València ens ha agradat molt!

L'endemà dia 30, comencem a explorar la capital del Túria. Les primeres passes, o millor dit, 'rodades', ens porten a donar un parell de voltes en cotxe per la Ciutat de les Arts i les Ciències, aquest conjunt d'efidicis, situat en un dels trams finals de l'àntic caudal del riu no deixen indiferent a ningú. A mi, sense pensar en la bombolla immobiliària i, com demostra la immensa bastida que ocupa part del Palau de les Arts, els seriosos defectes de construcció, els edificis m'agraden, partint de la base que 'sóc fàcil' perque m'atraguin les coses diferents, trobo, que allà enclavats encaixen perfectament. La Mireioneta discrepa, alguns li agraden i uns altres no, però crec que és més perquè li costa més separar la part emocional i no s'oblida del que signifiquen aquests edificis dins de la crisis actual.

Deixem momentàneament enrera aquesta part moderna de la ciutat per anar a una de més tradicional tot i que molt ben reincorporada a la ciutat. Anem als 'Poblados Marineros', a la part del port, rehabilitada arran de la Copa Amèrica de Vela que va sortir de València l'any 2010 (recordo sortir cames ajudeu-me d'aquest mateix barri al 2003). La primera sensació és que no hem sortit de Barcelona, el port, les drassanes, els 'Tinglados' recorda moltíssim al port de casa nostra.

La part a tocar de l'aigua, amb aquest edificis noucentistes (on fins i tot una nòria queda ben integrada en aquesta estètica 'vintage') és on es fa el Gran Premi de Fòrmula 1 (quan hi ha diners). Tot i la gràcia d'aquesta part, a nosaltres ens va encisar més la part de darrera, un pèl més a dins, un barri que és com si agafèssim la barceloneta i la remodelèssim com s'ha fet amb el Born. El resultat és un barri amb un ambient curiós, bars de punkies, un mercat on ens va fer pena arribar tard a dinar per l'ambient que hi havia, un gimnàs d'on haguès pogut sortir el mateix Rocky... És a dir, un d'aquells llocs on un simple passeig es converteix en un passeig molt agradable. Rematem amb un dinar al Mar del Cabanyal, on menjem un menú a base de pa amb tomàquet, tartar de tonyina amb poma i ceba, senyoret de pollastre (paella d'arròs amb molt pollastre), postre, beguda i cafè per 9€. No és només pel preu, que està molt bé, és que tot estava molt bò i que el lloc era molt agradable. De veritat, res de posar-se a primera línia de mar en els locals per a guiris. Aquí darrera molt millor.

Tornem a agafar el cotxe amb la intenció de visitar l'Oceanogràfic. Aparquem al centre comercial Aqua on hi ha 3 hores de parking gratuïtes i està relativament aprop de la Ciutat de les Arts, diem relativament perquè com és tan gran sempre acabes de caminar una bona estona, passem entre el museu de la ciència i el pont de Calatrava, tot molt fotogènic. El problema és que al arribar a l'Oceanogràfic, ens diuen que tanquen a les 18:00, i que sent 2/4 de 5 no tindríem temps per veure el recinte com cal. Es recomanen 3 hores mínim. I per sort els hi fem cas.

Fem un pit-stop a l'hotel abans de tornar molt aprop d'on estàvem, sens dubte no és el més eficient ni de bon tros però ja se sap que amb nens aquestes coses a vegades passen. Em feia il·lusió anar a veure a la Penya, que jugava a València i com que la Mireioneta té més paciència que una santa hi accedeix. L'Aranet ja dorm així que pensem pagar els 3€ que costa el servei de guarderia i entrar amb en Pauilolo a veure el partit (tot i que la nostra tortuga ninja no ho té clar). Després de menjar-nos una caravana tremenda per arribar-hi, aquí la San Silvestre es corre el 30 enlloc del 31, recuperem el temps perdut trobant miraculosament un lloc per aparcar al costat mateix de la Font de Sant Lluis! Un cop feta la cua per comprar les entrades... només en queda una!

