després d’haver conduit pel passeig, la impressió que ens dona (i que no canviem un cop vista la ciutat), és la de que estem en una ciutat ‘del nord’, com San Sebastian o Santander, però de la que aquest eixample ens sorprèn gratament amb uns edificis amb notable influència britànica que li donen un punt diferent, un punt que ens agrada molt.
Després d'encarregar un armari al Decathlon city per anar a buscar al vespre a la botiga de les afores, la visita ens porta al passeig marítim, també estil el de San Sebastian, però on aquí la platja és la de San Lorenzo en honor a l’església que hi ha a la punta de mateix, i on nosatres hi passegem des de la ‘escalerona’ un altre dels símbols i punt de trobada de la brava platja de Gijon, on de pas, aprofitem per posar-hi els peus. Llàstima no haver portat el banyador. Del passeig marítim passem la plaça major, una plaça molt castellana presidida per l’ajuntament i per una exposició fotogràfica de fotos de la vida durant el confinament i que ens suposa la porta d’entrada al puig de santa Catalina, el barri de cimavilla, l’origen de la ciutat. Passem per davant de la casa de Jovellanos, l’oriünd més il·lustre i que dona nom a teatres, places, carrers... a la ciutat. És obvi que és un personatge clau a la història d’Espanya i sobretot de Gijon, de fet, va ser clau en desbancar Ribadesella com a ciutat important per ser connectada amb Madrid, però veient la casa on va néixer, un autèntic palau, queda clar que les “connexions” han existit sempre.
Cimavella està ple de cases boniques, no fastuoses com les de l’eixample, sinó amb una bellesa senzilla, algunes rehabilitades amb molt estil, però Cimavella és un barri petit i de seguida s’arriba al parc que hi ha al cim, un parc molt ampli i molt agradable, on pots trobar fàcilment un espai on estar sol. El nostre va ser dins d’una petita arbreda on els nens van escalar com si estiguessin a la junga. Realment, a Barcelona hi ha massa gent, passejar per Gijon és agradable entre moltes altres coses, perquè no hi ha massificació.
I al cap d’amunt del cim, el Elogio, una escultura de Chillida, polèmica, com no podia ser d’una altra manera, per la forma i sobretot pel preu, una estàtua que separa Santa Catalina, les cases, el parc, i les bateries de defensa, de l’oceà, però una escultura que malgrat estar molts metres sobre el nivell del mar, si et col·loques al centre de la mateixa, pots sentir les onades allà mateix.
Després d’una estona de relax estirats a la gespa mirant l’escultura, baixem per l’altre costat de la pujada (no pel penya-segat eh!), el costat que ens porta al port, majoritàriament esportiu, com gairebé tots. Resseguim el port fins la plaça on hi ha l’estàtua-monument a Pelayo, "el creador d'Espanya", la col·legiata i l’espectacular palau de Revillagigedo tot i que el més fotografiat és l’arbre de la sidra, probablement per hortera, seguit de les lletres de Gijon, en aquestes nosaltres també posem per endur-nos aquest retrat de record.
Ens tornem a endinsar a l’eixample, creuant el carrer de La Corrida, el carrer major, tot i que curiosament, no el trobem a l’alçada dels carrers que havíem vist abans, també degut la gana que comença a aparèixer, cosa que fa que convertim el passeig en una gimcana per trobar un restaurant on acceptin tiquets-restaurant. Un cop trobat, de normal diríem que el dia acaba aquí, però no. Vaig haver de marxar (un cop sopat això sí), deixant a la Mireioneta amb els nens al restaurant per anar a les afores de Gijon a buscar l'armari (que no ha estat una gran compra), per la tenda, doncs tancava la botiga i anàvem molt justos. Una espècie de Gijon express, que, llavors sí, tancava el dia.
Dijous era el darrer dia de feina (tot i que ens tocarà recuperar hores) de manera que mentre els nens gaudien del càmping nosaltres vam estar treballant fins més tard. Un cop “llestos”, ens vam endinsar a l’interior de la nostra “comarca” al·lucinant amb els infinits tons de color verd i les “casones”, i és que de verd i d’espai, a Astúries, n’hi ha. La pluja i l’abandonament del món rural ajuda força al respecte. El primer és perfecte (mentre no plogui aquests dies 😉 ), el segon, una llàstima.El destí del dia era la Cuevona del Agua, una gruta natural de 300 metres espectacular, plena d’estalactites i estalagmites per la que es pot circular i que és l’única manera d’arribar al poble de Cueves, un poble ben posadet, sense ser espectacular on vam poder retratar amb calma els hórreos, les típiques construccions asturianes (i gallegues), elevades del terra amb pilars per guardar aliments resguardant-los de la humitat i dels animals.
Vam travessar la cova de tornada, ara ja en cotxe, fent osos de oro per anar a sopar i a dormir, doncs l’endemà, començava el viatge per segona vegada.