Doncs ja saps, és teva

Em diu la Mireioneta que se'n torna a l'hotel amb els nens (i és que és la número 1), jo em quedo, amb una sensació agredolça, volia veure el partit, però el volia veure amb ella, tot i així faig un canvi de xip i entro al pavelló decidit a disfrutar el moment.

Pel que fa al partit... doncs poca cosa a dir, va estar molt bé 19 minuts i 45 segons. Però el final de la primera part va ser molt desencertat i la segona part un malson. Pero vaja, volia veure aquesta Penya que tan bé està jugant en directe i ja ho puc tatxar de la llista. I veure a en D-Mallet jugar com juga amb 36 tacos un plaer.

Millor resum del partit.

Ja l'últim dia de l'any (i quines ganes de que s'acabi el 2014), explorem el centre històric de València, quedem fascinats. Entrem pel carrer hospital, on hi ha la ermita de San Juan i l'antic hospital de la ciutat, reconvertit en biblioteca municipal. Amb aquest edifici, el verd que l'envolta, l'arquitectura de la zona, amb edificis antics i macos ben conservats i carrers força amples fan la zona molt vivible. En tenim prou, València ens agrada. I és que el resum del casc antic és aquest, 100% vivible, separat de l'eixample per una avinguda i de la zona nova per l'antic pas del riu, però atravessat per carrers amples i oberts al transit, i no parlem del carrer de la princesa, si no de carrers 100% circulables que fan més còmode la comunicació.

Després d'uns minuts de repòs davant de la catedral gaudint d'un sol que escalfa força i fa que ens hi trobem la mar de bé (i és que sembla que per València els núvols no hi passen) pugem fins al Palacio Arzobispal, allà casualment ens trobem amb l'Asman i una amiga seva. Sabíem que l'Asman baixava a València un dia més tard, però no crèiem que ens la trobaríem. Així amb elles dues reculem pel barri del Carmen, ens arribem a la plaça de l'ajuntament, una plaça molt 'madrilenya' ja que sembla treta de la Gran Via i també caminem fins el Palau de las Dos Aguas, actualment museu de ceràmica però que en el seu dia fou un palau barroc d'aquells de 'ole'.

Canviem de companyia a l'estació de metro de Colon, l'Asman i la Cler marxen al seu sopar de cap d'any mentre nosaltres esperem a la Pichu, amb ella si que havíem quedat allà per anar a prendre algo. Després de passejar una mica per l'eixample valencià, també tacat de cases precioses, parem a prendre fartons i sobretot a posar-nos al dia al mercat de Colon que com tants altres mercats s'ha reconvertit en un 'hervidero' de locals moderns. Prenem suspirs (orxates amb alguna cosa més) i fartons, al Daniel, un dels clàssics de València en total, 14€, ni barat ni car, però tot molt bò. Revisitable.

Després, a corre-cuita, fem una compra ràpida pel sopar de cap d'any, hem desistit de sopar fora perquè pot ser molt dur pels nens i per la resta de comensals que hagin d'aguantar als nostres nens. Així que, acabem l'any els quatre arreplegats a l'habitació 1101 de l'hotel, sopant patates xip, foie (molt bò, tot sigui dit), restes d'embutit ibèric i carpaccio com a plat estrella, el vi ni l'obrim, el raïm ja el teníem comprat el dia abans, els nens s'adormen a 3/4 de dotze i nosaltres ens mengem el raïm amb molta tranquil·litat, minuts després mirem un capítol de Sherlock a l'i-Phone ja ficats al llit, molt bona manera de canviar l'any sincerament.

I comencem el 2015 visitant el Parc Natural de l'Albufera. Parem a l'embarcador de Sant Rafael des d'on tenim la primera panoràmica de la llacuna. En aquest punt entenem que avui serà un dia amb moltes fotos i és que la l'Albufera és preciosa. Decidim fer via i deixar la passejada en barca per la posta de Sol que diuen que és màgica.

Continuem fins el poble d'el Palmar, que podríem dir que és la capital del Parc Natural (tot i que aquest toca a 14 municipis incloent el de València), el turisme pren aquest poble com a camp base i el poble està preparat pel mateix, moltíssims serveis de passejos per l'Albufera i moltíssims restaurants. La resta del poble... doncs no té gaire d'especial tret d'unes poques cabanes típiques que queden. Aquestes cabanes són 'estil viquing'. Parets de cal mot baixetes (menys d'un mentre i mig), i una taulada de canyes a dues aigues molt alta. Dinem, i aquest cop l'encertem, al restaurant Mornell (un mornell és l'eina que es fa servir per pescar a l'Albufera) el lloc està ben posadet a dins, però amb el dia que fa ens ofereixen (perquè no tenen lloc a dins) dinar fora, acceptem (sensació Eïvissa fa 3 anys) i mengem pa amb tomàquet i oli (que ens ha sorprès per com ho fan de bé en general, i aquí en particular), croquetes de llamàntol (més justetes) i de bacallà, foie d'ànec sobre ceba i calamars a la romana, més un arros per a dos de vieras i gambes, amb això en tenim més que de sobres pels 4 la veritat. Ho completem amb un gelat e xocolata i un de pa d'espècies amb gelat d'orxata i un flam postres, un tallat i la beguda, tot, per 78€ (sort dels tickets restaurants!) en serio, no és una ganga però paga la pena.

Després agafem el cotxe i vorejem la llacuna. Les imatges són espectaculars, és en part el que m'imaginava, estil Delta de l'Ebre, però diferent com per haver-se de visitar. De seguida deixes enrere el poble i realment notes estar en un Parc Natural, alguns ocells volen baix buscant preses, d'altres (els ànecs especialment) neden tranquils, d'altres volen en perfecte formació seguint els seus moviments migratoris,... Nosaltres ens quedem amb un monstre d'ocell que veiem un pèl apartat de la resta, de fet n'hi ha dos i tot i que li costa aixecar el vol, no deixa que el fotografiem bé.

Tornem cap el primer embarcader i allà fem el passeig, 40 minuts a la barca on el nostre guia ens explica, pel meu gust molt bé, (és pescador no guia), i explica de manera sincera i directa, basant-se en l'essencial. Ens explica coses que ja sabíem i d'altres que no. Albufera és una paraula àrab que vol dir mar petit, i és que inicialmentment l'Albufera era un llac d'aigua salada separat del mar pel bosc de la Devesa, com en l'actualitat, sols que ara hi ha quatre canals que regulen el nivell de l'aigua per protegir els arrossals que l'envolten i que s'han menjat una part important (crec que una tercera) del llac original. L'Albufera ha passat per diferents mans al llarg de la història fins a ser propietat de la diputació de València, aquests canvis, juntament amb la nostra història tan auto-destructiva, han produït el típic maltractament de molts espais naturals, abocacions de líquids, construccions aprop... tot això està canvant després que l'Albufera es declarés parc natural l'any 1986.

També ens explica sobre la pesca controlada que es fa al llac, on els acords valen desde meitat del s.XIX i sobre els ocells que hi viuen o els que passen estacionàriament pel parc, això és molt didàctic a la par que maco ja que ho veiem mentre els tenim molt aprop. De fet, va haver-hi un moment màgic que va ser entrar en una zona i estar envoltats de canyes mentre veiem peixos al voltant i el sol posant-se donant una llum espectacular. De veritat que mirar cap al davant donava una sensació d'estar molt i molt lluny.

El passeig s'acaba i toca pagar, 4€ per adult i 2€ en pauilolo, total, 10€. Així que després de les últimes fotogràfies del llac abans de marxar ben satisfets d'un dia rodó...